Q·lecció

 

Què és una “q” majúscula? Una corba tancada amb un palet que li reposa als peus, si m’obligueu a expressar-me de la forma més prosaica possible. Una oda al minimalisme  per una lletra que té un paper subsidiari en la nostra llengua, sempre seguida de la “u”, sempre inquisitiva (què?, quan?, qui?, qual?, quant? per què?) Però per a qui vol entrar a fer un tast de les delícies de la tipografia, poques lletres són tan reveladores de les subtileses d’aquest art. O així m’ho sembla.

Proposo una passejada per diversos models de “cus” majúscules, res de fantasiós, només dissenys clàssics, començant per la que encapçala l’apunt, una magnífica Futura d’inspiració orgullosament geomètrica, creada per Paul Renner l’any 1927 sota les influències de la Bauhaus. Llegeixo als fòrums furiosament tipogràfics que la Futura és massa teutona per segons quins gustos. Hi ha qui la troba fins i tot hitleriana. Però a mi encara m’agrada.

A continuació presentaré tres contendents a les tipografies més populars dels darrers 50 anys. Començo amb la Univers de l’enorme Adrian Frutiger, creada l’any 1954. La cueta com a impecable prolongació de l'oval sembla disparar-se directa cap al futur.  L’Helvetica de Miedinger és del 57 i evita les perfectes simetries de la Futura amb un lleuger allargament de la circumferència i un traç transversal un pèl desequilibrat, on guanya l’exterior sobre l’interior. La tramposa Arial mira de distanciar-se de l’Helvetica amb un traç inferior lleument sinuós.

 

Per motius purament sentimentals no puc oblidar la Gill Sans d’Eric Gill. Serà perquè m’evoca el metro de Londres o les primeres cobertes de la col·lecció Penguin, serà perquè mostra una cua de cu amb molta personalitat, decidida i fins i tot descarada, gairebé cal·ligràfica sense ser-ho.

Passo a continuació al món de les lletres més antigues, les que presenten “serif” o “gràcia”. Encara que aquí no es puguin percebre les bases que adornen els traços verticals, es poden distingir per unes circumferències que ja no presenten un gruix regular i per la rúbrica que adopta formes estranyes com aquest tubèrcul de la Didot de finals del XVIII.

O la Bodoni de la mateixa època, amb una cueta graciosa i eficaç, com de gosset simpàtic.

I ja posat, la Baskerville de 1757 mostra el gest audaç d’una ploma lliure. De vegades cal fer vacances de tant racionalisme i permetre’s uns moments d’elegància.

Entre les lletres modernes amb serif segurament la més popular és la Times New Roman de 1932 que, fins fa poc, havia estat la lletra per defecte a Windows. En comparació amb les seves germanes grans, el seu apèndix és més estilitzat i pràctic, i és que quan fou creada els britànics encara anaven per feina.

I qui serà capaç d’identificar aquesta anella en forma de bunyol tremolós amb una mena de ratlla espontània que hi passa de través? No hi haurà premi per qui l’encerti.

PS: per petició popular i per treure el mal sabor de boca final, afegeixo una altra clàssica, l'estimada Garamond.