Trempera

"Fuck me in the morning" de Liz Neal

De vegades passa. Comences a llegir un apunt d’un bloc que segueixes i a les dues frases l’atenció se’t distreu. Mires cap avall, veus que el text és més aviat llarg i abandones. Diu que vivim de pressa; és segur que llegim amb presses i que, el que no capta la nostra atenció des del primer moment, cau en l’oblit. El problema afecta a qualsevol que escriu per ser llegit, o sigui que més o menys afecta tothom.

En Josep em porta un llibre, per si és del meu interès. Es titula “Escriptura sexy”, l’edita la UOC i l’ha escrit Lluís Pastor, director dels Estudis de Ciències de la Informació i la Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya. El seu propòsit és ensinistrar els lectors per arribar a confegir escrits més interessants, d’aquells que són impossibles d’abandonar. No cal dir que me l’he llegit amb curiositat, per si podia extreure’n lliçons aplicables al meu bloc.

El professor Pastor ofereix un mètode per crear textos atractius, que comuniquin les informacions i les intencions de l’autor, i que ho facin de manera que no suposi un gran esforç pel lector. Com ell mateix declara, es basa en les velles lleis de la retòrica que els autors del món clàssic ja tenien perfectament reglamentada, i les posa al dia amb alguns estudis experimentals més recents.

Comença per les idees que hi ha darrera de tot escrit. Aconsella ser conscient de quines volem que siguin, abans d’escriure una sola ratlla, i ofereix mètodes per crear idees i per ordenar-les. A continuació parla de l’estructura, d’on col·locar les idees principals i les secundàries, de la identificació de cada paràgraf amb una idea, de la utilització de l’hipertext per afegir profunditat (i també aleatorietat lectora). En el capítol dedicat al to, ens obliga a determinar quin paper volem que tingui la veu de l’autor: neutre?, apologètic?, crític?, fingidament imparcial, però amb un biaix soterrat?

Finalment els capítols dedicats a la frase i la paraula ofereixen consells que semblen molt més evidents: frases curtes, amb poques subordinacions, evitar repetir el mateix subjecte en massa frases successives, mots curts, preferiblement poc tècnics… Fins i tot dóna fórmules per calcular, a partir de les paraules per frase o les lletres per paraula, la dificultat d’un text.

Tot plegat sembla força assenyat i útil per tots aquells que tinguin un missatge concret que comunicar: periodistes que han de redactar una notícia o escriure una columna d’opinió, estudiants que han de fer un treball de classe, administratius que han d’enviar una circular o establir un reglament d’ús intern. Lluís Pastor prima l’eficàcia, encara que sigui recorrent a algunes estratagemes una mica tramposes. Ell mateix ha titulat el llibre com “Escriptura sexy” i li ha plantat una cridanera coberta “pop”: és sabut que el sexe i els colors vius són dos esquers irresistibles.

Tot i que el coneixement de les lleis de la retòrica no faran mal a cap escrivent, queden fora de les intencions d’aquest assaig referir-se a les escriptures de tipus més creatiu per no dir directament literàries. És en aquest punt quan començo a plantejar-me si vull obtenir una reacció gairebé pavloviana dels meus lectors o he de defensar les meves idiosincràsies, sense fer concessions. Al cap i a la fi, tot barrejant algunes dades objectives, pretenc que aquest bloc sigui una eina d’expressió personal; per tant, en algun racó molt amagat, hi ha la resposta egoista: a qui no li agradi, que no em llegeixi, no penso agenollar-me davant de l’audiència.

Suposo que cal trobar l’equilibri entre eficiència pragmàtica i veu pròpia. De moment, gràcies a aquest llibre, he obtingut un títol i una imatge per aquest apunt que de segur atrauran algun lector despistat. En quant al text en si, em sembla que per bé i per mal m’ha sortit si fa no fa igual que sempre.