Allau se’n va al Japó (4) - Rishiri-to a cuita corrent

Com si fos un bon japonès, em llevo a les sis del matí. V. es queixa de mal de coll i demana a crits un suplement de vitamina C. Per desenganxar-lo dels llençols, li dic que he trobat Yabe al bany comunal, estratagema que funciona a la perfecció. L’esmorzar consisteix en prunes avinagrades, mongetes dolces, molt de pop i un ou dur (sembla un menú dels Germans Marx). Mentre pago a recepció les begudes d’anit, em fixo que Yabe retorna una pila de “manga” sobre el taulell. Contra el que podria esperar, no ha entretingut les seves hores nocturnes amb la contemplació de col·legiales desvalgudes en roba interior de blonda, sinó que ha seguit les aventures professionals i amoroses d’un “sommelier”. Viure per veure!

Enfilem l’única carretera de l’illa, una carretera de circumval·lació inevitable. Arribem a un petit llac alpí i Emi ens aprovisiona amb un gotet de plàstic. El got du aquesta inscripció intrigant: “Depuis 1995, on accompagne l’heure du the des paroles ‘comment allez vous?’” En filera índia, encapçalats per la poc intrèpida Emi, iniciem la volta al llac sobre una senda de taulons de fusta. A mig camí trobem una font i, ben obedients, omplim el got i fem un glop. Mentrestant l’aparcament s’ha omplert d’autocars, o sigui que és hora de canviar d’escenari.

Passem a un altre llac, també alpí, però com que no té font, és menys freqüentat que l’anterior. Després de fer-se una foto prescriptiva al costat del rètol que anuncia el llac, els companys japonesos passen completament de les vistes i es lliuren a les seves activitats favorites: ingerir mol·luscos comestibles, beure refrescos, consumir gelats, comprar souvenirs i escriure postals a casa.

El dia és gris i desplaent, malgrat que ens trobem a ple agost. Tant per paisatge com per clima em sento proper a Noruega. A un paratge coster, ple de roques volcàniques, hi ha un parell de foques tristes que miren de nedar. Un xiringuito proper ven peix per alimentar-les, però l’espectacle no val gaire la pena.

Uns quilòmetres més enllà trobem el port de Kutsugata. Ens deixen uns minuts lliures per vagar per un espai que no té gaire interès: un far, un càmping i un prat. Després creuem els deu quilòmetres que ens separen de Rebun-to en el petit ferry Eins Soya 2. Ara el mar està molt més agitat, encara que no arribi a marejar-nos. El passatemps favorit a coberta continua sent la nutrició de les gavines. Aquestes mantenen el seu vol planejant i segueixen el vaixell sense aparent esforç. Quan algú allarga la mà per sobre de la barana, una d’elles bat les ales i amb admirable destresa recull la llaminadura de entre els dits de l’oferent. Tenim l’oportunitat de comprovar-ho nosaltres mateixos, quan uns companys de viatge ens presten algunes galetes.

En desembarcar a Kafuka ens traslladen de seguida a la primera planta d’un restaurant on ens serveixen un gustós arròs recobert de la carn taronja de les garotes. En deu minuts i sense dir paraula tothom ha conclòs el frugal dinar. Després demanem a Yabe i Emi que posin davant de l’autocar per tenir un record d’ells. Uns perfectes desconeguts que passaven per allí ens demanen permís per retratar-se amb nosaltres.

Diu que hi ha cultures que condemnen la fotografia i la consideren un instrument per sostreure l’ànima del retratat. Per descomptat, no es tracta de la cultura japonesa.