dimarts, 19 d’abril del 2011

El perfecte desconegut

Diré el que penso, o sigui que seré breu. 
Malgrat el que diguin sobre els grafits, no són la forma més baixa d’art. Encara que hagis d’esmunyir-te de nit i mentir a la teva mare, és de fet una de les formes artístiques més honestes de les que disposem. No hi ha elitisme o moda, s’exhibeix als millors murs disponibles de la ciutat, i ningú no es desanima pel preu de l’entrada.  
Un mur sempre ha estat el millor lloc per publicar el teu treball. 
La gent que gestiona les nostres ciutats no comprèn els grafits, perquè pensen que res no té dret a existir a menys que produeixi un benefici, el que converteix la seva opinió en fútil. 
Diuen que els grafits espanten la gent i que simbolitzen la decadència de la nostra societat, però els grafits només són perillosos per les ments de tres tipus de persones: els polítics, els executius publicitaris i els dibuixants de grafits. 
La gent que corromp veritablement els nostres veïnats són les companyies que gargotegen eslògans gegantins sobre edificis i autobusos, tot intentant fer-nos sentir inadequats, a menys que els hi comprem la seva merda.
Escriure sobre el fenomen Banksy és complicat, però com que pel meu sant em regalaren el seu llibre “Wall and piece” (ecos de Tolstoi), alguna cosa hauré de dir al respecte. I això que no sento una especial simpatia per aquest mitjà d’expressió que és el grafit, darrera del qual s’emparen sovint les immadureses territorials d’alguns egos adolescents. Però, és clar, Banksy juga en una lliga diferent, com no podria ser de cap altra manera, tractant-se de l’artista britànic viu més famós arreu del món. I tanmateix entorn seu es plantegen més interrogants que no pas certeses.

El primer i essencial és que no es coneix la seva veritable identitat, fet que a la nostra sobreexposada comunitat global sembla difícil de creure. Diuen que prové de Bristol, que deu tenir gairebé 40 anys, que el seu pare és tècnic de fotocopiadores, que en un moment o altre ha viscut amb nòvios diversos… Potser cadascuna d’aquestes dades constitueix una peça més de la llegenda.

Si m’he de refiar del que diu al seu llibre, on al costat de nombrós material gràfic de les seves creacions, hi ha alguns aforismes i diversos retalls d’experiències (incloent-hi una interessant incursió al zoo de la Ciutadella), Banksy es confessa massa lent per la pintada “in situ” i per això va haver de recórrer a les plantilles.

No li puc negar ni enginy ni sentit de l’humor: els seus comentaris en contra de l’autoritat i el consumisme són molt benvinguts, però la seva postura com a activista suposa massa punts suspensius sense resposta clara. Igual que el trencadís gaudinià corromp gran part dels souvenirs barcelonins, els grafits de Banksy impregnen les tasses i samarretes que compren gairebé tots els turistes que van a Londres. A la seva (molt recomanable) pàgina web es desentén dels comerciants que mercadegen al temple i ens diu que ho podem copiar tot, sempre que no en traiem profit. No ho he acabat d’entendre, però dedueixo que Banksy es financia amb la venda dels seus llibres i amb els grafits que li paguen a preu d’or les celebritats que en volen un al costat de la seva piscina.

Ell diu que se’n fot de la bogeria comercialitzadora que acompanya la seva obra, però sospito que a hores d’ara deu viure amb les butxaques ben folrades, però és clar, no podem criticar les persones tot basant-nos en conjectures. Queden doncs les seves pintures, tant als carrers de la ciutat com a l’interior dels museus, sempre dialogant irònicament amb el seu entorn i de retruc amb els vianants, amb els visitants que hi passen. No està malament provocar l’espurna d’una idea, no sempre el pop arriba tan lluny.

No podem fer res per canviar el món fins que el capitalisme s’enfonsi. Mentrestant, hauríem d’anar de compres per consolar-nos. 
La gent sempre sembla pensar que, si es vesteixen com revolucionaris, no cal de fet que actuïn com a tals.
I una escena davant del mur que envolta els Territoris Ocupats:
Vell: Vostè pinta el mur, l’està deixant bonic.
Jo: Gràcies.
Vell: No volem que sigui bonic, odiem aquest mur, vagi-se'n a casa.
 "Els artistes dolents imiten, els grans artistes roben".

22 comentaris:

  1. A mi també em van regalar Wall and piece per un sant (fa un any o dos, crec). Deu estar d'oferta a algun HappyBooks!!

    Crec recordar una montserratina interessada pel tema...

    ResponElimina
  2. Passa com en tot. N'hi ha de molt bons, aquest en seria un cas, i d'altres que són un desastre que pinten sobre l'obra d'altres sense cap mena de respecte entre ells mateixos. Però qui és l'arbrit que diu on s'ha de pintar i on no?

    ResponElimina
  3. Puig, és lleig posar en evidència la família. Espero el comentari de la montserrat(ina). No crec que a ningú més que a ella i a mi interessin les indústries del Banksy. És broma.

    ResponElimina
  4. Galde, l'àrbitre és la Clídice, en Banksy ja ho sap.

    ResponElimina
  5. Només per informar que als HappyBooks de Pelai i del Portal de l'Àngel no el tenen d'oferta aquesta setmana: l'hagués comprat.

    ResponElimina
  6. Pere, encara serà una altra llegenda urbana i resultarà que en Banksy no està d'oferta.

    ResponElimina
  7. Una de les gràcies del Bansky és que ha sabut crear una llegenda sobre sí mateix a partir de confondre les informacions que circulen. La història s'assembla a alguns experiments de les avantguardes ianquis dels anys setanta i és molt interessant veure com es pot practicar aquest anarquisme cultural amb la pròpia identitat pel mig...
    També em fascina veure com els pijos acaben per adorar-lo, i el propi sistema genera un producte per vendre i fer caixa amb els elements anti-sistema.

    ResponElimina
  8. Sí, Lluís, tota una contradicció ambulant. Encara em pregunto com pot gestionar el seu èxit de forma coherent amb les seves idees.

    ResponElimina
  9. Mentre hi hagi contradicció tot va bé. Malament rai el dia que no n'hi hagi. ;)

    ResponElimina
  10. Mistress, si tu que ets l'experta ho dius... Experta en grafits vull dir.

    ResponElimina
  11. quan et posen un grafity a la paret de casa teva no et fa gaire gràcia...ara bé, aquest cas es excepcional, recordo que volien esborra un grafity seu i no ho van fer perquè val molts diners....

    ResponElimina
  12. Aris, si Banksy em guixa un grafit a casa meva, subhasto la paret.

    ResponElimina
  13. Ni n'havia sentit parlar i lliure de prejudicis m'ha agradat molt el que he vist a la seva pagina.

    ResponElimina
  14. Fins que l'IVAM no li dedique una exposició no podrà considerar-se un artista global.

    El mateix passà amb Montesinos.

    ¬¬

    ResponElimina
  15. JL, serà que no és la celebritat global que em pensava.

    ResponElimina
  16. Rasoir, us haureu de conformar amb el germà més guapo dels Calatrava.

    ResponElimina
  17. M'és igual si, com ja li va passar al Snoopy, se l'apropien els pijos o el sistema (no ve a ser el mateix?): les seves obres m'han fet riure, pensar i emprenyar-me, pulutant Banksy forever.

    (nota al marge: per què tanta gent li diu Bansky?)

    ResponElimina
  18. Ok, Santi, visca l'Snoopy i el Banksy?

    (serà per influència d'en Leblansky?)

    ResponElimina
  19. http://mm-actualidad.blogspot.com/2008/06/banksy-el-artista-invisible.html

    mi hijo Javier, vivió casi un año en Bristol, además del libro que comentas me regaló esta pequeña reflexión para el "pequeño formato", te dejo el enlace.

    besos

    ResponElimina
  20. és interessant, no es tan provocador, no grafiteja en edificis d'interès, es nota que papà feia fotocòpies i té un bon punt irònic. Sento dir que el més famós de la GB és l'histriònic D Hirst, el de la Dolly dissecada (al menys a les subhastes)
    què va fer al Zoo?

    ResponElimina
  21. Gracias, Pilar. Muy bueno el texto de Javier.

    ResponElimina
  22. Kalamar, l’aventura al zoo va ser una mica desastrosa. D’entrada no comptava amb que el Parlament està a tocar i quan es va colar al parc de la Ciutadella a les tres de la matinada gairebé el sorprenen els Mossos. Un cop dins del zoològic va descobrir que, a diferència dels zoos britànics, els recintes no mostraven fotografies dels animals que contenien, per tant va haver d’anar amb molt de compte per decidir on es ficava. S’havia fet traduir a l’espanyol la frase “Laugh now but one day we’ll be in charge”, però va perdre el paper on ho tenia anotat. Com que no tenia ni idea de castellà, va optar per pintar aquelles marques que fan els presidiaris a les parets de la cel·la per comptar els dies d’empresonament. Malauradament, l’endemà els empleats del parc havien esborrat les pintades o les havien cobert amb plàstics. “És frustrant quan l’única gent que té bones fotografies del teu treball són el departament de policia”.

    ResponElimina