dimarts, 31 de maig de 2011

Qui perd els orígens...

Jaume Collet-Serra va abandonar la seva Barcelona natal als divuit anys i viatjà a Los Angeles amb la intenció d’esdevenir un director de pel·lícules americanes. Després de mitja vida a l’altre costat del bassal, d’innombrables vídeos musicals i d’espots publicitaris per a totes les grans marques, va poder debutar amb un film d’horror (“House of Wax”) que presumia de comptar amb el perill de Paris Hilton entre el seu elenc. Després vingué “Orphan”, una altra cinta de terror que tingué una bona acollida, tant de públic com de crítica. Amb “Unknown” (aquí “Sin identidad”) va aconseguir encapçalar la taquilla americana durant el cap de setmana de la seva estrena. Collet-Serra pot estar satisfet, ha aconseguit el seu objectiu. De fet ho deu estar, perquè no es cansa de dir a les entrevistes, que els Estats Units són el paradís per aquells que volen fer realitat una idea.

Però, si anàrem a veure “Unknown”, no fou amb la intenció de “fer país” (el territori de la pel·lícula és Hollywood total, malgrat la seva ambientació europea), sinó a passar una estona distreta amb un “thriller” protagonitzat per Liam Neeson. Digueu-me parcial, però qualsevol film protagonitzat per aquest homenàs de veu tan baritonalment sexy eleva la seva categoria i transmuta un material de dissabte a la tarda en programa doble (com és el cas) en experiència gairebé shakesperiana.

Aquest “Sin identidad” comença amb el doctor en biologia Martin Harris (en Neeson) i la seva esposa (January Jones) que arriben a Berlín per assistir a una conferència internacional del ram. En anar a registrar-se a l’hotel, ell troba a faltar una maleta i pren un taxi, de nou cap a l’aeroport, per recuperar-la. El taxi pateix un accident del tot inversemblant, Harris-Neeson queda quatre dies en coma, i quan és capaç de retornar a la realitat es troba que la seva dona no el reconeix i que un altre Martin Harris (Aidan Quinn) ha ocupat la seva plaça.
La premissa és interessant. Com demostres que tu ets tu, quan no disposes de documentació i totes les evidències estan en contra teu? El plantejament inquieta prou com per seguir l’esquer. Per descomptat, la identitat de Harris-Neeson no és tan clara com seria de preveure d’una estrella com ell, i la història pren un gir, previsible segons alguns, intrigant per a mi (m’agrada no avançar-me i que em sorprenguin).

Evidentment no cal prendre-s’ho de forma gaire seriosa, ens trobem davant d’un “thriller” d’entreteniment amb alguna arrel prop de Hitchcock. Si no ho he dit, ja ho dic ara, és un honor veure Liam Neeson treballant amb tanta competència als programes dobles del Capitol. La resta d’actors estan tots a gran alçada. Diane Kruger, dona de rara electricitat, vibra tant o més que als Bastards de Tarantino. Bruno Ganz i Frank Lagella són dos veterans captivadors, totes les pel·lícules els haurien de contenir al repartiment. L’únic punt fosc és January Jones, bastant perduda lluny de la seva estampa de perfecció a “Mad Men”.

M’observen que el guió té més d’un punt de connexió amb la trilogia Bourne, de la qual jo només conec l’últim episodi. A diferència de les pel·lícules de Greengrass, aquí, a més d’un parell d’excitants persecucions automobilístiques pels carrers de Berlín, també hi ha moments de relativa calma que permeten donar una mica de cos als personatges. Collet-Serra intenta fer la pel·lícula visualment atractiva amb alguns efectes de mirada subjectiva o d’alteració cromàtica per reproduir els confusos records del protagonista. Berlín a l’hivern és una mica depriment, però s’adiu bé amb el to de la història.

Si ens posem primmirats, el personatge de Neeson provoca unes simpaties èticament dubtoses, però es tracta d’un producte de consum i, com a tal, no s’ha de prendre del tot seriosament. Inquieta moderadament, entreté sense insultar i fa passar dues hores de les que no m’he d’avergonyir. No ho puc dir tan sovint de les pel·lícules de gran pressupost que fabrica Hollywood. Collet-Serra ha estat “abduït”, però sembla que va per la bona senda.

8 comentaris:

  1. Un 0 al comptador de comentaris de l'Allau em sembla un fet inusitat; i més quan tractes del decisiu tema de la identitat.
    Ahir m'explicava l'Anna la forta impressió que li havia provocat tenir entre les mans una retòrica i anacrònica "carta d'identità" italiana; on, per escrit i entre altres coses, encara es consigna el color dels cabells i dels ulls.
    Ja imagino una "Sin identidad" rodada, no a Hollywood, sinó a CineCittà.

    ResponElimina
  2. Girbén, a això del carnet d’identitat sempre li he trobat ecos metafísics i, si hem de fer cas d’aquesta pel•lícula, sense papers no som res.

    ResponElimina
  3. Sense papers o sense una mínima descripció. Fins que algú no fa un traç més o menys simbòlic que ens lligui a la realitat (més o menys real), no som ningú: un nom en el registre civil, l'aigua baptismal, el bisturí del rabí... i, apa, anar fent fins que la senilitat acaba amb les sinapsis, les teves o les dels altres.

    ResponElimina
  4. M'has fet pensar en un altre actor: Jeremy Irons, el segon film del qual va ser Monnlighting (aquí "Trabajo clandestino"), on interpretava un emigrant polonès que treballa d'estranquis a Londres. Una pel·li dura i descarnada sobre els homes sense papers que construeixen cases per a la bona gent anglesa. Mira'l ara, també, on para. Però no obstant, aquella interpretació podria passar a la història i les actuals no. Cadascú es fa el seu curriculum tot solet. Al capdavall, com tu i com jo.

    ResponElimina
  5. Ho trobo ben cert, Enric, però els comentaris han derivat cap a una transcendència que t'asseguro que la pel·lícula no té.

    ResponElimina
  6. Lluís, no vaig veure "Moonlighting", però l'Irons el trobo força inexpressiu. En Neeson potser no té gaires registres, però aquí el paper li va perfecte.

    ResponElimina
  7. Jo en Nesson sempre me'l crec i en especial des que fent de Michael Collins es va apropiar del personatge amb força i convicció.
    Avui he vist Sin identidad i m'ha tornat a agrada en Nesson i també le pel·lícula que té un guió força enginyós desenvolupat amb un desplegament de mitjans ben envejable.´
    M'ha agrada especialment en Bruno Ganz i jo que no veig quasi mai cinema en v.o.s., he pogut valorar el treball que fa en Lluís Marco -excel·lent- amb el gran actor suïss. M'ha agradat la Kruger sempre molt convincent i, quan a la Jones, la veig una icona que hauria fet les delícies del vell Hitch a qui la pel·lícula pica l'uller sovint.
    No ha estat una mala sessió.

    ResponElimina
  8. Glòria, em sobta que no vegis films en VOS, però no dubto que Lluís Marco estigui a l'alçada. En Ganz, gat vell, és del millor de la pel·lícula, i la Jones és una actriu escassa però té un cos per enamorar a qualsevol aspirant a Hitchcock.

    ResponElimina