Demà serà un altre dia

L’Eduard Márquez és un d’aquests fenòmens de culte que recorren de tant en tant les nostres lletres, al qual havia estat immune fins que l’abassegadora crítica favorable (i el fervor dels seus lectors) m’ha fet encuriosir pel seu recent “L’últim dia abans de demà” (Empúries, 2011).

Sense conèixer res de la seva obra anterior, entenc que “L’últim dia abans de demà” es distancia de treballs anteriors, perquè aquells se situaven a èpoques i indrets indeterminats o llunyans, mentre que aquest voreja segons confessió pròpia el terreny autobiogràfic. Puc considerar Márquez, nascut el 1960, company de generació i reconec moltes de les actituds i els paisatges d’una certa joventut progre. Em cau més lluny la seva educació als maristes amb abusos sexuals inclosos. Tot i que el tema del llibre sembla ser com les vides més aposentades poden ser colpejades en qualsevol moment per la catàstrofe, fins a quin punt tots vivim en un equilibri precari, crec que la seva densitat de malvestats és excessiva. En 145 escasses pàgines trobarem la mort en accident d’una filla petita, un càncer terminal, una mare depressiva, un divorci, un trastorn bipolar que acaba en suïcidi, un alienament social i els abusos ja esmentats. D’aquest feix de conflictes més o menys freqüents en literatura, potser el que m’interessa més és el de l’amic d’infantesa que reapareix anys més tard com a pària sense sostre; però la novel·la no s’ocupa d’explicar-nos com ha arribat fins aquest extrem.

Possiblement la trama no importa tant, com la manera d’exposar-la; perquè de seguida queda clar que Eduard Márquez és un estilista. Les diverses seccions que conformen el llibre, els seus paràgrafs i frases són d’una concisió ascètica. Fins i tot els signes tipogràfics es redueixen a la mínima expressió (no hi ha signes d’interrogació ni exclamació, ni cometes, cursives o marques que indiquin el que és diàleg). Tot i que el llenguatge és denotatiu i amb un vocabulari molt planer, aquesta forma despullada juntament amb la repetició gairebé ritual d’algunes frases i escenes confereix a la lectura una sensació propera a la poesia.

Sospito que l’autor opera amb una estratègia de destil·lació, eliminant tot el que és superflu fins a deixar els elements indispensables perquè l’estructura no s’enfonsi. És significatiu que en una nota final se’ns informi que els titelles i el circ que apareixen a la novel·la estan basats en obres de Calder i de Klee, quan en el text pràcticament no es descriuen. Això implica que el text definitiu és només la punta de l’iceberg, la depuració d’una història rica i ben documentada de la qual ha partit Eduard Márquez. No, no podem acusar a l’autor de lleugeresa a l’hora de fer la seva feina, la molt premeditada poda és ben palesa.

El llibre és breu i és llegeix ràpid, massa ràpid, les seves virtuts corren el risc de passar desapercebudes, tal és la facilitat encisadora de la seva lectura. El desplegament de la trama amb contínues anades i vingudes en el temps, la fa indubtablement més atractiva, tot i que reservar per les tres o quatre últimes planes la descripció dels dos fets més punyents potser sobrecarrega el final. També he trobat que, si bé el to voluntàriament poc sentimental accentua per contrast el dramatisme dels fets, pot arribar a fer pensar que els personatges són uns frígids emocionals.

En definitiva, em vaig empassar “L’últim dia abans de demà” en tres horetes ben satisfactòries, però després, tot reflexionant vaig començar a pensar si n’hi havia per tant o bé havia estat víctima d’un bon número d’il·lusionisme. És clar que, ben mirat, la literatura no deixa de ser sempre un número d’il·lusionisme més o menys reeixit. Indubtablement llegiré alguna cosa més d’Eduard Márquez.