Lamentacions

Roger Waters amb la seva mare (que té una retirada a Rita Barberà) en segon pla.

D’aquella cosa conceptualment indigesta i carregada de pretensions que se’n digué òpera-rock no guardo gaire bons records. Mai no he estat capaç de comprendre el fil argumental de “Tommy” o “Quadrophenia” de The Who, “Thick as a Brick” de Jethro Tull o “The Wall” de Pink Floyd. En el millor dels casos aquestes obres se salven per la bondat d’algunes “àries”. No tenia, per tant, cap intenció de presenciar la presentació de “The Wall” a Barcelona de la mà de Roger Waters al Palau Sant Jordi; però una amiga providencial ens oferí invitacions que evidentment no podíem refusar, perquè d’espectacles com aquest es veuen pocs a la vida.

Jo coneixia l’obra sobretot per la producció de l’any 1990 a Berlín, moment històric en el qual la paraula “mur” carregava més significants dels que podia suportar. Aquella nit memorable convidà noms majúsculs com Van Morrison, Paddy Moloney, Marianne Faithfull, Joni Mitchell, Albert Finney, The Band i Ute Lemper i Sinead O’Connor. Per descomptat no em podia esperar que la vetllada tingués aquest plus d’emoció. Lliure de subtextos històrics, “The Wall” és un muntatge molt professional, molt ben greixat i agressivament espectacular que té molt poc a veure amb un concert musical. De fet, la banda congregada per l’ocasió sovint roman invisible, amagada darrera de la parafernàlia del “show” (estàvem asseguts a un lateral, massa a prop de l’escenari, per tant potser la meva percepció va resultar literalment esbiaixada). Waters, que és un cantant justet, es fa acompanyar d’uns quants coristes que el relleven en els moments més compromesos. L’orquestra que ornamenta alguns fragments, òbviament és de pot.

Per a mi “The Wall” té el problema que acumula els seus millors temes (“In the flesh”, “Another brick in the wall”, “Mother”, “Goodbye blue sky”) en els inicis de la primera part; mentre que a la segona part, deixant de banda el magnífic “Comfortably numb”, la peça abusa de la grandiloqüència i el kitsch. Però havíem quedat que la música era el de menys, el que realment importava era deixar-nos bocabadats i en aquest apartat l’espectacle funcionà de forma tècnicament perfecta: marionetes gegantines, una avioneta que creua el Palau i s’estavella al mur, un porc pota negra que vola teledirigit, efectes pirotècnics, projecció de dibuixos animats, d’imatges de noticiari, efectes infogràfics que jugaven amb l’aparent destrucció del Mur (per a mi el millor de la nit) i, és clar, la construcció i posterior enderrocament del mur epònim.

Més discutible és el contingut (diguem-ne) ideològic de l’espectacle. Aquestes òperes-rock, si van sobrades d’alguna cosa, és de pretensions i les projeccions no ens escatimaren missatges suposadament compromesos: fitxes de soldats morts en guerres diverses, imatges del bombardeig de civils a Afganistan, eslògans repressius, pintades transgressores, pluges de símbols (creus cristianes, estrelles de David, dòlars, el logo de la Mercedes, la falç i el martell…), fins i tot un record a aquell xicot brasiler que van matar al metro de Londres en confondre’l amb un terrorista. Aquesta congestió de missatges creuats no porta enlloc, però oi que sona a transcendència? I amb franquesa, quan a l’escenari tingué lloc un simulacre de míting feixista, amb en Waters arengant les masses amb un altaveu (i després liquidant-les amb una metralladora), vaig tenir l’incòmoda sensació del cornut que està pagant el beure (tot i que anava de convidat).

Hi ha un moment a la segona part en el qual s’obre una escotilla en el mur i veiem en Waters a la seva sala d’estar. Gràcies a la proximitat de les nostres localitats puc informar als fans més obsessius que a la paret de l’habitació hi ha un Mao de Warhol i que l’artista seu a una cadira Barcelona (dissenyada per Mies van der Rohe).

I com que és dissabte i la majoria no treballeu i podeu posar la música ben alta, us deixo amb el “Comfortably numb” de Berlín l’any 1990 i amb els il·lustres cors de Van Morrison i de Rick Danko i Levon Helm (de The Band).