Allau se’n va al Japó (3) - Contactes amb els natius

Les il·lusions aventureres se’m desinflen una mica en veure les multituds que fan cua sota els tendals per agafar un dels ferrys cap a les illes. El Prince Soya acaba de salpar i ara és el torn del nostre New Soya. Un cop a bord, la majoria dels companys de viatge es retira a l’interior, es descalça i vegeta sobre el tros de moqueta que li ha estat assignat. Nosaltres preferim quedar-nos a coberta, encara intrigats per una zona del vaixell que s’anuncia com “Erection Deck”.

Unes senyores fan bombolles de sabó sobre l’estela d’escuma de mar. Un grup de noies adolescents s’alimenta de productes de Mr. Donut i es dedica a un curiós joc d’aeròbic, on una d’elles dirigeix el moviment corporal de les altres, com si les accionés mitjançant un joystick. Les gavines ens persegueixen a l’espera d’una galeta. Se m’acut que el grau de progrés d’un país es mesura en la capacitat d’ingerir snacks prescindibles a qualsevol hora del dia.

Els viatges sobre les aigües em solen semblar euforitzants. Al fons de la imatge es va perfilant el cim verd de Rishiri-to. De fet, la illa consisteix exclusivament en una muntanya que s’eleva 1.721 metres sobre el nivell del mar.

Desembarquem al port d’Oshimodori i anem a petar a l’hotel Yukigumi, baix, modern, però de maneres ben tradicionals (o sigui que cal circular en sabatilles pel seu interior). Es troba a primera línia de mar, però és que l’illa no dóna per a més. Tot i que falten vint minuts pel sopar, V. insisteix en prendre un bany abans, decisió que és aplaudida per tota la colònia local. A les habitacions de la majoria d’hotels hi ha unes bates de cotó a disposició dels clients: el que aquí anomenaríem impròpiament “quimono” o “batí de judoka” i que s’ha de dir “yukata”. Encara que ens pugui resultar xocant, entra perfectament dins de l’etiqueta presentar-se a sopar vestit amb aquestes bates (fins i tot vam veure un home en “yukata” al metro de Tòquio), i així ho fem per tal de barrejar-nos amb els natius. El meu amic V., que depassa el metre vuitanta i és de cames llargues, té seriosos problemes per sopar assegut a terra i, amb el seu continu canvi de postures, acaba fent una bona imitació de Sharon Stone a “Instint bàsic”.

Aquest sopar és la nostra prova de foc, perquè des del servei fins el darrer comensal està pendent del que fem i el que deixem de fer. Per fortuna V., amb les seves quatre frases japoneses i la seva disposició amistosa, sedueix els presents. Ens ha tocat seure al costat de dues noies corpulentes i poc agraciades a les quals, a falta de presentacions, acabarem anomenant Ebony & Ivory per les seves indumentàries de l’endemà. Sense que ningú els hi hagi demanat, són elles les que s’ocupen de servir-nos la beguda com una mostra de submissió tradicional, imagino. El festí es compon de cloïsses, pop, calamar, peixos diversos, cranc i gambes. Bevem cervesa i hi afegim una ampolleta de sake.

Yabe ve a veure com va tot i s’asseu darrera la barrera infranquejable d’Ebony (o Ivory). El convidem a sake per trencar les seves reserves i li preguntem el nom de la guia-hostessa. El noi es queda en blanc, dubta i finalment diu que li sembla que és Emi. Em sorprèn la seva manca de curiositat per una col·lega amb la que haurà de treballar els dos dies següents.

Els comensals han anat abandonant el menjador. Dos homes grans que seuen aprop es mostren amistosos i pregunten per les nostres respectives esposes. V. respon que les hem deixat a casa. Durant les hores següents li recriminaré aquesta mentida innecessària que només perpetua l’status quo. Al cap i a la fi, confessar que no existeixen les tals esposes no equival necessàriament a una sortida de l’armari, però flexibilitza una mica el tipus de relacions pensables.

A les vuit del vespre ja ens trobem tancats a la nostra cambra en companyia de la tele, el te verd i una galeta. En aquests albergs tradicionals, on el llit és un futon, les habitacions tenen un aire monacal que acaba ensopint. Anoto que el recipient higiènic que segella els gots s’anomena “Amic”, que la cistella per la roba bruta es diu “Memoire” i que a la tele li falten els canals set i nou.

Truquen a la porta i apareix una cambrera enjogassada, acompanyada de dos infants que amb certesa venen a contemplar els dos monstres de fira que fem V. i jo. Ens lliura un sobret que conté una mena de retalls d’arpillera, que en realitat deuen de ser algues. Potser per fer la digestió?

A falta de res millor a fer, rellegeixo la “Lonely Planet”. Coi, que n’és d’avorrida la vida de províncies!