L’hivern del nostre descontent

Recentment l’Editorial Bruguera ha estat notícia, tant per la celebració del centenari de la seva fundació com pel seu tancament, possiblement definitiu. Per a molts de nosaltres parlar de Bruguera és en gran part recordar les historietes que alegraren els nostres primers anys de lectors, revistes com Pulgarcito, Tío Vivo, El Capitán Trueno, El Jabato o DDT, personatges com Carpanta, Doña Urraca, El Reporter Tribulete o Gordito Relleno… Paco Roca (València, 1968), guardonat l’any 2008 amb el “Premio Nacional del Cómic” pel seu àlbum “Arrugas”, encara que per edat no va poder conèixer de primera mà l’època daurada de l’Escola Bruguera, ha decidit fer un homenatge a aquella colla de dibuixants que ompliren d’humor uns anys no especialment alegres de la nostra història a través del seu darrer llibre, “El invierno del dibujante” (Astiberri, 2010).

Aquesta novel·la gràfica, centrada en diversos mesos dels anys 1957, 58 i 59, narra l’aventura fallida de cinc dels dibuixants estrella de la revista Pulgarcito que, volent escapar de les condicions draconianes de Bruguera, fundaren “Tio Vivo” per acabar retornant mesos després a la casa mare amb la cua entre les cames. L’anècdota és mínima, però Roca la presenta de forma molt intel·ligent amb capítols que avancen i retrocedeixen en el temps i que no es limiten a detallar l’aventura d’aquests cinc rebels sinó que retraten molts apunts sobre la indústria editorial de l’època. Novel·la coral, on de vegades és difícil establir qui és qui, cada personatge és retratat a través d’un gest o una actitud definitòria, tot evitant els excessos expositius.

I, sense necessitat d’accentuar-ho, la narració traspua tota aquella misèria baixa de sostre pròpia de la recent postguerra. Hi ajuda una ambientació molt treballada a l’hora de reproduir vestuari, vehicles, mobiliari… [El perepunyetes de l’Allau només hi ha trobat una anacrònica retolació en català (d’un forn) i una menció a Galerías Preciados (quan Jorba Preciados nasqué el 1964). Un trolei de la línia “JA” que va de C. ENAMORADOS a PL. DESENGAÑO me’l prendré com una picada d’ull]. A l’atmosfera opressiva hi contribueix definitivament la paleta densa i apagada que s’ha utilitzat per la coloració. Cada capítol, a més, mostra un color predominant (incloent-hi el paper sobre el que ha estat imprès), càlid si s’ambienta durant els mesos de calor, blau o gris per l’hivern.

En quant al dibuix, Roca es mostra amb un control total de la seva tècnica: hereu depurat de la línia clara de tercera generació. Com he dit, és una novel·la coral, i amb personatges predominantment masculins; no em sembla gesta menor que la vintena i escaig d’homes del carrer que la protagonitzen estiguin precisament caracteritzats pel traç fins a fer-los únics. A més, dins d’una història que té lloc bàsicament a l’interior dels despatxos o a l’entorn d’una taula, en lloc de jugar amb el canvi de punt de vista per amenitzar el relat, opta per experimentar amb el pla fix o amb la continuïtat de les vinyetes amb resultats sensacionals.

Un cop cantades les excel·lències tècniques de “El invierno del dibujante”, passaré als motius sentimentals, perquè hi ha quelcom de molt encisador (i molt desconcertant) en trobar-se cara a cara amb els homes de carn i ossos, i sang i fetge, que dibuixaren alguns dels millors moments de la nostra infantesa-joventut-maduresa-vellúria. Ja ho sé, els tebeos (paraula prohibidíssima a can Bruguera, per la seva menció implícita a la competència) tal com els vam conèixer, no tenien autor, eren encarnacions d’un humor que sorgia de l’ànima col·lectiva, els veïns o els amics que sempre havíem volgut tenir.

Però si hem après a sentir una certa devoció per Hergé, Ware, Franquin, Bagge, Crumb, Pratt, Giraud o Herriman, caldrà que comencem a compartir-la amb els homes sovint oblidats que operaven fora de camp en els temps de la nostra autarquia. I és que, si mor Liz Taylor, tothom serà degudament assabentat, les plomes més al dia escriuran necrològiques, però ¿qui ha tingut notícia de la mort de Nené Estivill aquest mes d’abril? Jo no ho he llegit enlloc més enllà de la xarxa. Potser el nom no us diu res, però Estivill fou l’autor de “la terrible Fifí” i sobretot d’Agamenón (igualico, igualico que el difunto de su aguelico).

“El invierno del dibujante” ens recorda aquests herois secrets de la resistència a través de la felicitat. Començaré pels cinc rebels fundadors de “Tio Vivo”: Josep Escobar, fidel republicà, creador dels immortals Zipi i Zape, Carpanta i Petra (criada para todo); el prematurament mort Guillem Cifré (el Reporter Tribulete); Conti amb el seu loco Carioco; el cofoi Peñarroya de Don Pío i Gordito Relleno, i Eugenio Giner, qui després de l’Inspector Dan se n’anà a l’estranger. Però hi apareixen també altres noms coneguts en instants crucials de les seves vides: Francisco González Ledesma, com advocat de l’empresa d’ambigu paper, Francisco Ibáñez en el moment de la creació de Mortadelo y Filemón, Víctor Mora plantejant-se deixar els guions del Capitán Trueno per dedicar-se a la literatura o les malifetes del gran (i barrut) Vázquez.

I per últim hi ha Rafael González (1910-1995), periodista represaliat pel franquisme, que va exercir de redactor en cap de l’editorial des de l’any 1946 fins a la seva jubilació el 1979. Presentat al principi com la bèstia negra del relat, l’encarregat de dur a terme les condicions gairebé esclavistes imposades pels germans Bruguera, poc a poc s’anirà revelant com una víctima més. Potser és ell el veritable heroi, melancòlic i secret, de “El invierno del dibujante”.