dimarts, 17 de maig de 2011

Q·lecció


Què és una “q” majúscula? Una corba tancada amb un palet que li reposa als peus, si m’obligueu a expressar-me de la forma més prosaica possible. Una oda al minimalisme  per una lletra que té un paper subsidiari en la nostra llengua, sempre seguida de la “u”, sempre inquisitiva (què?, quan?, qui?, qual?, quant? per què?) Però per a qui vol entrar a fer un tast de les delícies de la tipografia, poques lletres són tan reveladores de les subtileses d’aquest art. O així m’ho sembla.

Proposo una passejada per diversos models de “cus” majúscules, res de fantasiós, només dissenys clàssics, començant per la que encapçala l’apunt, una magnífica Futura d’inspiració orgullosament geomètrica, creada per Paul Renner l’any 1927 sota les influències de la Bauhaus. Llegeixo als fòrums furiosament tipogràfics que la Futura és massa teutona per segons quins gustos. Hi ha qui la troba fins i tot hitleriana. Però a mi encara m’agrada.

A continuació presentaré tres contendents a les tipografies més populars dels darrers 50 anys. Començo amb la Univers de l’enorme Adrian Frutiger, creada l’any 1954. La cueta com a impecable prolongació de l'oval sembla disparar-se directa cap al futur.  L’Helvetica de Miedinger és del 57 i evita les perfectes simetries de la Futura amb un lleuger allargament de la circumferència i un traç transversal un pèl desequilibrat, on guanya l’exterior sobre l’interior. La tramposa Arial mira de distanciar-se de l’Helvetica amb un traç inferior lleument sinuós.



 
Per motius purament sentimentals no puc oblidar la Gill Sans d’Eric Gill. Serà perquè m’evoca el metro de Londres o les primeres cobertes de la col·lecció Penguin, serà perquè mostra una cua de cu amb molta personalitat, decidida i fins i tot descarada, gairebé cal·ligràfica sense ser-ho.


Passo a continuació al món de les lletres més antigues, les que presenten “serif” o “gràcia”. Encara que aquí no es puguin percebre les bases que adornen els traços verticals, es poden distingir per unes circumferències que ja no presenten un gruix regular i per la rúbrica que adopta formes estranyes com aquest tubèrcul de la Didot de finals del XVIII.


O la Bodoni de la mateixa època, amb una cueta graciosa i eficaç, com de gosset simpàtic.


I ja posat, la Baskerville de 1757 mostra el gest audaç d’una ploma lliure. De vegades cal fer vacances de tant racionalisme i permetre’s uns moments d’elegància.


Entre les lletres modernes amb serif segurament la més popular és la Times New Roman de 1932 que, fins fa poc, havia estat la lletra per defecte a Windows. En comparació amb les seves germanes grans, el seu apèndix és més estilitzat i pràctic, i és que quan fou creada els britànics encara anaven per feina.


I qui serà capaç d’identificar aquesta anella en forma de bunyol tremolós amb una mena de ratlla espontània que hi passa de través? No hi haurà premi per qui l’encerti.


PS: per petició popular i per treure el mal sabor de boca final, afegeixo una altra clàssica, l'estimada Garamond.


34 comentaris:

  1. Aaargh! Havies d'acabar amb la Comic Sans?? Llàstima, perquè ha estat un viatge molt instructiu.

    ResponElimina
  2. La inserció del pal en la circumferència de la Futura sempre l'he trobat excessivament agressiu, encara que em seria difícil decidir-me per les altres. Bé, si, la TNR no m'ha agradat mai. De l'última no penso parlar-ne sinó és al davant d'una comissió parlamentària. Bé, ni així, m'acullo a la cinquena esmena i tira milles.

    ResponElimina
  3. Salvador, era per demostrar (per contrast) que no tot s'hi val. Ja veig que hauria d'haver posat un advertiment previ per no ferir sensibilitats.

    ResponElimina
  4. No sé si això de la Q és una icona de la penetració o de la fecundació. En tot cas, la Gill Sans ho resol be. I en aquest cas, la Comic Sans no h fa malament. Respecte de la Comic, no puc oblidar una directora d'escola que obligava a escriure informes en aquesta tipografia. Li he desitjat les pitjors desgràcies tota la vida, però era més culpa d'ella que no del tipògraf... o no? Ara ja no sé distingit l'objecte del meu mal rotllo.

    ResponElimina
  5. Sí, Clídice, la Futura és per caps una mica quadrats (com el meu). En quant a la Times New Roman, queda molt bé als diaris, però a la pantalla resulta ensopida i grisa.

    ResponElimina
  6. Així m'agrada, donant sorpreses finals als sibarites de la tipografia!

    ResponElimina
  7. Lluís, si es tracta d'una penetració, els mascles no sortim gaire ben parats.

    La CS pot ser suportable en un cartell, però obligar algú a llegir un text llarg en aquesta lletra hauria d'estar penat pel Tribunal Internacional de La Haia.

    ResponElimina
  8. Galde, això teu ja es pot catalogar com parafília! No sé si posar-te en quarantena.

    ResponElimina
  9. Acabo d'arribar de l'estremidor concert de la Diamanda i, tot venint, m'he fixat en la gran pancarta que el bisbat ha penjat davant de la catedral per anunciar que Jesucrist ha ressuscitat. A que no saps en quina maleïda tipografia se'ls ha acudit escriure el "notición"? Sí, amb la CS!

    ResponElimina
  10. José Luis, defineix-me malaltia. Antigament se'n deia afició.

    ResponElimina
  11. Girbén, jo crec que devien estar de broma, que els del bisbat són molt de la conya.

    ResponElimina
  12. Jo he de reconèixer que (amb les excepcions de rigor) no em fixo gens en la tipografia. Hi ha lletres que m'agraden i lletres que no, però mai sé quina és quina i sóc incapaç de fer cap de les subtils distincions amb què ens il·lustres. Una de les poques fonts que més o menys reconec i que m'agrada (diria) és la Garamond. En tens alguna opinió formada?

    ResponElimina
  13. Ferran, jo tot just començo i qualsevol entès no em consideraria gens subtil en les meves eleccions. La Garamond és una de les lletres clàssiques i ningú no et mirarà malament si dius que és la teva preferida. A mi m'agrada molt.

    ResponElimina
  14. La còmic sans s'hauria de desterrar a la Patagonia del sud. I ves que el pal no sigui perqué no rodoli. No ho sé, aixó de que Crist ha ressucitat m'ha trasbalsat, vaig a informar-me.

    ResponElimina
  15. Francesc, segur que la notícia acabarà sent una collonada.

    ResponElimina
  16. Carai, quina lliço digna de L'Elisava...

    ResponElimina
  17. Un cop més em rendeixo davant de l'exposició. Impressionant el moment final amb el cop de puny a la cara de la Comic Sans. Això és crueltat digna d'una escena gore de Tarantino.

    ResponElimina
  18. Aris, una Elisava de tercera, no ens enganyem.

    ResponElimina
  19. Tirant, l’arma secreta per deixar el públic en estat de xoc.

    ResponElimina
  20. L'helvètica, Allau, em torna a semblar perfecta. De les serifoses, la Bodoni és un encant. I la nostra Garamond?
    Quina mala baba gasta aquesta CS!

    ResponElimina
  21. Kalamar, com ja l’heu mencionat més d’una vegada i a mi també m’agrada, afegeixo la Garamond amb el seu apèndix airós.

    ResponElimina
  22. Doncs jo trobo més sexys i insinuants les cuetes que no penetren. Potser que busqui un psicoanalista de guàrdia.

    ResponElimina
  23. És que ho són, Santi, és que ho són.

    ResponElimina
  24. l'apassionant món de la tipografia... em sembla que ensenyaré aquest post a les meves alumnes d'alfabetització a veure quina els agrada més!

    ResponElimina
  25. Viola, si veuen que hi ha tantes per escollir, potser les espantes.

    ResponElimina
  26. És una d'aquelles coses que sempre m'havien semblat intranscendent (o irrellevants) fins que algú, com ho fas ara tu, te'n et fa veure els infinits matisos i riquesa que si pot amagar. Respecte de la "Q", el que se'm acut d'entrada és que cal veure-la en un (con)text, i no sola. Ara bé, si n'he d'escollir una de aïllada, em quedo amb la primera.

    ResponElimina
  27. Evidentment, Brian, les lletres s'han de veure en el seu context i verificar com combinen les unes amb les altres. Però jo només volia fer palès com poden variar sense moure'ns de tipografies molt freqüents. L'altre dia llegia que es calculava que hi havia més de 100.000 tipografies en circulació. Ja veus que no he estat exhaustiu.

    ResponElimina
  28. Jo poso el palet a l'esquerra. Pensava que algú altre comentaria el tema, però dec ser més rarot del que imaginava. Sóc esquerrà i col·lecciono lèxics: no sé si alguna d'aquestes patologies pot afectar al tema. Tothom m'entén, però.

    ResponElimina
  29. Puig, és ben curiós, perquè és molt infreqüent que la Q carregui a l'esquerra. De totes maneres no deixa de meravellar-me la plasticitat del disseny lletrístic, que permet tantes variacions sense comprometre la llegibilitat.

    ResponElimina
  30. Allau, et faig una triple onada virtual :)
    La Carme J i jo sovint discutiem sobre la Comic sans, i ella argumentava que la crítica contra aquesta lletra era desmesurada, que no era per a tant... fins que ha vist aquest post teu sobre la Q. A la Carme li has obert els ulls!

    ResponElimina
  31. Leb, encara que només sigui per això, ja ha valgut la pena.

    ResponElimina