dissabte, 2 d’abril de 2011

Lamentacions

Roger Waters amb la seva mare (que té una retirada a Rita Barberà) en segon pla.

D’aquella cosa conceptualment indigesta i carregada de pretensions que se’n digué òpera-rock no guardo gaire bons records. Mai no he estat capaç de comprendre el fil argumental de “Tommy” o “Quadrophenia” de The Who, “Thick as a Brick” de Jethro Tull o “The Wall” de Pink Floyd. En el millor dels casos aquestes obres se salven per la bondat d’algunes “àries”. No tenia, per tant, cap intenció de presenciar la presentació de “The Wall” a Barcelona de la mà de Roger Waters al Palau Sant Jordi; però una amiga providencial ens oferí invitacions que evidentment no podíem refusar, perquè d’espectacles com aquest es veuen pocs a la vida.

Jo coneixia l’obra sobretot per la producció de l’any 1990 a Berlín, moment històric en el qual la paraula “mur” carregava més significants dels que podia suportar. Aquella nit memorable convidà noms majúsculs com Van Morrison, Paddy Moloney, Marianne Faithfull, Joni Mitchell, Albert Finney, The Band i Ute Lemper i Sinead O’Connor. Per descomptat no em podia esperar que la vetllada tingués aquest plus d’emoció. Lliure de subtextos històrics, “The Wall” és un muntatge molt professional, molt ben greixat i agressivament espectacular que té molt poc a veure amb un concert musical. De fet, la banda congregada per l’ocasió sovint roman invisible, amagada darrera de la parafernàlia del “show” (estàvem asseguts a un lateral, massa a prop de l’escenari, per tant potser la meva percepció va resultar literalment esbiaixada). Waters, que és un cantant justet, es fa acompanyar d’uns quants coristes que el relleven en els moments més compromesos. L’orquestra que ornamenta alguns fragments, òbviament és de pot.

Per a mi “The Wall” té el problema que acumula els seus millors temes (“In the flesh”, “Another brick in the wall”, “Mother”, “Goodbye blue sky”) en els inicis de la primera part; mentre que a la segona part, deixant de banda el magnífic “Comfortably numb”, la peça abusa de la grandiloqüència i el kitsch. Però havíem quedat que la música era el de menys, el que realment importava era deixar-nos bocabadats i en aquest apartat l’espectacle funcionà de forma tècnicament perfecta: marionetes gegantines, una avioneta que creua el Palau i s’estavella al mur, un porc pota negra que vola teledirigit, efectes pirotècnics, projecció de dibuixos animats, d’imatges de noticiari, efectes infogràfics que jugaven amb l’aparent destrucció del Mur (per a mi el millor de la nit) i, és clar, la construcció i posterior enderrocament del mur epònim.

Més discutible és el contingut (diguem-ne) ideològic de l’espectacle. Aquestes òperes-rock, si van sobrades d’alguna cosa, és de pretensions i les projeccions no ens escatimaren missatges suposadament compromesos: fitxes de soldats morts en guerres diverses, imatges del bombardeig de civils a Afganistan, eslògans repressius, pintades transgressores, pluges de símbols (creus cristianes, estrelles de David, dòlars, el logo de la Mercedes, la falç i el martell…), fins i tot un record a aquell xicot brasiler que van matar al metro de Londres en confondre’l amb un terrorista. Aquesta congestió de missatges creuats no porta enlloc, però oi que sona a transcendència? I amb franquesa, quan a l’escenari tingué lloc un simulacre de míting feixista, amb en Waters arengant les masses amb un altaveu (i després liquidant-les amb una metralladora), vaig tenir l’incòmoda sensació del cornut que està pagant el beure (tot i que anava de convidat).

Hi ha un moment a la segona part en el qual s’obre una escotilla en el mur i veiem en Waters a la seva sala d’estar. Gràcies a la proximitat de les nostres localitats puc informar als fans més obsessius que a la paret de l’habitació hi ha un Mao de Warhol i que l’artista seu a una cadira Barcelona (dissenyada per Mies van der Rohe).

I com que és dissabte i la majoria no treballeu i podeu posar la música ben alta, us deixo amb el “Comfortably numb” de Berlín l’any 1990 i amb els il·lustres cors de Van Morrison i de Rick Danko i Levon Helm (de The Band).

22 comentaris:

  1. Com sempre, it's free, it's good!

    Bona crítica una altra vegada. I si, si hagués estat gratuït us hagués acompanyat sense cap mena de problema!

    ResponElimina
  2. Galde, algunes coses, ni regalades! Però d'altres, encara que siguin objectables, és difícil donar un no.

    ResponElimina
  3. argg grmpgh brddgr... Quan em recuperi d'haver llegit tans insults seguits a una de les obres mestres de la música universal t'envio els meus padrins.

    ResponElimina
  4. Salvador, jo diria que he estat contingut. Espero que els teus padrins em duguin la Mona.

    ResponElimina
  5. Avui he estat al Museu del Rock del Tardà, però veig que encara es fan coses més arqueològiques. No he estat mai massa seguidor dels Pink Floyd però me n'agraden algunes cançons, aquesta, amb aquests cors formidables, de les que més. De totes maneres si m'haguessin regalat l'entrada hi hagués anat amb molt de gust, ara, per anar pagant, em poso el vídeo de l'any 90...

    ResponElimina
  6. Òscar, que el roc, que fa dos dies era cultura viva, esdevingui arqueologia, emprenya una mica. No estic segur que m'agradin els fetitxismes del Tardà. Però m'encanta que apreciis els cors de Van The Man.

    ResponElimina
  7. Per la meva part, em sap greu que la gent de la professió no haguéssim seguit la consigna de deixar solets els alumnes, a mi ja m'hauria agradat, la veritat... Tot i que sóc escèptica i els resultats autogestionaris no els veig molt clars...

    ResponElimina
  8. Vaig anar a escoltar el Waters amb "Amused to death". Potser perquè no tenia tanta parafernàlia, m'agradà bastant.

    El millor de l'apunt, el peu de foto.

    ResponElimina
  9. Molt bo el vídeo, i el paràgraf dels "missatges suposadament compromesos" de traca.

    ResponElimina
  10. Júlia, no diguis això, no hi ha professió més admirable que la dels (bons) mestres.

    ResponElimina
  11. Puigmalet, amb sinceritat, la semblança la va trobar primer en Josep.

    ResponElimina
  12. És que, José Luis, tot aquest progressisme "chic" de les estrelles ja comença a cansar.

    ResponElimina
  13. Sense que en Salvaor es molesti, The Wall em sembla un pastis kitsch, pretenciós i demagogicament sobrevalorat, llarg pesat i dificil de digerir. Brassens o altres ho expicaven molt més bé amb la seva simple senzillesa. Espectacles d'aquest tipus ja els fa el circ del Soleil, i aquests almenys no enganyen a ningú. Waters si!

    ResponElimina
  14. Francesc, jo també vaig pensar el Cirque du Soleil (i mira que el circ m'agrada poc).

    ResponElimina
  15. Quanta raó teniu tots! Jo també hi vaig anar (com que la meva entrada era de pagament, era bastant més lluny que l'Allau). Queda clar el que no m'he cansat de dir des de dimarts passat: l'espectacle acaba passant per damunt de la música. Llàstima.
    De tota manera, em va agradar (a un fan de PF només podia agradar-li) encara que el concert que va oferir al 2007 (també hi vaig anar pagant) va ser molt molt molt més vistós i humà.
    Ah, finalment, "The Wall" es carrega la liturgia dels concerts: encara espero els bisos.

    Agustí

    ResponElimina
  16. Agustí, no era un concert sinó una òpera, per això no es fan bisos. El que em va agradar (i no ho havia mencionat) va ser el número acústic final, un bon desengreixant després de tanta pompa.

    ResponElimina
  17. Em vaig forçar a agradar-me de The Wall en el seu moment, tot i que ... però, és clar, els totiquès meus sempre me'ls havia de guardar, que no hi entenc. En tot cas, com diu en Galde: it's free, it's good ^^

    Si que retira a la Rita, si.

    ResponElimina
  18. Clídice, lleig això de forçar-se els gustos: així ni són gustos ni res.

    ResponElimina
  19. Clar, això de l'opera ho dius perquè saps que no la suporto, oi?

    Agusti

    ResponElimina
  20. No ho sabia, Agustí, ho deia sense doble intenció.

    ResponElimina
  21. Arribo tard. Però mai no és tard. He trobat molt bo el títol de l'apunt, perquè en certa manera seria el meu títol, també. Tot i això, jo encara escolto i gaudeixo de Pink Floyd i aquestes aventures velles. Celebro MOLT especialment que destaquis Comfortably Numb.

    ResponElimina
  22. No, Lluís, mai no és tard, aquí al 2.0 sempre és ara. "Comfortably Numb"sembla un retrat exacte de l'ara i ací (o ho era fins que arribà la temible crisi).

    ResponElimina