dimecres, 6 d’abril de 2011

Postmodernisme, pirates i rosegaires gegantins!

Cary Elwes intenta ser Errol Flynn, però no hi arriba.

Segurament “La princesa prometida” (“The Princess Bride”, Rob Reiner (1987)) és el cas atípic de l’estranya pel·lícula que, un cop vista, enamora grans i petits. Malgrat que la reacció popular a la seva estrena fou tèbia, el boca-orella anà elevant el seu estatus. Avui dia ha esdevingut un clàssic familiar de ple dret. El seu guionista, William Goldman, havia escrit la novel·la original i homònima l’any 1973, un llibre que també és de culte al món de llengua anglosaxona, tot i que aquí em temo que no és tan conegut (edició de Martínez Roca del 2005). Penso que mereixeria un major reconeixement a casa nostra i per això estic escrivint ara aquest apunt (encara que jo amb això de la literatura de gènere sempre vaig una mica despistat i potser he estat el darrer a descobrir aquest clàssic).

William Goldman (Chicago 1931) és un escriptor prou important per si mateix. Compta amb dos Oscar com a guionista (“Dos hombres y un destino” i “All the President’s Men”), ha escrit la novel·la i el guió de “Marathon Man”, ha col·laborat en la redacció dels libretos de “The Stepford Wives”, “A Bridge too far”, “Magic”, “Heat”, “Misery” i “A few Good Men”. Davant de la indústria de l’espectacle no té res a demostrar. Davant del món de la literatura dubto que hagi escrit res més exquisit que “The Princess Bride”.

I si us pensàveu que amb la pel·lícula ho havíeu vist tot, estàveu molt equivocats: el llibre conté molts plaers literaris afegits, impossibles de translladar a la pantalla. La novel·la “The Princess Bride” té molta conya suplementària, començant pel seu subtítol, “S. Morgenstern’s Classic Tale of True Love and High Adventure”. Perquè el relat se suposa que ha estat escrit pel tal Morgenstern, autor clàssic del regne de Florin, i que el pare de Goldman (un barber immigrant d’aquest regne) va llegir-se-la al seu fill quan aquest va patir una neumonia.

Molts anys més tard, quan Goldman d’adult intenta recuperar el llibre per regalar-lo al seu fill en el seu desè aniversari, descobreix que l’original de Morgenstern no es correspon exactament amb el que li llegia el seu pare, ja que aquest se saltava sistemàticament els fragments feixucs, digressius i satírics que plagaven el relat. Amb la intenció d’oferir-nos una versió més narrativament eficaç, Goldman s’erigeix en editor de l’original i l’esporga per oferir-nos només “les parts bones” de la història.

Com a bon autor intrusiu i postmodern, Goldman no deixa d’intervenir de tant en tant mentre es desplega la trama, tan per recordar les seves reaccions infantils davant dels girs del guió, per comentar i criticar les decisions literàries de Morgenstern, per justificar la seva estratègia editorial i per llençar alguns apunts malèvols contra la seva  perfecta esposa (la de Goldman) i el seu fill obès. Els lectors adults, quan llegim un conte de princesses, prou sabem que ens troben en el territori de la ficció; tampoc costa gaire deduir que tant Morgenstern com el regne de Florin són invencions i que el veritable autor de tot plegat és el propi Goldman. Un parell de consultes a la Wiki ens confirmen que ni tan sols aquest Goldman que apareix al llibre es correspon al Goldman real.

Sí, fins aquí els inofensius jocs metaficticis habituals; exercicis intel·lectuals on sol ser més important la manera de presentar la història, que la història en si. I què trobem en el cor del llibre? Res més que un romanç d’aventures ben tradicional, un relat que es promociona així:
Esgrima. Baralles. Tortura. Verí. Amor de debò. Odi. Venjança. Gegants. Caçadors. Homes dolents. Homes bons. Belles dames. Serps. Aranyes. Bèsties de tota mena i condició. Dolor. Mort. Homes valents. Homes covards. Els homes més forts. Persecucions. Fugides. Mentides. Veritats. Passió. Miracles.
Sé que la promesa sona ambiciosa, però el llibre la satisfà. Perquè el que té d’extraordinari “The princess bride” és que aconsegueix el rar equilibri entre la reflexió distant sobre el significat i els mecanismes del conte junt amb una trama literalment corprenedora. Malgrat que aquesta rondalla per a nens de totes les edats trepitja amb alegria tots els tòpics del gènere, ha estat escrita en estat de gràcia. Els diàlegs són imaginatius, les peripècies úniques i els personatges destinats a quedar marcats a la ment dels lectors.
La mare de Buttercup va dubtar, llavors va deixar caure la cullera a l’estofat. (Això succeí després de la invenció de l’estofat, de fet tot va passar després. Quan el primer home s’enfilà per sobre del llim primordial i va fer la seva llar en terra ferma, el primer que va sopar fou un estofat).
Potser el punt miraculós en el qual els descreguts postmoderns recuperaran finalment el plaer del text.

19 comentaris:

  1. No crec que llegeixi mai aquest llibre, però la pel·lícula era una petita delícia, certament.

    ResponElimina
  2. Òscar, contemplo el teu refús com un petit fracàs.

    ResponElimina
  3. Pura mandra i vertigen davant les coses pendents per llegir, home! D'acord, d'acord, m'ho plantejaré!

    ResponElimina
  4. Ostres... i a més és literatura per a infants amb afecció a llegir?

    ResponElimina
  5. Conformitat, Òscar, conformitat.

    ResponElimina
  6. Primer va ser la conformitat i després va ser l'estofat... Que maca era la música del Mark Knopfler i que guapa estava la princeseta Robin Wright... I sortia el Mandy Patinkin i el gran Wallace Shawn! Del que m'has fet venir ganes és de tornar a veure la pel·li... Encara la dec tenir al museu de les cintes vhs?

    ResponElimina
  7. Òscar, considero Knopfler un déu menor, però les mencions a Wright, Shawn i Patinkin m'han tocat el voraviu!

    ResponElimina
  8. Sóc Íñigo Montoya, tu vas matar el meu pare, prepara't per morir.

    Tant el llibre com la pel·lícula, cadascun en el seu gènere, són una delícia. I certament el conte de fades supera la frontera del que normalment es considera "infantil", per trobar públic a totes les edats. Aquest és un dels pocs casos en què m'atreviria a recomanar sense cap mena de dubte tant la novel·la com la pel·lícula.

    ResponElimina
  9. La pel·li em va agradar per molts detalls, però tinc una neboda que sempre que coincidim vol tornar a veure-la i reveure-la juntes. També insisteix en fer-me llegir el llibre i potser ho faci, però serà quan em jubili.
    El que més m'agrada de quan li llegim un llibre a un infant, és improvitzar, si després repeteix la lectura per si sol i recorda tots els afegits, segur que per bé o per mal, pensa en qui li ho llegia.

    ResponElimina
  10. Ferran, ara fa temps que no he vist la pel•lícula i estic segur que es pren algunes llibertats respecte el llibre, però és molt cert que els dos són recomanables.

    ResponElimina
  11. Carme J., tant el llibre com la pel•li són un homenatge a tots els contes narrats a la vora del llit, una bella tradició.

    ResponElimina
  12. aiaiaiaiaiai

    (i no és una ranxera)

    ResponElimina
  13. Si el llibre és la setena part de bo que la pel·li, passa a la categoria de lectura obligatòria.
    L'Óscar ja ha mencionat alguns dels enormes actors que hi surten, però no voldria deixar fora ni l'entranyable Peter Falk (que ara sé que és el pare de Goldman) ni Fred Savage (que seria el Goldman nen) sempre queixant-se que li vulguin explicar una història "de petons".

    ResponElimina
  14. Santi, jo diria que Peter Falk fa d'avi de la criatura: l'adaptació no és literal.

    ResponElimina
  15. Sí, tens raó, és l'avi: els pares ja se sap que estan massa enfeinats per explicar contes.

    ResponElimina
  16. És el llibre que segur que m'hauria passat per alt (de fet, no recordo haver-lo vist), i que ara -després de la teua crítica-, si me'l trobo de cara, me'l quedo.

    ResponElimina
  17. Leb, t'ha d'agradar per força (el que no responc és de la traducció, que desconec).

    ResponElimina