Elogi d’una certa ignorància

Dimecres passat Carme J. i Leblansky m’embarcaren en un concert d’Owen Pallett a la Sala Bikini. A penes coneixia l’artista i no sabia ben bé què esperar, de vegades aquesta és la millor actitud per assistir a un recital. Difícilment es poden defraudar les expectatives que no es tenen. Afortunadament Pallett va demostrar ser un artista enorme i d’una rara originalitat, multi-instrumentista virtuós, compositor sofisticat i intèrpret electritzant. A més, llevat d’esporàdiques col·laboracions d’un guitarra i un bateria, Pallett va conduir el recital pràcticament en solitari, de manera similar a la d’Andrew Bird, tot i que són artistes bastant diferents, units només per un excés de creativitat. Mai no deixen de meravellar-me les immenses possibilitats dels loops enregistrats en directe a partir d’unes frases de violí o de teclat i un ús assenyat dels pedals. Amb aquestes escasses eines i una veu més que decent, Pallett omplí l’escenari durant una hora i quart de dramàtiques composicions en contínua metamorfosi. Un concert sensacional per guardar a la memòria.

En sortir no vaig dubtar a comprar el seu tercer i darrer disc “Heartland” que des de llavors no ha parat de sonar prop del meu teclat. És un disc enregistrat amb una orquestra de corda de Praga que salva amb matrícula l’eterna maledicció dels experiments de pop simfònic, gràcies al múscul de les composicions i l’inventiva dels seus arranjaments. Absolutament recomanable.

I un cop a casa vaig afanyar-me a acabar d’una vegada amb la meva ignorància i vaig descobrir amb sorpresa que Pallett ni és tan jove ni tan desconegut com em pensava. Nascut a Toronto fa 31 anys (el que explicaria que soni més europeu que americà), va fer estudis clàssics de violí i de composició. A la universitat va escriure un parell d’òperes i posteriorment ha rebuts encàrrecs de diverses formacions simfòniques. L’any 2005, empès pel seu amor als videojocs, va crear la banda Final Fantasy amb Pallett com a únic membre. L’any 2006 el seu segon disc va guanyar el Premi Polaris, que és l’equivalent canadenc del Grammy. L’any 2010 va decidir abandonar el projecte Final Fantasy i firmar els seus discos sota el seu propi nom.

Però Owen Pallett ha dut també una carrera en paral·lel com arranjador i acompanyant   de prestigi amb grups com Hidden Cameras, Beirut o Pet Shop Boys. La seva simbiosi més coneguda és la que té establerta amb Arcade Fire, pels quals ha arranjat els seus tres discos i amb els quals ha tocat assíduament. Un talent emergent, vaja.

Aquí us deixo el vídeo de “Lewis es treu la camisa”, ben “queer” tot ell.

Però potser aquesta versió èpica, sota un xàfec colossal, donarà una idea més exacta de la virtut dels seus directes. Pallett mereixeria formar part de l’orquestra del Titanic.