Allau se’n va al Japó (5) - La segona illa del dia

Rebun és una illa sense grans alçades amb forma de punta de fletxa. És famosa pels seus camps de flors alpines, moltes d’elles endèmiques, però en aquests dies d’agost difícilment veurem res més que herba. Les seves ondulades costes verdejants podrien recordar-me Irlanda, si mai hi hagués estat.

Com a premi de consolació ens porten a veure un tros de costa pintoresca on destaca una roca gegantina, punxeguda com un menhir. A les seves fenedures la gent ha incrustat centenars de monedes, suposo que seguint el costum universal de pagar perquè s’acompleixin els teus desitjos. En veure que els nostres companys es posen a escodrinyar el terra, imaginem que van a la recerca d’alguna peça de xavalla extraviada; però no, estan buscant unes pedretes blanques a les que anomenen “meno” i que crec que és alguna mena de quars. Perquè no marxem amb les mans buides, Emi ens regala un parell de còdols minúsculs, dels quals V. se’n desempallega de seguida.

A Sukoton Misaki, a l’extrem septentrional de l’illa, hi ha un mirador moderadament elevat, sota el qual trenquen les onades. Davant nostre un rosari de petits esculls es prolonga fins un últim illot encara més al nord. L’assot del vent a la cara i el marc incomparable em fa sentir com la Kate Winslet a la proa del Titanic.

[I ara una reflexió feta des del futur. Que n'érem d’avars amb la fotografia en temps pre-digitals! D’aquesta aventura de tres dies guardo a penes trenta fotos, la majoria ben col·locades dins d’un àlbum. Si avui repetís l’excursió, segurament disposaria de cinquanta fotografies per dia entre les quals escollir. Les imatges han esdevingut més fútils, més barates i més transparents, però també són capaces de captar aquell moment intangible que abans sempre se’ns escapava per inadvertència].

Al costat del mirador hi ha la inevitable botiga de records que trobarem a totes les nostres parades turístiques. Aquí venen peces de roba confeccionades amb pell de guineu, detall que diu bastant sobre l’esperit conservacionista del país.

Per retornar a Wakkanai prenem el regi Queen Soya. Ha refrescat i jo, que tinc el jersei amagat a les bodegues del ferry, m’he de conformar amb l’escalfor de les xemeneies de coberta. A bord hi ha quatre noies “blanques” d’antiquat aspecte hippy, l’única presència occidental en aquest “Magical Mystery Tour” de tres dies.

Desembarquem a un quart i cinc de vuit, ja és de nit, i ens transporten fins el New Chiko Hotel a l’endormiscat cor de Wakkanai. És un establiment modern, d’estil occidental, amb cambra de bany a cada habitació. Però no hi ha temps de banyar-se abans del sopar. Tot i això, V. insisteix en posar-se el “yukata” per baixar al menjador.

Malgrat que hi ha una secció del menjador amb cadires i taules altes, acabem a la secció tradicional, o sigui que una vegada més acabem asseguts per terra. El menú està centrat en unes cloïsses amb enciam, que hem de cuinar a un fogonet individual, i en un fragment de cranc (kani) pel qual, afortunadament, hem estat abastits de totes les eines adequades. Les gambes, tanmateix, sembla que les hem de pelar amb els palillos. Passo de l’etiqueta i utilitzo els dits. També hi ha calamar, que m’esforço a empassar-me. V. (que detesta tots els cefalòpodes) observa amb satisfacció que la majoria dels comensals deixa intactes les peces de calamar.

En aquest poble sense massa perspectives de diversió, no queda altre remei que treure un parell de llaunes de cervesa Sapporo Black Label de la màquina que hi ha al vestíbul i després retirar-se a l’habitació. V. posa a prova el canal porno que, com sol succeir, centra el seu interès en cossos femenins. El més interessant que presenciem sota la censura dels quadrets digitalitzats és quan la noia introdueix un dit al cul del seu col·lega. Me’n desentenc i em poso a llegir un exemplar de The New Yorker que no sé d’on coi ha sortit. V. continua encara una estona, fent-se un embolic amb els botons del comandament a distància. Acaba preguntant-se si demà caldrà pagar pels píxels pornogràfics que a penes ha entrevist.