diumenge, 17 de gener del 2010

El consol de l'oblit


Aviat farà un any ja expressava els meus dubtes sobre l’oportunitat de fer una pel·lícula sobre la vida del poeta Jaime Gil de Biedma. Si, en general, les vides de les persones reals tenen un pèssim guió i acaben sempre de forma previsible, les dels escriptors són particularment avorrides en un alt percentatge de casos. Deixant de banda la indignació d’alguns dels amics del difunt, les crítiques no auguraven res de bo; però, tot i això, no vam poder resistir el morbo d’anar a veure la pel·lícula “El cónsul de Sodoma” de Sigfrid Monleón (per cert, quin títol nefast). Va ser una experiència del tot prescindible, però d’aquelles que, si no l’haguéssim tingut, no hauríem dormit tranquils.

Com era de preveure, la peripècia vital de Jaime Gil no conté gaire substància dramàtica, almenys tal com s’explica al film de Monleón. Home de bona família, amb feina estable i ben remunerada a la Companyia de Tabac de les Filipines, poeta de producció escassa però decisiva, homosexual mig armaritzat amb afició als amors de pagament i amic de molts dels intel·lectuals més influents de la Barcelona dels 60 i 70. Amb aquest material la pel·lícula, enlloc de construir una història, es limita a mostrar persones i fets, com si ens trobéssim en un museu de nostàlgia contemporània. Veurem l’interior de Bocaccio i el de Flash-Flash, la sessió fotogràfica en la que es va parir la portada de “Últimas tardes con Teresa”, múltiples reunions i festes on s’apleguen inevitablement Biedma, Marsé, Barral i Colita, com si fossin els germans Dalton de la “gauche divine”.

Tot respira un execrable aire de falsedat, començant per uns diàlegs impossibles i suuuper-literaris, d’aquells que podrien quedar mitjanament bé reproduïts en paper, però que si els sents dir a algun amic teu, li retires la paraula immediatament.

Com que el pressupost deu haver estat ajustat, la majoria d’exteriors abusa dels plànols curts, i la Barcelona dels 60 és una fantasmagoria a penes entrevista. Hi ha una escena en un suposat barri de prostitució que fa caure la cara de vergonya. També hi ha un abús de la suposadament oblidada fal·làcia patètica.

El càsting en general és desastrós, i no em molestaré a citar un a un el memorial de greuges que representen. Salven la funció, els sempre excel·lents Vicky Penya (en paper inferior a les seves possibilitats) i Juli Mira, com a pares del poeta.

Hauré de parlar, sí, de Jordi Mollà, l’actor que fa de Gil de Biedma. Se sap que en Mollà és d’aquells actors que fan composicions dels seus personatges, el que vol dir que es nota molt que està actuant (o sobreactuant). Per mostrar-nos a Biedma, ha optat per una postura divina que el fa surar sobre tot el seu entorn fins el punt de convertir-lo en ridícul. Segurament el poeta fou un cabró en molts aspectes de la seva vida, però no crec que mai fos ridícul. Com que la matèria vital no justifica del tot el preu de la funció, Monleón ha optat perquè Biedma ens reciti en off alguns dels seus poemes més coneguts. Mollà ho fa amb una afectació insuportable, quan el Biedma que jo he llegit no penso que la tingui.

En resum, a la pel·lícula es poden veure alguns bons culs (de tio), però ni des del punt de vista onanista la salvava. La coreografia final amb els Pet Shop Boys, del tot millorable.

14 comentaris:

  1. Ja m'ho havien dit i això mateix va dir Joan de Sagarra qui, en canvi, lloava molt un petit llibre sobre aquest autor de Luis Antonio de Villena. Per no parlar del que ha dit Marsé... Mollà, pel meu gust, va empitjorant a força de sobreactuar i això que va començar prou bé. Vaja, que no hi aniré, em sembla. Sobre el títol, segur que qui se'l va inventar devia pensar que havia fet una troballa indiscutible, he, he. De tota manera, les biografies filmades de personatges que encara tenim molt a prop són difícils d'entomar, i caldria ser una mena de geni per fer alguna cosa amb cara i ulls. I mira que l'època dóna per molt...

    ResponElimina
  2. Júlia, respecte l'opinió de Marsé, m'imagino que a ningú li pot agradar veure's representat per un actor a la pantalla. I és cert que Mollà prometia, quan va començar.

    El títol s'inspira en un llibre d'assajos sobre qüestions homosexuals que Biedma va editar amb el nom de "Cónsules de Sodoma".

    ResponElimina
  3. Si la película no estaba demasiado alta en mi lista de prioridades, después de leer tu crítica ya se ha caído del todo. Gracias :-)

    ResponElimina
  4. Lo peor, Sufur, es que ya sabíamos que sería mala, pero nos dimos el gusto de comprobarlo en directo.

    ResponElimina
  5. Sorprenent que no aparegui Gabriel Ferrater per enlloc:

    Let them now do the talking, those sons-of-what-we-spoke,—

    Your poems and my poems, our old own private joke!


    De Gil de Biedma per a Ferrater. La negreta és meva.

    La pel·lícula m'ha semblat molt i molt dolenta, però a Marsé li deu coure, i molt, que el seu Pijoaparte aparegui com una invenció de Gil de Biedma.

    Salutacions cordials.

    ResponElimina
  6. Vaja, Allau: aquest cop la pura casualitat ha fet que escrivim sobre el mateix afer. Si vens al Riell veuràs que ho he agafat per una altra banda i que no ens hem trepitjat gens. Salut, novament!

    ResponElimina
  7. Salutacions, Llibreter, amb la colla de "celebritats" que hi surten, potser ja n'hi ha prou.

    També diuen que li molesta que es mostri que la seva dona era la senyoreta de companyia d'una comtessa. De totes maneres en Marsé és un professional de l'emprenyamenta (moltes vegades amb raó).

    ResponElimina
  8. Ara passo per casa teva, Lluís, els diumenges ens llevem tard.

    ResponElimina
  9. poques ganes tenia de veure-la però ara encara menys

    ResponElimina
  10. No val la pena, Deric. I felicitats pel nou llibre!

    ResponElimina
  11. aquest post és un relax per les meves neurones, gràcies! :) tantes vegades et sents culpable per no combregar amb les rodes de molí mediàtiques que tenir un gurú del teu calibre és un estalvi de temps, que puc dedicar a llegir-te, i diners, no cal dir :)

    ResponElimina
  12. Clídice, aprofita el temps i llegeix Gil de Biedma, o Marsé, per exemple.

    ResponElimina
  13. Ha, ha... no descarto veure-la. De fet alguna vegada he anat al Museu de Cera de Barcelona que pel que dius és més o menys igual...

    ResponElimina
  14. He, he, Galderich, el Museu de Cera té molta més vida, on vas a parar!

    ResponElimina