dilluns, 30 de maig de 2011

Vil·la Matas


Mai no m’havia molestat en pensar que Enrique Vila-Matas pogués ser també un bon escriptor de contes fins que aquest “Chet Baker piensa en su arte” m’ha arribat a les mans. Els seus llibres de relats estan a punt de ser reeditats, segurament com a conseqüència de la seva fugida de l’editorial de tota la seva vida, i per això ha aparegut aquest llibret mostrari a la col·lecció DEBOLSILLO, on ell mateix s’ha antologat de forma cronològica.
El recull no pot començar de forma més adequada. “Una casa para siempre” (del 1988) relata tant el mite d’origen, anecdòtic i “novel·lesc”, d’un personatge inventat, com una declaració d’intencions de l’autor. Em sap greu citar precisament el final del conte (tot i que els contes d’EVM no es sustenten en la sorpresa última), però em sembla molt significatiu com a retrat de la “casa” on Enrique Vila-Matas ha decidit instal·lar-se de per vida:
“Mi padre, que en otros tiempos había creído en tantas y tantas cosas para acabar desconfiando de todas ellas, me dejaba una única y definitiva fe: la de creer en una ficción que se sabe como ficción, saber que no existe nada más y que la exquisita verdad consiste en ser consciente de que se trata de una ficción y, sabiéndolo, creer en ella”.
La resta del llibre il·lustra de forma conseqüent l’adhesió a aquest programa: com les ficcions “literàries” i les ficcions que conformen la nostra vida “real” no són en realitat matèries disjuntes, sinó que bé podrien ser la mateixa cosa. Així ho fa, per exemple, en el breu i sensacional “Nunca voy al cine” de 1982, on sembla advertir-nos que, qui ignora la ficció, està condemnat a viure-la.

Altres contes connecten directament amb les novel·les de l’autor. “Mar de fondo” de 1988 relata una estranya anècdota parisenca on intervenen Marguerite Duras i un amic de l’autor, que bé podria haver estat inclosa a “París no se acaba nunca”. En quant a “El arte de desaparecer” del 1991, amb el seu jubilat que decideix perdre’s, prefigura els artistes amb voluntat de mutisme que protagonitzaven “Bartleby y compañía”.

De vegades EVM pot ser tremendament divertit, com al ferotge conte nadalenc de pobres honrats que és “La gallina robada”; o a “El hijo del columpio”, on el gris senyor Parikitu, empleat al negoci del pare del narrador, acaba revelant darrera de la seva façana marciana una genealogia inquietant.

Aquests malabarismes entre invenció i realitat assoleixen el seu punt més àlgid a “Porque ella me lo pidió”, un circ metaliterari de tres pistes escrit el 2007. Els primers capítols retraten una tal Rita Malú, que passa per ser la millor imitadora de l’artista Sophie Calle. Calle és una reputada escriptora conceptual, que enlloc d’escriure novel·les com fa tothom, es dedica a convertir la seva vida en matèria de ficció. És important recalcar que Sophie Calle existeix, que no és una invenció de Vila-Matas (qui no coneix els referents amb els que juga EVM es pot perdre la gràcia del seu art, però aquest és un risc que deu tenir ben assumit). A la segona part d’aquesta història, el narrador ens explica que va escriure les aventures de Rita Malú a petició de Calle, que li havia demanat un “guió” per representar-lo a la realitat (sembla que abans ho havia demanat a Paul Auster, qui va declinar la invitació). El narrador envia l’encàrrec i se segueix una llarga corrua de silencis i malentesos. A la part final el lector comença a sospitar que l’autor no ha conegut mai Sophie Calle i que l’ha utilitzat amb les mateixes finalitats fictícies que a la viatgera Rita Malú. Confesso que aquests moments en els quals no tens clar a quin pla de la realitat et trobes m’encanten.

Pels fidels seguidors de l’escriptor que ja li ho coneguin tot el major atractiu del volum és “Chet Baker piensa en su arte (Ficción crítica)”, un relat inèdit de 2010. Es tracta d’una llarga reflexió nocturna, escrita per un crític literari a una cambra torinesa (homenatge a de Maistre?). El nucli del text afronta la dicotomia entre la voluntat d’experimentació artística i les satisfaccions de la narrativa tradicional. Joyce vs. Simenon, o el Doctor Finnegans i Monsieur Hire. Aquestes cavil·lacions nocturnes, escrites sota la banda sonora de “Bela Lugosi is dead” de Bauhaus, acaben concitant fantasmagories de Pessoa, Bolaño, Aira, Stevenson (via Nabokov) i l’epònim Chet Baker. Malgrat els seus moments d’epifania i erudició, amb les seves més de 100 pàgines, “Chet Baker piensa en su arte” potser divaga més del que li convé i acaba sent fatigós i redundant.

Afortunadament el llibre es clou amb “Sucesores de Vok”, un cosí germà de “Dublinesca”, que recupera l’alt voltatge de la resta del volum, una selecció francament recomanable. 

10 comentaris:

  1. M'agrada molt Vila-Matas, tot i que tampoc no el segueixo fidelment, hauré llegit uns 6 llibres d'ell o així... Aquest tros del conte de Chet Baker està molt bé, jo també crec més en la ficció que en la realitat, que acostuma a ser una merda, tot i ser l'únic lloc on et pots menjar un bon bistec, que diria Woody Allen.

    ResponElimina
  2. Òscar, deu ser que jo sóc de poc menjar, i amb Vila-Matas m'alimento la mar de bé.

    ResponElimina
  3. En el moment que recuperem qualsevol experiència del passat, ja sigui llunyà o immediat, estem fent ficció, reconstruïm.

    I les "ficcions", si me les expliquen bé, me les crec totes. Ho faig fins i tot amb les meves!

    ResponElimina
  4. EL vaig conèixer per Bartleby & cia, i després he llegit d'ell El mal de MONTANO I Paris no se acaba nunca. Bolañeja i per tant m'agrada. el

    El que no sabia es que també teniaq contes.

    ResponElimina
  5. Això de les ficcions m’ha recordat el Barça. De Vila Matas he llegit Doctor Pasavento, que no em va engrescar a seguir, però crec que tastaré aquets contes. ¿De què i per que es fa epònim Chet Baker?

    ResponElimina
  6. Enric, potser no fa falta parlar del passat; crec que fins i tot fem ficció del nostre present de manera pràcticament online.

    ResponElimina
  7. Puigcarbó, sent Vila-Matas 5 anys més gran que Bolaño, potser és una mica injust dir que “bolañeja”, seria millor dir que tenen interessos literaris afins.

    Si et van agradar els seus altres llibres, et recomano aquest.

    ResponElimina
  8. José Luis, Chet Baker és epònim perquè dóna títol al relat.

    ResponElimina
  9. Vaig llegir Lejos de Veracruz i no em va desagradar però tampoc em va engrescar. Vila Matas sempre m'inspira desconfiança, és a dir, temo que no m'agradi prou i no em gasto els diners amb ell.

    ResponElimina
  10. Glòria, mereix una altra oportunitat, crec, i aquest llibre és de butxaca, és a dir baratet.

    ResponElimina