Allau se’n va al Japó (1)

Una de les experiències més estranyes de la meva vida va ocórrer en el transcurs d’unes vacances al Japó, país que ja ofereix d’entrada motius d’estranyament a dojo.

Durant anys vaig compartir les meves vacances d’estiu amb un amic força aventurer, cosa que jo no sóc. Solíem anar a destins llunyans, on llogàvem un vehicle i fèiem ruta, sempre ell al volant i jo com a copilot. Mai no havíem tingut problema amb aquesta manera de funcionar fins que l’any 99 vam volar al Japó. A Sapporo, on vam aterrar, ens trobàrem que ens exigien el carnet de conduir internacional, tràmit que el meu amic mai no s’havia molestat a fer i que ningú no li havia exigit en els vuit viatges anteriors. Així que, tot just acabats d’arribar ens trobàrem davant d’una situació de crisi. L’haguérem de solucionar via transport públic (autobusos, trens d’alta i baixa velocitat, avions, ferrys, taxis, bicicletes…) i finalment resultaren quatre de les setmanes més memorables de la meva vida.

Però aquí només volia explicar un episodi d’aquestes vacances. I és que, a Sapporo, en el primer moment de pànic se’ns va acudir anar al Japanese Travel Bureau (així en anglès) per veure si ens podien apanyar un tour organitzat per l’illa de Hokkaido. La nostra entrada en el local crec que va causar una commoció. Potser aquí caldria obrir un parèntesi per confirmar que els japonesos són gent amabilíssima, però que, no se sap si per discreció, timidesa o pura xenofòbia, mantenen gairebé sempre les distàncies envers els forasters i res no els desconcerta més que uns estrangers que pretenen anar per lliure, com si es trobessin a casa. Potser aquí caldria tancar el parèntesi.

Per descomptat tot el personal de l’agència ens dedicà somriures de cortesia, però ningú no gosava acostar-se a nosaltres: evidentment estaven buscant entre bastidors algú que fos capaç de parlar-nos en “guiri”. Finalment aparegué el senyor Aoki (no oblidaré mai aquell sant baró!) qui, en un anglès mig acceptable atengué les nostres sol·licituts. Per l’ordenada ment d’un japonès era impensable que algú volgués contractar una excursió per l’endemà mateix, com a molt ens podia enquibir en un tour que estava planificat pels dies que coincidien amb el final de les nostres vacances. Ens semblà bé i ens mostràrem disposats a agafar-lo, però el senyor Aoki es mostrava reticent. Li preguntàrem si la nostra ineptitud en l’ús de la llengua japonesa podia ser una trava i ens respongué amb aquell desconcertant “maybe” (potser) que els japonesos empren quan els hi dóna la gana i que tant pot voler dir sí, com no, com demà m’afaitaràs. A la fi va haver de rendir-se a la nostra tossuderia. Així, mentre el meu amic acabava de lligar els detalls d’un vol cap a Hiroshima i la tornada des de Tòquio, jo m’entretenia mirant els articles de la botiga annexa, on vaig descobrir una crema solar amb factor de protecció 103 (ho juro!).

Com que guardo un diari del viatge, puc consignar que el molt seriós i aparentment honorable Aoki-san duia penjada de l’americana una targeta plastificada amb les seves credencials professionals, acompanyades d’una munió de dibuixos de conillets i esquirolets. Als japonesos els hi encanten les “cucades”. Només cal que penseu en “Hello Kitty”, que no és l’excepció sinó la regla.

En definitiva, i a això anava, que després de tota una vida de fer conya dels obedients japonesos que a casa meva desfilen com xais davant de la Sagrada Família, el meu amic i jo ens acabàvem d’apuntar en un viatge organitzat, amb autocar, guia i una colla de nipons. El destí final de l’escapada eren dues illes del nord d’Hokkaido, Rebun-to i Rishiri-to (queda clar que el sufix “to” vol dir illa?). A partir d’aquí dono la paraula al meu diari (continuarà, és clar).