dilluns, 11 d’abril de 2011

Els llibres són llargs, la vida és breu


Si alguna vegada us heu angoixat perquè heu comprès de sobte que mai no sereu capaços de llegir tots els llibres que valen realment la pena, “Los demasiados libros” del mexicà Gabriel Zaid (Debolsillo, 2010) us oferirà un consol cert. Aquest recull d’assajos entorn de la lectura (molt a favor dels lectors i lleugerament en contra dels escriptors) val el seu pes en or, tant pel seu contingut informatiu com per les idees que deixa caure, com qui no vol la cosa.

Els assajos van ser escrits al llarg de gairebé 40 anys i posats al dia allà on havien quedat obsolets, de manera que també es mencionen afers recents com el Kindle o els problemes legals de Google Books. És fa difícil resumir un llibre miscel·lani on es toquen tots els temes relacionats amb la lectura (autors, editors, impressors, llibreters, lectors…); però una de les idees centrals és l’exasperant abundor de títols a la nostra disposició. Cap a 1450, quan Gutenberg inventà la impremta, es publicaven uns 100 títols anuals, o sigui que tocaven dues dècimes de títol per cap de la població mundial; l’any 2000 els títols arribaven a un milió i ens corresponien a 167 per cap. Segons els càlculs d’una editorial que es dedica a publicar llibres pagats pels seus autors, l’any 2052 hi haurà als Estats Units 148 milions d’autors i 129 milions de lectors. Ara endevina qui t'està pegant.

El fenomen és interessant: la lectura va de baixa, però l’escriptura d’un llibre encara comporta bones dosis de prestigi (recordeu Ana Rosa Quintana, insubmergible, malgrat les seves irregularitats de procediment). Segons les enquestes, poca gent llegeix, però un percentatge molt elevat de la població considera que el fet de ser autor és envejable. Segons Zaid, el problema d’aquests “escriptors” és que no han estat mai lectors, i que aquesta ignorància primordial finalment els passarà factura. Però, abans que això passi, haurem estat contaminats amb aquesta mena de plutoni altament radioactiu que és la mala literatura.

Zaid exposa l’atractiva idea del que ell anomena “constel·lació de llibres”, una de personal i intransferible per a cada lector, la qual estaria formada pels llibres dels quals ens hem fet “amics” al llarg de la vida. L’assagista es pregunta per quins camins arribem a configurar aquesta “constel·lació”: l’atzar, la recomanació d’un amic, els llibres que porten a altres llibres i el paper tan important de tots els intermediaris culturals:
La creatividad del editor, librero, bibliotecario, maestro, antologador, crítico, bibliógrafo, hace con los textos que no son suyos lo mismo que el autor hace con las palabras que no son suyas: conjuntos significativos y atractivos. Las constelaciones bien organizadas crean valor agregado, suben de nivel la vida intelectual. Sin esa capacidad de organizar constelaciones que animen la vida personal y social, todo se vuelve ruido, desolación, basura.
Un dels moments més demolidors del llibre es titula “La oferta y la demanda de la poesía”, ocasió molt adequada en aquesta catalana terra, tan propensa al conreu poètic. El fet cru és que gairebé ningú no llegeix poesia, però que gairebé tothom n’escriu. Es parla d’una editorial que permet publicar-te un poema, si els hi compres cinc llibres d’altres poetes.

La devastadora conclusió és que els escriptors estan perquè els tanquin:
Una solución de “welfare state” sería crear un servicio nacional de “geishas” literarias, con maestría en letras y psicología autoral, que trabajara a tiempo completo en leer, escuchar, elogiar y consolar a todos los autores no leídos.
Com veieu, el senyor Zaid no només aporta dades i reflexions, sinó que també gasta un perfecte sentit de l’humor. Amè i molt recomanable si us semblen suggeridors aquests títols: “Quejarse de Babel”, “El costo de leer”, “Cultura y comercio”, “Los libros y la conversación” o “Cilicio para autores masoquistas”.

24 comentaris:

  1. Em sembla que ja l'estimo i tot en aquest senyor! :)

    ResponSuprimeix
  2. Fotografia encertada per a descriure aquest apunt.

    Malgrat tot, ja fa temps que no intento seguir tot el que es llegeix i llegeixo el que puc i vull, que malauradament és poc. Confio massa en una llunyana jubilació?

    ResponSuprimeix
  3. Allau, segur que aquest senyor té les seves raons i les exposa en termes comptables però hi ha coses que s'escapen als números. O no: Hi ha prou bona literatura avui en dia com per què ens haguem d'angoixar. Són ja vint segles pel cap baix...Fer un bon repàs pels bons escriptors, els imprescindibles exigeix molta dedicació durant la vida i sempre ens en deixarem alguns pel camí. Dels dolents i mediocres ja ni en parlo. Tampoc estic d'acord en que no es llegeix poesia. Ja ho crec que sí. Jo en llegeixo i, si d'alguna cosa estic segura, és de no ser l'única. En el llenguatge poètic es forja molt del bon llenguatge literari que trobem en proses excel·lents.
    Salut i Pau, amic Allau = poema

    ResponSuprimeix
  4. ¿I dels escriptors de blocs no en diu res?
    Jo de gran vull ser geisha literària.

    ResponSuprimeix
  5. M'encanta la idea aquesta de la constel·lació de llibres. Fins i tot he anat a buscar la paraula al diccionari, perquè em feia la impresió que una constel·lació no pot estar mai ben organitzada: és només un conjunt arbitrari, amb apariència d'organització.
    Potser aquesta apariència és el que li dona atractiu i originalitat a cada constel·lació de llibres. Mentro jo estic fet de Perez Galdós, Hugo i Proust, un altra està fet de Dickens, Baroja i Txejov. Que macu!!!

    ResponSuprimeix
  6. Clídice, aquest me’l va recomanar el jefe.

    Sí, Galde, molts tenim al cap la hipotètica jubilació per acabar de treure el ventre de pena.

    El que angoixa, Glòria, és que n’hi hagi tanta de bona (i també tanta de dolenta per despistar). I com a lectora de poesia t’hauràs de començar a considerar una excepció cultural.

    Jesús, ?

    Puigmalet, em sembla que no. Potser ara prepara “Los demasiados blogs”.

    ResponSuprimeix
  7. Sí, Max, és com el nostre ADN literari.

    ResponSuprimeix
  8. Aquesta idea de la constel·lació identitària de llibres bé mereixeria una de les nostres concentracions blocaires.
    Ja corro a imaginar quins dels meus autors dilectes hi haurien de figurar; fins i tot, una mena de gràfica -o d'arbre genealògic- que expliqui les transferències i nexes amb què els enllaço...
    I sí, maxaue, astronòmicament les constel·lacions posen en contigüitat cossos inconnexos que, en la realitat, poden estar a la quinta forca; això sí: tots els estels que veiem a ull nu pertanyen a la nostra galàxia.

    ResponSuprimeix
  9. Doncs apa, Jordi, a dibuixar un nou planisferi celest!

    ResponSuprimeix
  10. Constel·lacions, constel·lacions...? Mmm, pa mi que jo he llegit una guia sobre el tema.

    ResponSuprimeix
  11. Una molt bona recomanació... un cop més. Gràcies, Allau.

    Per cert, molt bona la fotografia de l'apunt d'avui.

    ResponSuprimeix
  12. Matilde, la coincidència és fortuïta.

    ResponSuprimeix
  13. Divertidíssim. Però no cal patir per el que no llegirem. Jo pateixo ja per el que no rellegiré, i fa temps que dic adéu als llibres que acabo.

    ResponSuprimeix
  14. Prou veig, Allau, que, a mica que vulgui avançar en aquest strep-poker textual que proposava, la cosa haurà d'esdevenir incomprensible...
    Algú pot, enllà del meu parer peregrí, establir vincles entre César Vallejo i Perec, entre Epicur i Sèneca, entre Chuang Tse i Montaigne, entre Rumi, Heidegger i Wigenstein, o entre Wang Wei, Gauguin o Xingjian Gao?
    És possible enarborar a Llull tant com a Rousseau o a Verdaguer? He d'avergonyir-me d'haver-ho passat de la reòstia llegint els Ulisses de Riba i de Joyce, i ni gota menys que quan devorava els Guillermos?
    I quants autors decisius no em descuido: al Bonatti? al Peissel? al Canetti?....
    Prou me n'adono de la dificultat de traçar aquest mapa lector personal.

    ResponSuprimeix
  15. He de dir que, a priori, l'assaig no m'ha despertat gaire interès. Si després hi he pensat més ha estat en veure la mena d'idees que ha produït, especialment a en Jordi Girbén. he començat a imaginar el dibuix de la "meva" constel·lació i m'he atabalat. Potser a la tarda i amb calma començaré a dibuixar-la.

    ResponSuprimeix
  16. José Luis, em continuo resistint a acomiadar-me dels bons llibres, se sembla massa a reconèixer que no hi ha futur.

    Girbén, la gràcia d’aquestes constel•lacions és que són personals i inexplicables (i ni falta que fa). I mai no queden del tot tancades, per tant no cal patir per oblidar autors.

    Si ho fas, Lluís, ja ens ho ensenyaràs.

    ResponSuprimeix
  17. El meu avi tenia dues vitrines de llibres (20 metres lineals) i n'estava ben orgullós: em va dir que amb allò n'hi havia prou, i sí, la veritat és que la seva constel.lació era prou rica i del tot curiosa.
    Jo tiro,en canvi, molt de biblioteca pública i del caos..

    ResponSuprimeix
  18. Kalamar, sóc incapaç de tirar de biblioteca pública: necessito posseir els llibres ;p

    ResponSuprimeix
  19. Un motiu més per desitjar la immortalitat.

    ResponSuprimeix
  20. No sabria dir-te, Leb, ni per tots els llibres...

    ResponSuprimeix
  21. M'agrada aquesta idea de les constel·lacions. Avui ens explicaven a classe que llegim a partir de les lectures que hem fet. No se m'acudiria qüestionar-ho però és força estressant pensar-ho. D'on surt el temps per treballar, estudiar, escriure al blog, escriure fora del blog, llegir llibres, llegir blogs i tenir vida social?? Parlàveu de jubilació però jo tot això ho vull fer ara.

    ResponSuprimeix
  22. Hi estic bastant d'acord, Marta, unes lectures criden unes altres... No es pot fer tot, jo ja he renunciat a estudiar, a escriure fora del bloc i (gairebé) a tenir vida social: així el temps cundeix molt més.

    ResponSuprimeix