Allau se’n va al Japó (i 7) - Comiat emocionat

És només un quart de dotze, però per qüestions de logística ens porten a un hotel perquè dinem un “bento”. La capsa de fusta sense pintar conté un rotllet primaveral i uns insòlits embotits. Seuen al nostre costat dues noies que, inesperadament, es posen a parlar-nos en un anglès mitjanament comprensible. Es diuen Akiko i Yashiko i han vingut des de Nagasaki per aquesta excursió de tres dies. Una d’elles afirma que és professora d’anglès i, quan li diem (més per diplomàcia que per honor a la veritat) que el parla molt bé, respon amb un resolut “I know!”

Més que la seva innocent petulància, el que més ens xoca és que hagin trigat més de dos dies en adreçar-nos la paraula. Ens preguntem si estarem envoltats d’angloparlants tímids. El cert és que les interaccions amb la resta de membres del grup és pràcticament nul·la enmig d’una situació de convivència forçosa que en altres països propiciaria un mínim d’intercanvi social.

El Jardí de Flors de Sarobetsu sí que té flors, com el seu nom ja indica. Concretament dues, una de blanca i una altra de lila. Apart d’això es tracta d’un extens mar d’herba, creuat per algunes passarel·les de fusta. És més bonic del que es desprèn de la mera descripció.

V. contínuament fa broma de la suposada persecució a la que ens sotmeten Ebony & Ivory (que avui van de groc i blau, respectivament). Segons ell, l’assetjament sexual va adreçat especialment contra la meva persona. La veritat és que mai són gaire lluny de nosaltres, com revelen les fotografies un cop arribats a casa

Prop de Rumoi hi ha el que s’anomena “Fish Castle”, un museu dedicat a les arts de la pesca. Tenim uns escassos vint minuts per visitar-lo, però, més que el contingut, el més interessant és l’edifici tradicional de fusta. Davant de la seva façana ens fem una foto amb Yabe. Una família amb tres criatures, que també viatja amb nosaltres, ens sol·licita una retrat conjunt. Sembla que per fi estem trencant el gel nipó. Suposo que, si comptéssim amb dues setmanes més, acabaríem tenint un tracte cordial amb tot el grup.

Mentre ens apropem a l’autopista, omplim la típica enquesta d’avaluació dels serveis rebuts que Yabe, una vegada més, s’ha molestat a traduir. Sap greu que al Japó no s’estilin les propines, i l’únic que podem fer és deixar un comentari elogiós al final de l’enquesta.

Emi ha esgotat la seva capacitat locutòria i ens posa un poc apassionant documental sobre una nena que viu a una granja. El retorn és monòton, la limitació als 80 quilòmetres per hora ens obliga a circular a pas de desfilada. A 30 quilòmetres de Sapporo un embús ens deixa completament aturats. No és d’estranyar que arribem a l’estació central una hora més tard del previst, un fet imperdonable segons els estàndards japonesos. Sense cap indici de sentimentalisme, el grup es dispersa en pocs segons. Fins i tot per algú tan poc llatí com jo, ho he trobat poc satisfactori. Ja es veu que fer amics al Japó no és cosa d’un dia ni de dos.