La literatura considerada com una de les Males Arts

Tomba de Stendhal al cementiri de Montparnasse

L’advocat blanenc Jaume Puig va deixar de pilotar l’ara inaccessible Nau Argos fa poc més d’un any. No ho va confessar públicament, però el seu propòsit era intentar escriure la seva primera novel·la, i l’empresa devia d’anar bé perquè aquest passat febrer no sols la tenia escrita, sinó que se la publicava Acontravent sota el misteriós títol de “Momssen”, el nom del seu protagonista i narrador.

Robert Momssen és un advocat en actiu a una ciutat turística de la costa (un pleonasme a hores d’ara), el qual un bon dia decideix abandonar l’advocacia per dedicar-se de ple a la literatura. És fàcil deduir que l’acció s’esdevé a Blanes, tot i que a la novel·la no s’empra cap topònim proper. També seria fàcil creure que l’àcid Puig, que coneixíem pel seu bloc, té molt a veure amb el vitriòlic Momssen fictici. Tot plegat, seria una manera de menystenir el seu control del que significa la literatura.

Tornem a començar. Robert Momssen és un advocat que treballa a una ciutat anònima de la costa. Quan descobreix que el que realment l’interessa és el conreu de la literatura, res no l’aturarà fins aconseguir-ho. El llibre precisament narra les penes i els treballs del protagonista fins a esdevenir un autor amb obra publicada (una novel·la que es diu “El naufragi”). Però  no us espereu trobar aquí l’epopeia casolana del literat que cria una úlcera mentre intenta fer poètica del propi melic.

“Normalment, quan un escriptor comença a donar voltes sobre els lilàs del seu jardí, no falla: és un funcionari, i aquella és la seva vida. Les flors; el sol, que ara surt, ara es pon; la maleïda lluna, l’angoixa pudent”.

Momssen no està per històries, és un home d’acció i, si vol una cosa, la pren. Per tant endega la seva carrera tot prescindint de la tradició literària anterior, amb l’única força de la seva voluntat.

“No necessito ajut de ningú i encara menys del que pugui haver escrit algú altre. No respecto res i per aquest motiu sento més que ningú, en tota la història de les lletres, el fred de la intempèrie. Per crear la meva gran obra no pensava prendre com a punt de partida res del que s’hagués escrit abans. No volia aprendre les tècniques rudimentàries dels artesans. Jo faria passar la literatura del romànic directament al Renaixement.

Per escriure havia d’evitar llegir. La lectura em contaminaria inevitablement. Les obres escrites eren les restes dels difunts. Allà quedaven, en mans d’aquell exèrcit anomenat bibliotecaris, i disposades per sempre més a infectar qualsevol home amb poc esperit”.

Ja veieu que la identificació amb un narrador d’aquesta jeia és força problemàtica. No sé si Momssen és amoral o immoral, sempre confonc aquests dos termes, però segur que és més corrupte que qualsevol dels xais que ornamenten les pàgines de la nostra premsa. També és més políticament incorrecte del que els nostres estómacs solen suportar: misogin, racista, putero, venal i assassí. Per assolir els seus propòsits acudirà a tots els crims possibles, des de la profanació de tombes a la indelicadesa envers una antiga amant, passant pel robatori de material d’oficina.

“Momssen” és un llibre completament anòmal dins de la literatura catalana, una farsa trepidant i descarada, però també un pèl incòmoda. Confesso que la primera vegada que el vaig llegir em va deixar una mica desconcertat pel seu to tan bèstia que no podia preveure cap a on em conduiria. La segona lectura, sabent el que m’esperava, m’ha fet riure força i el seguit de peripècies aparentment arbitràries han adquirit el seu sentit. “Momssen” ha estat escrit per a lectors sense prejudicis, que no tinguin por a llençar una mirada ferotge sobre els nostres clixés. Hi trobareu mafiosos russos i putes nostrades, moros libidinosos i abstemis, jutgesses calentes i alcaldes corruptes d’un partit sense nom. Fins i tot hi ha escapades a París i Cuba, i un cameo de la figura tutelar de Stendhal! Dins de 150 velocíssimes pàgines no s’hi pot enquibir més.

Un darrer escrúpol de consciència. Durant la gestació del llibre, l’autor (a qui no coneixia personalment) va sol·licitar-me el parer, i encara que la meva intervenció fos molt obliqua, vull que consti aquí, per si la meva apreciació positiva expressada dins del marc de l’apunt algú la pogués considerar esbiaixada. Vull creure que el meu entusiasme és del tot sincer.