La pitjor part dels francesos

És coneguda la propensió d’alguns intel·lectuals francesos a teoritzar interminablement sobre les lleis de l’enamorament, de la seducció i del desig: allò que nosaltres reduïm   còmodament a la paraula “sexe” i que ells anomenen amb enganyosa elegància com “la baise”. Es diria que molts francesos, si “ho fan”, és sobretot per poder parlar-ne i escriure’n, sigui des d’una perspectiva absolutament “cotxina” o amb unes ulleres formals sobre el nas, les ulleres de l’estructuralisme, la psicoanàlisi, el marxisme o la deconstrucció del Derrida aquell.

La lectura de “La mejor parte de los hombres” ("La meilleur part des hommes") de Tristan Garcia (Anagrama, 2011) m’ha retornat a una època de la meva vida en la qual, mentre intentava cardar tant com fos possible, conversava sense fi amb els amics parisencs sobre els nostres “phantasmes” sexuals i altres exquisideses. Bé, cap dels amics era realment parisenc. Com sol passar amb les grans capitals del món, tots eren originaris d’un altre lloc, fos Algèria o Alemanya. Però prou de confidències personals per parlar d’aquesta novel·la.

“La mejor parte de los hombres”, traduïda per Lluís Maria Todó (l’home més adequat per tasca tan complicada), tracta de quatre personatges principals i de les seves respectives evolucions des dels anys 80 del segle passat fins els principis del segle XXI. Leibowitz, el filòsof d’esquerres que assoleix l’èxit mediàtic a través de la superficialitat d’un llibre menor i que acaba integrat a la nova dreta. Willie, una bella bèstia primitiva, objecte del desig que aviat aprèn a trafiquejar al mercat dels intel·lectuals que van a contrapèl. Doumé, amb un rerefons familiar complicat, portaveu per necessitat de reivindicacions històriques, víctima temporal de l’assetjament de la premsa. I finalment Elizabeth, una periodista de “Liberation”, amant del primer, amiga del segon, col·lega del tercer, i narradora de tot plegat.

“Los años ochenta fueron horribles para cualquier forma de inteligencia y cultura,  con la excepción de los medios audiovisuales, el liberalismo económico y la homosexualidad occidental”.

“La mejor parte de los hombres” s’inicia amb l’esclat de la cultura gai a París als inicis dels anys 80 i amb el posterior debat polític que plantejà la crisi de la sida. Willie i Doumé comencen com a amants i, en separar-se, tots dos infectats pel virus, adopten posicions oposades. Doumé opta per l’activisme solidari, funda una associació per defensar els seropositius, exigeix que l’estat s’involucri i afavoreix els mitjans preventius (llegiu condó). En canvi Willie, en una fugida cap enlloc, nega la realitat del virus, que considera una invenció del poder destinada a reprimir les joies del sexe entre homes, comença a sentir una pujant animadversió envers Doumé, a qui qualifica de venut al sistema, i s’embarca en una perpètua orgia de sexe suïcida. Tot i no ser un intel·lectual, escriu un llibre visceral i estripat en el qual, mentre vomita sobre el seu amant, canta les forassenyades delícies del “barebacking” (o sodomia sense preservatiu).

El llibre de Willie té un cert èxit i esdevé origen d’un efímer culte a la seva persona, propi d’una cultura que es té per molt sofisticada i està disposada a aplaudir tot allò que contradigui el discurs oficial. Al cap i a la fi, les ombres d’Artaud, Genet, Celine, Bataille o Foucault poden ser molt allargades. Però Willie és una ànima massa càndida i visceral com per sostenir un discurs, encara que sigui incoherent. La història acaba malament, més per uns que per altres.

“La mejor parte de los hombres” tracta amb audàcia dos temes que m’interessen personalment, com són la homosexualitat i la sida, i ho fa en clau d’història contemporània. Tristan Garcia va néixer l’any 1981 i no pot escriure, per tant, a partir de l’experiència pròpia. Malgrat això, personatges i situacions resulten creïbles, i el seu esforç va ser reconegut amb el Premi Flore del 2008. A França, la possibilitat que darrera dels personatges s’amaguessin alguns intel·lectuals coneguts, hi afegí la seva dosi de morbo. Aquí, lluny de picabaralles que no ens fan ni fred ni calor, podem gaudir  d’un relat àgil i tallant, ple de tantes el·lipsis pròpies d’una narradora poc fiable, com d’atacs precisos a un determinat ambient cultural. Potser la distància em confon, però apart d’una història negra i desapassionada (i tanmateix commovedora) de la decadència d’un grapat d’amistats, hi he trobat també la sàtira ferotge d’alguns vicis de la intel·lectualitat. Però com que no sóc francès, podria equivocar-me, i el que descriu el llibre seria el retrat fidedigne del funcionament del seu món literari. Fet que no deixaria de preocupar-me.