Udol

No és gaire freqüent que una pel·lícula s’inspiri en un poema, com passa amb aquest “Howl” dels reputats documentalistes Rob Epstein i Jeffrey Friedman i cert és que poques pel·lícules com aquesta es poden veure a les sales de cinema comercial: un documental semi-experimental, rodat amb actors, que barreja fets documentats amb la il·lustració del poema. I quin poema! “Howl”, escrit per Allen Ginsberg l’any 1955 és la pedra de toc de la generació beat i peça fundacional de la contracultura dels anys 60. Nascut com un crit alliberador d’un Ginsberg que tot just començava assumir la seva homosexualitat, el seu missatge va molt més enllà del seu contingut explícitament gai per esdevenir una invitació a mostrar-nos tal com som i a celebrar tot el que hi ha d’únic en cadascun de nosaltres, encara que sigui a costa d’enfrontar-nos al poder repressor de la societat.

El film combina cinc nivells que es van alternant, sense que això provoqui cap confusió en l’espectador. (1) Tenim a Ginsberg llegint el seu poema en públic en una cava beatnik a San Francisco l’any 1955. (2) La veu en off de Ginsberg detalla les circumstàncies biogràfiques que van conduir-lo a escriure Howl, mentre veiem imatges recreades de les seves aventures amb Jack Kerouac, Neal Cassady o Peter Orlovsky, que acabaria sent el seu amant de per vida. (3) Assistim a una reconstrucció del judici de 1957 contra Lawrence Ferlinghetti, editor del poema, sota càrrecs d’obscenitat. (4) Un periodista invisible entrevista Ginsberg a casa seva l’any 1957. (5) Es visualitza una il·lustració en dibuixos animats del poema.

Tenia els meus dubtes que algú tan poc agraciat com Ginsberg pogués ser interpretat per un actor tan bufó com James Franco, però el resultat és excel·lent. La veritat és que he oblidat completament el noi de la cara bonica, davant de la seva interpretació sòlida i convincent: segurament un dels papers de la seva vida. En rols més breus hi ha una colla d’actors de solvència demostrada com Mary-Louise Parker, Bob Balaban o Jeff Daniels, tot i que els que tenen moments més brillants són John Hamm (el Don Drapper de “Mad Men”) com a advocat defensor i el sempre exquisit David Strathairn com a fiscal.

La factura estètica del film és un altre dels seus punts forts, amb estils diferenciats per cadascun dels fils de la trama: blanc i negre per les reconstruccions biogràfiques, colors sobris i realistes per les escenes del judici, saturació cromàtica per l’entrevista. Afegiu-hi la banda sonora del meu admirat Carter Burwell. Potser la part més discutible del conjunt és la il·lustració amb tècniques d’animació del contingut de “Howl”. I no és tant pel disseny d’Eric Drooker, que no em sembla gaire atractiu, sinó per la tasca impossible de posar un poema en imatges. En un moment del judici un dels testimonis diu que no es pot explicar en prosa allò que diu un poema; potser els directors haurien d’haver escoltat aquestes enraonades paraules.

L’únic llast de “Howl” (el film) és la seva manca de progressió dramàtica i per això mateix la trama judicial és la que més interessa i la que més ens pot afectar. Poden semblar-nos remots els temps que un poema podia ser jutjat per obscenitat (per aquella mateixa època clàssics com “L’amant de Lady Chaterley” o “Lolita” patiren calvaris similars), però cal tenir presents els casos recents de “A Serbian film” o les temptacions censores de l’inefable Miró i Ardevol davant de l’estrena de “Gang Bang” al Nacional per recordar que l’expressió està en permanent llibertat vigilada.