Els llibres són llargs, la vida és breu

Foto de ntr23 vista a Flickr

Si alguna vegada us heu angoixat perquè heu comprès de sobte que mai no sereu capaços de llegir tots els llibres que valen realment la pena, “Los demasiados libros” del mexicà Gabriel Zaid (Debolsillo, 2010) us oferirà un consol cert. Aquest recull d’assajos entorn de la lectura (molt a favor dels lectors i lleugerament en contra dels escriptors) val el seu pes en or, tant pel seu contingut informatiu com per les idees que deixa caure, com qui no vol la cosa.

Els assajos van ser escrits al llarg de gairebé 40 anys i posats al dia allà on havien quedat obsolets, de manera que també es mencionen afers recents com el Kindle o els problemes legals de Google Books. És fa difícil resumir un llibre miscel·lani on es toquen tots els temes relacionats amb la lectura (autors, editors, impressors, llibreters, lectors…); però una de les idees centrals és l’exasperant abundor de títols a la nostra disposició. Cap a 1450, quan Gutenberg inventà la impremta, es publicaven uns 100 títols anuals, o sigui que tocaven dues dècimes de títol per cap de la població mundial; l’any 2000 els títols arribaven a un milió i ens corresponien a 167 per cap. Segons els càlculs d’una editorial que es dedica a publicar llibres pagats pels seus autors, l’any 2052 hi haurà als Estats Units 148 milions d’autors i 129 milions de lectors. Ara endevina qui t'està pegant.

El fenomen és interessant: la lectura va de baixa, però l’escriptura d’un llibre encara comporta bones dosis de prestigi (recordeu Ana Rosa Quintana, insubmergible, malgrat les seves irregularitats de procediment). Segons les enquestes, poca gent llegeix, però un percentatge molt elevat de la població considera que el fet de ser autor és envejable. Segons Zaid, el problema d’aquests “escriptors” és que no han estat mai lectors, i que aquesta ignorància primordial finalment els passarà factura. Però, abans que això passi, haurem estat contaminats amb aquesta mena de plutoni altament radioactiu que és la mala literatura.

Zaid exposa l’atractiva idea del que ell anomena “constel·lació de llibres”, una de personal i intransferible per a cada lector, la qual estaria formada pels llibres dels quals ens hem fet “amics” al llarg de la vida. L’assagista es pregunta per quins camins arribem a configurar aquesta “constel·lació”: l’atzar, la recomanació d’un amic, els llibres que porten a altres llibres i el paper tan important de tots els intermediaris culturals:

La creatividad del editor, librero, bibliotecario, maestro, antologador, crítico, bibliógrafo, hace con los textos que no son suyos lo mismo que el autor hace con las palabras que no son suyas: conjuntos significativos y atractivos. Las constelaciones bien organizadas crean valor agregado, suben de nivel la vida intelectual. Sin esa capacidad de organizar constelaciones que animen la vida personal y social, todo se vuelve ruido, desolación, basura.

Un dels moments més demolidors del llibre es titula “La oferta y la demanda de la poesía”, ocasió molt adequada en aquesta catalana terra, tan propensa al conreu poètic. El fet cru és que gairebé ningú no llegeix poesia, però que gairebé tothom n’escriu. Es parla d’una editorial que permet publicar-te un poema, si els hi compres cinc llibres d’altres poetes.

La devastadora conclusió és que els escriptors estan perquè els tanquin:

Una solución de “welfare state” sería crear un servicio nacional de “geishas” literarias, con maestría en letras y psicología autoral, que trabajara a tiempo completo en leer, escuchar, elogiar y consolar a todos los autores no leídos.

Com veieu, el senyor Zaid no només aporta dades i reflexions, sinó que també gasta un perfecte sentit de l’humor. Amè i molt recomanable si us semblen suggeridors aquests títols: “Quejarse de Babel”, “El costo de leer”, “Cultura y comercio”, “Los libros y la conversación” o “Cilicio para autores masoquistas”.