Batalla de reines (2 de 2)

Tot i que les foneries han desaparegut en aquesta societat digital nostra, els propietaris d’una tipografia també cobren drets d’autor per l’ús dels seus productes. L’opció barata per no pagar-los és copiar les lletres i presentar-les amb un altre nom (sembla que el “copyright” només afecta el nom, no el disseny). Així fou com aparegueren clons de l’Helvetica amb etiquetes com Triumvirate, Helios, Megaron o Newton. La prestigiosa casa Monotype devia trobar aquests actes de pirateria indignes de la seva reputació i decidí crear un nou tipus, idèntic en proporcions a l’Helvetica, però amb prou característiques pròpies per fer-la distingible. Així nasqué l’Arial (no n’he descobert l’etimologia), desenvolupada inicialment per IBM i Rank Xerox. Que Microsoft l’adoptés com a font mare del seu Windows 3.1 segurament es degué a motius econòmics (Apple sempre va optar per l’Helvetica), més que no pas estètics. La conseqüència d’aquesta elecció, gràcies a l’èxit global del sistema operatiu de Microsoft, fou que l’Arial es propagà com un virus per tots els ordinadors del planeta. En l’actualitat l’ús d’Arial ha desplaçat totalment Helvetica com a estàndard en tots aquells materials que no han estat realitzats per professionals del disseny.

Un dissenyador professional no emprarà mai Arial (a menys que el seu client el forci). Els dissenyadors odien Arial, en part per l’innat prejudici que senten envers Microsoft (és sabut que absolutament tots adoren el seu Mac), però també per comprensibles raons morals. Arial nasqué per motius purament comercials com “l’Helvetica que no és l’Helvetica, però que confon el profà”.

La trista veritat és que, si la lletra és petita, costa molt de distingir-les, i jo juraria que lletres com la “i” o la “l” (ela) són pràcticament idèntiques en qualsevol grandària que te les miris. Però en altres casos sí que hi ha diferències arbitràries que revelen amb quin tipus ens les havem. Fixar-se en aquests detalls és una bona manera d’endinsar-se en les subtileses de l’art tipogràfic, només cal saber cap a on mirar.

En general, el remat dels traços de l’Arial és lleugerament inclinat, mentre el de l’Helvetica sempre és horitzontal. Es pot veure clarament a la “C” i a la “t”. L’a minúscula de l’Helvetica compta amb una cueta ben desenvolupada que a l’Arial li falta, igual que l’esperó de la “G”. Mentre que la “R” Helvetica sembla plantar un peu decidit, la “R” Arial avança la cama en diagonal. El palet de la “Q” també és un punt de dissentiment, diagonal a Helvetica, lleugerament  sinuós a Arial.

En aquesta pàgina trobareu una curiosa eina amb la qual podeu superposar els dos tipus de lletres per jugar a detectar les diferències. I, si us heu après bé la lliçó, podeu intentar passar aquest test on coneguts logos escrits originalment en Helvetica apareixen també en Arial i cal descobrir quin són els impostors.

He dit que desconeixia l'etimologia d’Arial, tot i que no puc evitar que em faci pensar en allò de la “raça ària” de trist record, potser per això la confrontació amb la “neutral” Helvetica és un cas de predestinació. Per descomptat aquest apunt ha estat escrit en gloriosa Helvetica, no responc com ho veureu als vostres respectius ordinadors.