El perfecte desconegut

Diré el que penso, o sigui que seré breu. 

Malgrat el que diguin sobre els grafits, no són la forma més baixa d’art. Encara que hagis d’esmunyir-te de nit i mentir a la teva mare, és de fet una de les formes artístiques més honestes de les que disposem. No hi ha elitisme o moda, s’exhibeix als millors murs disponibles de la ciutat, i ningú no es desanima pel preu de l’entrada.  

Un mur sempre ha estat el millor lloc per publicar el teu treball. 

La gent que gestiona les nostres ciutats no comprèn els grafits, perquè pensen que res no té dret a existir a menys que produeixi un benefici, el que converteix la seva opinió en fútil. 

Diuen que els grafits espanten la gent i que simbolitzen la decadència de la nostra societat, però els grafits només són perillosos per les ments de tres tipus de persones: els polítics, els executius publicitaris i els dibuixants de grafits. 

La gent que corromp veritablement els nostres veïnats són les companyies que gargotegen eslògans gegantins sobre edificis i autobusos, tot intentant fer-nos sentir inadequats, a menys que els hi comprem la seva merda.

Escriure sobre el fenomen Banksy és complicat, però com que pel meu sant em regalaren el seu llibre “Wall and piece” (ecos de Tolstoi), alguna cosa hauré de dir al respecte. I això que no sento una especial simpatia per aquest mitjà d’expressió que és el grafit, darrera del qual s’emparen sovint les immadureses territorials d’alguns egos adolescents. Però, és clar, Banksy juga en una lliga diferent, com no podria ser de cap altra manera, tractant-se de l’artista britànic viu més famós arreu del món. I tanmateix entorn seu es plantegen més interrogants que no pas certeses.

El primer i essencial és que no es coneix la seva veritable identitat, fet que a la nostra sobreexposada comunitat global sembla difícil de creure. Diuen que prové de Bristol, que deu tenir gairebé 40 anys, que el seu pare és tècnic de fotocopiadores, que en un moment o altre ha viscut amb nòvios diversos… Potser cadascuna d’aquestes dades constitueix una peça més de la llegenda.

Si m’he de refiar del que diu al seu llibre, on al costat de nombrós material gràfic de les seves creacions, hi ha alguns aforismes i diversos retalls d’experiències (incloent-hi una interessant incursió al zoo de la Ciutadella), Banksy es confessa massa lent per la pintada “in situ” i per això va haver de recórrer a les plantilles.

No li puc negar ni enginy ni sentit de l’humor: els seus comentaris en contra de l’autoritat i el consumisme són molt benvinguts, però la seva postura com a activista suposa massa punts suspensius sense resposta clara. Igual que el trencadís gaudinià corromp gran part dels souvenirs barcelonins, els grafits de Banksy impregnen les tasses i samarretes que compren gairebé tots els turistes que van a Londres. A la seva (molt recomanable) pàgina web es desentén dels comerciants que mercadegen al temple i ens diu que ho podem copiar tot, sempre que no en traiem profit. No ho he acabat d’entendre, però dedueixo que Banksy es financia amb la venda dels seus llibres i amb els grafits que li paguen a preu d’or les celebritats que en volen un al costat de la seva piscina.

Ell diu que se’n fot de la bogeria comercialitzadora que acompanya la seva obra, però sospito que a hores d’ara deu viure amb les butxaques ben folrades, però és clar, no podem criticar les persones tot basant-nos en conjectures. Queden doncs les seves pintures, tant als carrers de la ciutat com a l’interior dels museus, sempre dialogant irònicament amb el seu entorn i de retruc amb els vianants, amb els visitants que hi passen. No està malament provocar l’espurna d’una idea, no sempre el pop arriba tan lluny.

No podem fer res per canviar el món fins que el capitalisme s’enfonsi. Mentrestant, hauríem d’anar de compres per consolar-nos. 

La gent sempre sembla pensar que, si es vesteixen com revolucionaris, no cal de fet que actuïn com a tals.

I una escena davant del mur que envolta els Territoris Ocupats:

Vell: Vostè pinta el mur, l’està deixant bonic.
Jo: Gràcies.
Vell: No volem que sigui bonic, odiem aquest mur, vagi-se'n a casa.

 "Els artistes dolents imiten, els grans artistes roben".