Postmodernisme, pirates i rosegaires gegantins!

Cary Elwes intenta ser Errol Flynn, però no hi arriba.

Segurament “La princesa prometida” (“The Princess Bride”, Rob Reiner (1987)) és el cas atípic de l’estranya pel·lícula que, un cop vista, enamora grans i petits. Malgrat que la reacció popular a la seva estrena fou tèbia, el boca-orella anà elevant el seu estatus. Avui dia ha esdevingut un clàssic familiar de ple dret. El seu guionista, William Goldman, havia escrit la novel·la original i homònima l’any 1973, un llibre que també és de culte al món de llengua anglosaxona, tot i que aquí em temo que no és tan conegut (edició de Martínez Roca del 2005). Penso que mereixeria un major reconeixement a casa nostra i per això estic escrivint ara aquest apunt (encara que jo amb això de la literatura de gènere sempre vaig una mica despistat i potser he estat el darrer a descobrir aquest clàssic).

William Goldman (Chicago 1931) és un escriptor prou important per si mateix. Compta amb dos Oscar com a guionista (“Dos hombres y un destino” i “All the President’s Men”), ha escrit la novel·la i el guió de “Marathon Man”, ha col·laborat en la redacció dels libretos de “The Stepford Wives”, “A Bridge too far”, “Magic”, “Heat”, “Misery” i “A few Good Men”. Davant de la indústria de l’espectacle no té res a demostrar. Davant del món de la literatura dubto que hagi escrit res més exquisit que “The Princess Bride”.

I si us pensàveu que amb la pel·lícula ho havíeu vist tot, estàveu molt equivocats: el llibre conté molts plaers literaris afegits, impossibles de translladar a la pantalla. La novel·la “The Princess Bride” té molta conya suplementària, començant pel seu subtítol, “S. Morgenstern’s Classic Tale of True Love and High Adventure”. Perquè el relat se suposa que ha estat escrit pel tal Morgenstern, autor clàssic del regne de Florin, i que el pare de Goldman (un barber immigrant d’aquest regne) va llegir-se-la al seu fill quan aquest va patir una neumonia.

Molts anys més tard, quan Goldman d’adult intenta recuperar el llibre per regalar-lo al seu fill en el seu desè aniversari, descobreix que l’original de Morgenstern no es correspon exactament amb el que li llegia el seu pare, ja que aquest se saltava sistemàticament els fragments feixucs, digressius i satírics que plagaven el relat. Amb la intenció d’oferir-nos una versió més narrativament eficaç, Goldman s’erigeix en editor de l’original i l’esporga per oferir-nos només “les parts bones” de la història.

Com a bon autor intrusiu i postmodern, Goldman no deixa d’intervenir de tant en tant mentre es desplega la trama, tan per recordar les seves reaccions infantils davant dels girs del guió, per comentar i criticar les decisions literàries de Morgenstern, per justificar la seva estratègia editorial i per llençar alguns apunts malèvols contra la seva  perfecta esposa (la de Goldman) i el seu fill obès. Els lectors adults, quan llegim un conte de princesses, prou sabem que ens troben en el territori de la ficció; tampoc costa gaire deduir que tant Morgenstern com el regne de Florin són invencions i que el veritable autor de tot plegat és el propi Goldman. Un parell de consultes a la Wiki ens confirmen que ni tan sols aquest Goldman que apareix al llibre es correspon al Goldman real.

Sí, fins aquí els inofensius jocs metaficticis habituals; exercicis intel·lectuals on sol ser més important la manera de presentar la història, que la història en si. I què trobem en el cor del llibre? Res més que un romanç d’aventures ben tradicional, un relat que es promociona així:

Esgrima. Baralles. Tortura. Verí. Amor de debò. Odi. Venjança. Gegants. Caçadors. Homes dolents. Homes bons. Belles dames. Serps. Aranyes. Bèsties de tota mena i condició. Dolor. Mort. Homes valents. Homes covards. Els homes més forts. Persecucions. Fugides. Mentides. Veritats. Passió. Miracles.

Sé que la promesa sona ambiciosa, però el llibre la satisfà. Perquè el que té d’extraordinari “The princess bride” és que aconsegueix el rar equilibri entre la reflexió distant sobre el significat i els mecanismes del conte junt amb una trama literalment corprenedora. Malgrat que aquesta rondalla per a nens de totes les edats trepitja amb alegria tots els tòpics del gènere, ha estat escrita en estat de gràcia. Els diàlegs són imaginatius, les peripècies úniques i els personatges destinats a quedar marcats a la ment dels lectors.

La mare de Buttercup va dubtar, llavors va deixar caure la cullera a l’estofat. (Això succeí després de la invenció de l’estofat, de fet tot va passar després. Quan el primer home s’enfilà per sobre del llim primordial i va fer la seva llar en terra ferma, el primer que va sopar fou un estofat).

Potser el punt miraculós en el qual els descreguts postmoderns recuperaran finalment el plaer del text.