Els hereus de Dickens

Miss Smallweed (de "Bleak House") segons Mervyn Peake

No tots els grans escriptors tenen la mateixa capacitat de crear escola, però indubtablement Dickens es compta entre els que han tingut una descendència més fructífera. No em veig capaç de rastrejar la seva influència exhaustivament, només citaré alguns autors que he llegit i que m’han semblat deutors del meu victorià preferit. I començaré per Tom Wolfe, qui quan va publicar “The Bonfire of the Vanities” (1987) (“La foguera de les vanitats”) no va cansar-se de repetir que el que ens calien eren més ficcions dickensianes. I certament el llibre, que havia aparegut prèviament en forma de serial a la revista “Rolling Stone” (detall que remet a Dickens), és una mirada transversal a una ciutat (Nova York) i un moment en la història, que amb la seva riquesa d’incidents i d’interconnexions entre personatges evocava les novel·les del mestre.

Tanmateix, admirador com sóc de Dickens, poques coses em molesten tant com els autors que escriuen “manifests” i dicten de quina manera hauria d’escriure tothom. Des de llavors, tot i que trobo “La foguera de les vanitats” una novel·la estupenda, la meva antipatia envers Tom Wolfe no ha deixat de créixer.

Un altre admirador confés de Dickens és John Irving. Actualment no el freqüento gaire, perquè tendeix a escriure novel·les molt llargues i les darreres que li vaig llegir no em van acabar de fer el pes. Però “The world acording to Garp” (1978) (“El món segons Garp”), “The Hotel New Hampshire” (1981) i “The Cider House Rules” (1985) (“Prínceps de Maine, reis de Nova Anglaterra”) estan escrites clarament sota l’advocació de Charles: narratives de llarga durada, retrat social, incursions del grotesc, casualitats impossibles i algun cop baix sentimental per provocar la llagrimeta justificada.

Armistead Maupin (Washington, 1944) va començar a publicar l’any 1976 un serial al “San Francisco Chronicle” sota el títol “Tales of the City”. Degut al seu èxit es publicà en format de llibre, en realitat sis llibres (més dues codes posteriors). El fulletó gira entorn dels llogaters d’una casa molt peculiar, entre finals dels 70 i principis dels 80 del segle XX. Crònica de la vida a San Francisco en uns anys crucials, és plena de cops de teatre, de coincidències increïbles, de diàlegs hilarants, però també de personatges entranyables amb els que és fàcil identificar-se. Fa molt de temps Anagrama va intentar donar-los a conèixer aquí (“Historias de San Francisco”), però em temo que van passar amb més pena que glòria. Un dia d’aquests hi hauré de tornar.

Una incorporació més recent al canon seria “What a carve up!” (1994) (“¡Menudo reparto!”) de Jonathan Coe. Al mateix temps una complicada saga familiar, plena de truculència i assassinats, i una sàtira ferotge dels anys Thatcher. És un llibre hilarant que no us hauríeu de perdre per res del món.

He deixat pel final una novel·la que adoro. Es diu “A suitable boy” (“Un buen partido”, a l’edició d’Anagrama), escrita l’any 1993 per Vikram Seth. Amb les seves 1349 pàgines passa per ser una de les novel·les més llargues de la llengua anglesa. Narra les peripècies de quatre famílies a l’Índia quan el país acabava d’adquirir la independència. Mig dickensiana, mig tolstoiana, és plena de detalls humans que fan perdonar els seus descosits. La senyora Rupa Mehra, amb el seu amor per les postals de roses i la seva fal·lera per ben casar la filla, mereix un lloc preferent en el quadre d’honor dels personatges universals.

Tot documentant-me he descobert amb plaer que hi ha una seqüela prevista pel 2013. Inevitablement es dirà “A suitable girl”. Les llavors de Dickens penso que són en bones mans.