Imatge de Leo Reynolds vista aquí
Para ser pintor o para ser músico hace falta un entrenamiento concienzudo de muchos años. Para escribir, para contar, las dotes necesarias las posee en su plenitud cualquier niño antes de ir a la escuela: el dominio sofisticado del idioma, el instinto de dar forma narrativa a la experiencia. Cualquier persona que cuenta con claridad y coraje su propia vida está relatando una imperiosa novela. No hay vida que no merezca ser contada, que no sea singular y al mismo tiempo inteligible y común.
Antonio Muñoz Molina, “Los narradores”
Tindré l’instint per trobar el meu relat i el coratge per escriure’l? És massa tard per recuperar la plenitud expressiva de l’infant?
A comentar i desenvolupar (mínim 50.000 mots).
Buf! Jo diria que 50.000 paraules són poques, perquè t'asseguro que hi ha molta bibliografia. Per ser molt breu -malgrat demanis expansió- jo diria que la plenitud expressiva de l'infant està perduda. Ara bé, tenim altres coses que hem anat guanyant. I discrepo en part del Muñoz Molina, perquè crec que escriure també requereix entrenament. En el teu cas, l'entrenament que fas al blog és indiscutible. Al marge que el blog permet practicar una mica el constructivisme, si sabem aprofitar els comentaris (els que s'han esforçat una mica en respondre, com a mínim).
ResponEliminaSi enlloc d'escriure aquí ho fessis al twitter ja no estaria tan segur de dir això...
A banda d'això, jo sí que crec que el relat hi és, i en el teu cas seria optimista sobre trobar-lo o no. He arribat ja a les 50.000?
Lluís, estic d'acord amb tu que hi ha un cert aprenentatge "tècnic" en això d'escriure, i que (almenys per a mi) escriure al bloc és com anar al DYR: fer muscle literari, encara que sense gaires anabolitzants.
ResponEliminaEl Twitter és per les notícies, per tant totalment "hors question". No has arribat a les 50.000 paraules, però com no has pagat la matrícula del master, tampoc t'ho retreuré.
Renoi Allau, quins deures ens poses!
ResponEliminaNo estic gaire d'acord amb que un nen "abans" d'nanr a l'escole tingui ja totes les dots. Si fos així, enlloc de literatura ens trobariem en redaccions de col·legi. És evident que l'entrenament hi ajuda... Com era allò que "el caminar se demuestra andando". Doncs això, que si escrivim ho anem desmostrant, amb més o menys fortuna és clar. i ves, sí, el blog és una mena d'entrenament. Però és també un mitjà per sí mateix. 140 caràcters també poden ser literatura no? Com el dinosaure del monterrosso. I també poden ser gasòfia com un "ggggggggggggggggggggoooooooooooooooooooooooooooooolllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllll". No cal que comptis els caracters, ho he fet ala babalài segurament no arriba als 140. O em passo.
Em sumo als desacords, en soc prova vivent i em sorprèn que un professional no insisteixi en que escriure es el cóm, no el què. Potser es que ell es un escriptor de batallites com la seva dona (de ell no he llegit res, em fa mandra, i de la dona quatre línees al diari i n’he tingut prou)o ens vol fer la pilota. I si et poses, un nen llegirà música tan aviat com lletres. I jo també toco el piano amb un dit, molt bé, per cert.
ResponEliminaEulàlia, les "redaccions de col·legi" ja incorporen una saviesa adquirida (o maltractada), en elles no hi trobaràs cap puresa. No hi ha límits per la creativitat, però 140 caràcters proporciona una mida molt justeta.
ResponEliminaRecollim el mite. És cert que a vegades els nens poden expressar coses, plàsticament o en frases, però no és més que un mite la seva globalitat.
ResponEliminaJosé Luis, jo crec que si no hi ha un "què" en el fons del fons, no s'hi valen els "coms". De totes maneres, em solc equivocar.
ResponEliminaGalde, si ho expressa un professional, no ho discutiré. Però permet els vellots recuperar una llibertat infantil (o infanticida).
ResponEliminaNo t’equivoques, (t’ho diu un que en sap…) i ho saps. Però si el “què” es simplement la pròpia vida com diu en Muñoz Molina, “qués” vuits sobren, i coms no tant. La formulació d’en Molina es el que no m’agrada. “Cualquier persona que cuenta con claridad y coraje su propia vida está relatando una imperiosa novela.”... que pot ser infumable.
ResponEliminaNo n'estic tan segur, José Luis, fins i tot els "quès" buits es poden omplir de significat, encara que sigui per contraposició.
ResponEliminaA l'afirmació de Muñoz Molina hi ha la seva habitual passió i el desig de desmitificar la figura de l'escriptor taciturn i críptic. Però no té raó. Un infant necessita -malgrat compatar amb habilitat per escriure- un bagatge de vida que inclou moltes lectures, Escoltar moltes veus per a saber quina és la nostra.
ResponEliminaEn José Luis fa un judici superficial de l'escriptor andalus que, amb pros i contres, ha demostat talent. LLegir "El jinete polaco" o "Beltenebros". Les altres ja són més discutibles. Quant a la seva esposa no se la pot posar en el mateix sac. És "listilla" i té una bona oída per la parla popular però està molt lluny del seu marit i ho sap.
Jo crec que expliquen batalletes per fer-se més propers al lector i trencar un possible clitxé d'intel·lectuals que no volen tenir.
Allau, tu ja has escrit molt bé. Ves burxant en el teu interior i, probablement, et sorprendràs. Jo també comfio en emfilar algunes paraules que diguin de mi coses que no sé que sé.
Bon capde.
Esteu molt tècnics. Més aviat, per l'experiència que tinc d'escola, sol passar-me que aprecio més la qualitat que no la quantitat de mots emprats.
ResponEliminaPerò, és clar, un narrador ha de tenir tècnica i saber construir amb coherència la història, tot un repte. Sort!
Mira, he tingut un rampell i he tornat per dir una cosa. La teva pregunta és un exemple clar de pregunta retòrica, de la qual ja en tens la resposta. Aquestes preguntes es responen no amb 50 mil paraules, sinó amb dues, de les quals els preguntador tan sols n'ha d'escollir una: SI / NO.
ResponEliminaAra vaig a la Caixa Parlem a pagar la matrícula del Màster.
Gloria, no he llegit a Muñoz Molina i no opino. Em cau malament i aquest paràgraf no m’ajuda a deixar de banda el meu prejudici.
ResponEliminael més difícil és escriure alguna cosa que pugui ser interessant de llegir (què) i si a més a més s'escriu bé (còm) perfecte.
ResponEliminaLes creacions dels qui no esperen ser reconeguts solen ser les més interessants perquè no tenen res a perdre perquè no volen guanyar res.
Avui he llegit en un blog (llaços imaginaris): només s'ha d'escriure el que no es pot evitar.. la veritat és que a mi m'interessa sobretot el que no es pot evitar..
Glòria, no vull dir que estigui totalment d'acord amb el que diu en Molina, però és un autor que em mereix molt de respecte i la seva afirmació m'ha sobtat. El que pretenia precisament és que opinessiu i m'alliberessiu d'escriure un apunt més llarg. (Crec que ho he aconseguit).
ResponEliminaZel, no pretenia que la quantitat entrés a l'equació: els 50.000 mots eren de broma.
ResponEliminaLluís, un Sí o un No extermina radicalment les converses i no es tractava d'això.
ResponEliminaLolita, no sé si comparteixo la teva defensa de la inevitabilitat. Sóc dels que pensen que millor que la "inspiració" t'atrapi tot escrivint.
ResponEliminaTu escriu i oblida't dels savis, si saps llegir ja ho sabràs si el que escrius és bo, no cal patir-hi.
ResponEliminaAllau,
ResponEliminaJo, per desgràcia, no puc respectar tant a Muñoz Molina. Li he llegit articles contra Catalunya que me l'aparten, li vaig escriure al blog i no em va entendre. Reconec la bellesa i honestetat de la seva prosa però la passió li fa escriure mentides com la que, si em permets, has transcrit.
José Luis, a mi tampoc em cau bé i ja he exposat les raons.
Ja saps que escric, Cli, però avui volia fer un apunt participatiu, estil "Clídice".
ResponEliminaGlòria, intento que la ideologia de l'autor no s'interposi amb l'apreciació de la seva obra. Sé que és difícil.
ResponEliminaAllau, sé que el debate no es Muñoz Molina sí, Muñoz Molina no, pero quisiera dejar constancia de que yo leo habitualmente sus articulos en la Babelia de los sábados y suelen parecerme muy interesantes y muy bien escritos, generalmente me "atrapan" siempre... también me atrapó hace años su "Jinete Polaco", quizá por que me pescó también a mí en New York en el mismo hotel de los hechos, en el mismo trayecto de sus paseos, delante mismo y sin proponermelo del Jinete Polaco de Rembrandt que guarda la Frick Collection cerca de la 5ª Avda... Y por entrar en el debate de qué o cómo, añadiría yo que a veces también es cuando...
ResponEliminay, Glorichu porque lo dices tú, pero me parece casi imposible que Munñoz Molina hable contra Catalunya, ¿no será contra algunas actitudes de algunos catalanes?
besos
Pilar, la primera vez que leí "El jinete polaco" me gustó mucho. Lo releí recientemente y le encontré un exceso de retórica. Muñoz Molina debía pensar lo mismo, pues creo que lo ha reescrito en parte. Como se puede ver, yo también suelo leer sus artículos de Babelia.
ResponEliminaM'ha recordat en Groucho Marx:
ResponElimina"A child of five would understand this. Send someone to fetch a child of five".
Brian, potser els nens de 5 anys estan sobrevalorats.
ResponEliminaContestant a Pilar:
ResponEliminaTal vez ha criticado algunas actitudes que no me son extrañas. Lo ha hecho más de una vez y no me ha gustado ni la forma ni el fondo. Yo, como Allau y muchos otros, también procuro separar la obra del personaje pero el buen escritor empezó a declinar con la cansina "Ardor Guerrero". También a mi me apasionó "El jinete polaco" y, curiosamente, me había alojado en el mismo hotel de Nueva York como tú y como él.
Un beso, Pilita!
Gràcies, Allau per deixar-me utilitzar el teu espai.
No estic gens d'acord amb la primera part del comentari de Muñoz Molina: escriure bé és difícil i de cap manera no ho pot fer un nen de cinc anys (i gairebé cap noi de quinze), tot i que sí que és cert que cal molt menys ensinistrament tècnic que no pas per tocar el piano, per exemple.
ResponEliminaAixo del "coraje" m'interessa bastant més. Sé per experiència (pròpia i aliena) que el major obstacle a l'hora d'escriure és la por (o més ben dit les pors, en plural), i potser sí que una certa temeritat infantil hi ajuda.
Coratge, Allau, coratge...
(Però no era l'altre dia que vas dir que no escrivies res fora del blog??)
Suposo, Ferran, que en Muñoz Molina parla d'una certa genialitat "natural" que es troba en els infants i que després amb l'educació perdem.
ResponEliminaI efectivament no escric res fora del bloc (i, si ho faig, acaba publicat aquí), però permet-me posar-me hipotètic.
L'educació tal com es fa ara i aquí arrana molt, és evident, però això de la genialitat dels nens, a parer meu, és un mite com una casa de pagès.
ResponEliminaPotser, llavors, els genials som els adults interpretant els nens.
ResponElimina