Fragments del jo

Una nit d’hivern una camioneta bolca a una carretera solitària de Nebraska. Una trucada anònima avisa de l’accident. Mark Shluter, el conductor, ha entrat en coma i Karen, la seva germana gran, retorna a la ciutat per estar al seu costat. Una nit, una mà desconeguda deixa al costat del malalt una nota manuscrita: “No sóc ningú, però aquesta nit a la carretera North Line DÉU m’ha conduït a tu perquè poguessis viure i fer retornar algú més”.

La convalescència de Mark és lenta i requereix la dedicació absoluta de la seva germana, qui al mateix temps va refent el contacte amb una ciutat de la qual havia cregut escapar. De mica en mica Mark recupera la mobilitat i la memòria, però no reconeix la seva germana a qui pren per una impostora de físic molt similar. Els metges li diagnostiquen la rara síndrome de Capgras, que produeix en el malalt una mena d’amnèsia emocional que incapacita per reconèixer els éssers estimats. Karen, desesperada acut a Gerald Weber, una estrella de la neurologia i s’inicia així una doble investigació sobre les circumstàncies de l’accident i, més important, sobre el funcionament de la ment de Mark i la seva manera de llegir la realitat.

Richard Powers, malgrat que Mondadori li ha publicat quatre de les seves deu novel·les, deu ser el novel·lista americà de primera categoria més desconegut al nostre país. Per “El eco de la memoria” (“The echo maker”, 2006) fou guardonat amb el National Book Award i aquí fou publicada el 2010 amb traducció de Jordi Fibla. Els llibres de Powers tenen un fort component científic entrelligat a la trama. La genètica, la intel·ligència artificial, la musicologia, la indústria química o en aquest cas la neurologia han comparegut dins de les seves obres amb un protagonisme tan gran com el dels seus personatges. Aquest fet li ha valgut algunes acusacions de cerebral i fred per part de lectors que s’estimen plantejaments més tradicionals. Serà a causa de la meva formació, però em sembla una idea excel·lent utilitzar els avanços científics actuals com a font d’inspiració literària, ciència-ficció en el seu sentit més literal i realista.

Dit això, la prosa de Powers sona sovint incòmoda (i no crec que sigui problema del traductor). Barrejar l’amígdala, les neurones i les sinapsis cerebrals amb sentiments que fins ara havíem considerat purament “humans” resulta xocant. Els personatges no són especialment simpàtics i oscil·len entre la simplicitat de l’Amèrica Profunda i la neurosi culpable de la Costa Est. Ho confesso, la novel·la se m’ha fet llarga, és llarga (563 pàgines) i possiblement la seva prolixitat es podria haver refrenat sense pèrdues majors.

I malgrat tot, “El eco de la memoria”, amb la seva indagació sobre qui som, toca tecles que no deixen d’inquietar. És el que anomenem el “jo” una successió d’estats neuronals i reaccions químiques enganyosament units per la memòria? Els nostres afectes, els nostres sentiments, són codificats a punts molt concrets del cervell? Una petita lesió els pot fer desaparèixer i convertir-nos en una altra persona? Hi ha tanta diferència entre la ment “normal” i la malaltia mental? O tots ens trobem en un continu sense delimitació clara? Existeix un món pròpiament real o ens hem de conformar amb construccions virtuals, útils per continuar en funcionament?

Tot llegint la novel·la, sents com si et retiressin la catifa de sota els peus i el món comença a trontollar. Mentrestant, les bandades de grues de cap vermell dos cops a l’any descansen de la seva migració a les ribes del riu Platte. El seu cervell rèptil les guia inexorable com un sol ésser viu, en contrast amb la il·lusòria diversitat del humans que les observen amb els binoculars. Oblidem la ciència-ficció, és el moment de la ficció-ciència.

[Aquí la ressenya d’Espai de Llibres que em conduí fins aquesta novel·la]