dissabte, 28 de maig de 2011

Postal des de París


No ens enganyem, ja fa temps que assistim a la projecció anual de les pel·lícules de Woody Allen sense gaires esperances, amb la seguretat que el temps de les obres mestres li ha passat definitivament. Així, observo que dels seus darrers films, si uns m’han agradat més que d’altres, ha estat més per la disposició d’ànim amb la que els he contemplat que per sòlides raons objectives. Una llarga filmografia que compta amb 41 títols i la mania de rodar una pel·lícula a l’any condueix inevitablement a la fatiga temàtica, el manierisme i uns guions que no acaben d’estar del tot cuinats.

Després de la per a mi indiferent “You will meet a tall dark stranger”, “Midnight in Paris” no prometia gaire. Vist que les seves pel·lícules tenen més èxit a Europa que a la seva terra, des de l’any 2005 el cineasta ha optat per buscar-se inversors a aquest costat de l’Atlàntic i, de passada, oferir-se com a promotor turístic de diverses capitals europees. De moment, Londres, Barcelona i París (i Oviedo!) han estat les agraciades. L’any que ve li tocarà a Roma. La visió que Allen pot oferir d’aquestes ciutats no pot ser més tòpica i no depassa el nivell de la postal de luxe. Comptant amb la fotografia de l’excel·lent Darius Khondji (“Delicatessen”, “Seven”, “My Blueberry Nights”), la fotogènia innata de la capital francesa i les melodies de Sydney Bechet i Cole Porter, l’espectador se sent immediatament temptat d’agafar el primer avió per fer una enèsima ullada en directe a les ribes del Sena.

Més enllà de l’atractiu de la producció, “Midnight in Paris” ens explica la història de Gil (Owen Wilson), un escriptor de guions de Hollywood amb aspiracions de novel·lista, que amb la seva promesa Inez (Rachel McAdams), acompanya els seus futurs sogres en un viatge de negocis que aquestos fan a París. Gil té mitificada la ciutat i especialment els seus anys 20 i 30, quan el bo i millor de la literatura americana s’hi havia expatriat. Està convençut que la influència d’aquest entorn pot ser beneficiós per la seva escriptura. Malauradament, Inez no comparteix la seva opinió i sembla més interessada pels dòlars fàcils provinents de Hollywood. La parella es va distanciant i, mentre ella es lliura als plaers consumistes que la ciutat li ofereix, ell s’embarca en un viatge imprevist cap a un passat que li sembla més desitjable que el seu present. No diré res més per no desmuntar els secrets de la pel·lícula, ja que la seva deriva fantàstica és una de les seves gràcies més consistents.

“Midnight in Paris” no és una pel·lícula subtil: Inez apareix en tot moment com una bruixa, els sogres radicalment republicans són una caricatura i el senzill “missatge” està més que subratllat. El retrat d’algunes figures històriques peca de superficial  i submís als clixés més populars. I també m’irrita que, quan més va, més “pijos” són els protagonistes de les pel·lícules d’Allen.

I malgrat tot, us asseguro que “Midnight in Paris” m’ha encantat. Trobo que té atmosfera i màgia i que, després de repetides visions agressivament pessimistes de la condició humana, aquí Allen es permet un bany d’amable optimisme. Owen Wilson, a qui no havia vist mai actuar perquè sol protagonitzar rucades, fa de “Woody Allen” de forma molt convincent i gens tributària al model al que representa. Sorprenentment, aquest “alter ego” del director no mostra en aquesta ocasió cap dels seus habituals símptomes neuròtics. En petits papers hi ha formidables roba-escenes com Adrien Brody (Salvador Dalí), Kathy Bates (Gertrude Stein) i Corey Stoll (Ernest Hemmingway). I després hi ha Marion Cotillard que ha nascut perquè la càmera l’estimi. Em confesso fascinat per aquesta actriu capaç d’aportar escalfor humana fins i tot a pel·lícules amb tant poca ànima com “Origen” o “Nine”.

“Midnight in Paris” és una obra lleugera, amable, que es contempla amb un somriure permanent i deixa empremta escassa. De vegades millor això que un mal record permanent.

23 comentaris:

  1. Ep, la teva crítica m'ha convençut. He sentit parlar molt bé d'ella però que tu ho facis m'empeny a celebrar la fi dels exàmens anant al cinema a veure què tal.

    No em vull fer gaires il·lusions perquè llavors és pitjor. La teva darrera frase és el millor motiu per anar a veure-la!

    ResponElimina
  2. Galde, com ja he dit, tinc pocs arguments per defensar-la, però amb una bona disposició d'ànim pot proporcionar una estona ben agradable.

    ResponElimina
  3. Quan vaig sortir del cinema tenia el sentiment de que la pel·lícula era com un regal que Woody Allen ens feia als seus incondicionals. Sense concessions a la crítica (que als països anglosaxons s'ha despatxat a gust; li tenien ganes a ell i a França). Sense por als tòpics (el pedant de torn, els sogres Tee Party, la dona bruixa...) sense por a plagiar-se a sí mateix amb el surrealisme més previsible i recurrent (Alice, La rosa púrpura del Caire, l'episodi kugelmass), sense més pretensions que divertir-se i divertir a l'espectador. Sobre tot, com dic, a l'espectador incondicional i fidel. L'estampa dorada de París, la galeria de personatges de museu de cera vivents (Scott Fitgerald, Zelda, Picasso, Hemingway, Toulouse-Lautrec...).

    En una paraula, es diverteix, s'homenatge a sí mateix i homenatge al seu públic. I perquè no, què carall, que ja s'ho té ben guanyat :)

    ResponElimina
  4. Brian, m'agrada molt el que dius per la joia que transpira i que jo també vaig sentir. Jo també vaig recordar el magistral episodi Kugelmass. He de dir però que el film ha estat molt ben acceptat per la crítica americana: l'agregador de referència "Rotten Tomatoes" comptabilitza un 92% de crítiques positives.

    ResponElimina
  5. Et podria tornar el que dius a casa meva: Coincideixo amb les dades objectives i al cent per cent amb l’últim paràgraf. Em va resultar amable, però no m’ho vaig passar de conya. Quan la genial idea s’havia d’enlairar no ho va fer i em vaig començar a avorrir i de fet la tensió va de més a menys. Diria que la narració te problemes “estructurals” i els diàlegs no estan a la alçada de la idea. Jo no la trobo menor, mes aviat fallida. La agafa fa vint anys i fa una obra mestra.

    M’agrada molt com expliques la agradable sorpresa que es Owen Wilson. Dels roba-escenes també em va agradar molt Kathy Bates que crec que no havia vist després de “Tomates verdes fritos”

    ResponElimina
  6. Mai he estat un gran fan d'Allen, però aquesta n'he escoltat varies crítiques, totes en el mateix estil, que m'ha fet agafar ganes de veure-la.

    ResponElimina
  7. M'alegra haver-me equivocat respecte de la crítica americana i anglesa. Vaig fer una fullejada molt per sobre (The Guardian, NYT, New Yorker) i el meu deficient coneixement de l'anglès va fer la resta :( Prenc nota de la referència de "Rotten Tomatoes"

    ResponElimina
  8. José Luis, no intentaré convéncer-te, que em falten arguments.

    La sempre encantadora Bates la recordo més recentment a "Titanic", "Revolutionary Road" i com a personatge recurrent a "A dos metros bajo tierra".

    ResponElimina
  9. Garbí, si no ets fan de Woody Allen potser la pel·li no mereixi l'esforç, però no crec que et resulti ofensiva.

    ResponElimina
  10. Brian, consulto assíduament Rotten Tomatoes per veure què hi diu la crítica de parla anglesa, tot i que reconec que és una mica simplista la classificació binària entre "bones" i "males" crítiques.

    ResponElimina
  11. Well, well, well, well, si ho dieu tants hi haurá d'anar, que últimament havia abandonat el meu ídol :)

    ResponElimina
  12. Havia escollit aquesta pel·li per veure-la aquest cap de setmana. Al començar a llegir el post ,aaiii, ho feia amb el cor encongit, perquè confio molt amb el criteri que apliques i...finalment confirmo que me'n vaig al cinema!!!
    Sense grans espectatives però amb prou curiositat.
    Gràcies Allau.

    ResponElimina
  13. Apa, Clídice, fes un esforç, segurament m'ho agrairàs. O no.

    ResponElimina
  14. Carme J., sospito que t'ho passaràs bé.

    ResponElimina
  15. Ah! per cert, ja puc entrar correctament en el teu bloc, ha estat possible canviant de navegador.. . .He llegit que últimament blogger dona problemes a més d'un i una!!!

    ResponElimina
  16. Sí, des de dimarts alguns usuaris tenen problemes amb Blogger, per exemple en Girbén i l'Olga Xirinacs. Diu que s'ho estan mirant. Espero que ho arreglin aviat que ens hi va la vida!

    ResponElimina
  17. Jo era fan de woody allen, però totes les últimes les veig quan les passen per la tele. La del Bardem (que no l'he vist) te pinta de ser dolentissima. L'última que em va agradar va ser match point

    ResponElimina
  18. La del Bardem té molts detractors, però a mi em va divertir.

    ResponElimina
  19. Allau, dius moltes coses en aquesta crítica sobre Woody Allen en que coincideixo plenament. En el cas d’aquesta pel·lícula sobretot quan dius que “El retrat d’algunes figures històriques peca de superficial i submís als clixés més populars. I també m’irrita que, quan més va, més “pijos” són els protagonistes de les pel·lícules d’Allen.” Ja sé que no coincideixo amb gairebé ningú en aquest cas, però jo que sóc un gran fan, per a mi ha estat una de les pel·lícules d’ell que menys m’han agradat. Trobo la trama una poca-soltada, no per fantàstica sinó perquè senzillament aquest cop no m’entra. Els personatges famosos del passat són una colla de tòpics ambulants sense cap interès. El Buñuel no podria ser menys Buñuel, per cert i l’acudit que protagonitza no té gràcia. La Marion molt mona, però una cara bonica no salva una pel·lícula. Com pot ser tan poc autoconscient aquest home de fer una pel·licula que ens llença el missatge de que qualsevol temps passat no va ser millor quan la seva filmografia sembla que s’esforci en demostrar tot el contrari? Vaja, estava pensant de fer-ne un apunt al meu blog però em sembla que ja l’he fet al teu...

    ResponElimina
  20. ¿Quant fa, Òscar, potser 30 anys, que a "Stardust memories" els personatges li retreien que no fes pel·lícules divertides com les seves primeres?

    ResponElimina
  21. Doncs jo només tinc sapiència per a catalogar una pel·lícula si és bona o no, depèn si m'ha agradat o tot el contrari. He sortit del cinema, satisfeta com feia molt de temps no aconseguia.
    Coincideixo al 100% amb en Brian.
    Crec que és una pel·lícula poc o gens original, traspua Woody Allen al seu més pur estil en tot moment i el seu cinema més característic, evocant totalment a la Rosa púrpura de El Cairo.

    És un "més del mateix" però ja feia tant de temps que potser l'enyorava i amb el marc de París de fons, que voleu que us digui, m'ha entusiasmat !!!

    ResponElimina
  22. Ah! i vull destacar que l'argument o descripció que fa Hemingway envers la por a la mort, ha superat totes les meves espectatives. Se m'ha posat a la butxaca i encara i soc!!!

    ResponElimina
  23. M'alegro, Carme, que t'ho hagis passat bé: ho necessitem.

    ResponElimina