Postal des de París

No ens enganyem, ja fa temps que assistim a la projecció anual de les pel·lícules de Woody Allen sense gaires esperances, amb la seguretat que el temps de les obres mestres li ha passat definitivament. Així, observo que dels seus darrers films, si uns m’han agradat més que d’altres, ha estat més per la disposició d’ànim amb la que els he contemplat que per sòlides raons objectives. Una llarga filmografia que compta amb 41 títols i la mania de rodar una pel·lícula a l’any condueix inevitablement a la fatiga temàtica, el manierisme i uns guions que no acaben d’estar del tot cuinats.

Després de la per a mi indiferent “You will meet a tall dark stranger”, “Midnight in Paris” no prometia gaire. Vist que les seves pel·lícules tenen més èxit a Europa que a la seva terra, des de l’any 2005 el cineasta ha optat per buscar-se inversors a aquest costat de l’Atlàntic i, de passada, oferir-se com a promotor turístic de diverses capitals europees. De moment, Londres, Barcelona i París (i Oviedo!) han estat les agraciades. L’any que ve li tocarà a Roma. La visió que Allen pot oferir d’aquestes ciutats no pot ser més tòpica i no depassa el nivell de la postal de luxe. Comptant amb la fotografia de l’excel·lent Darius Khondji (“Delicatessen”, “Seven”, “My Blueberry Nights”), la fotogènia innata de la capital francesa i les melodies de Sydney Bechet i Cole Porter, l’espectador se sent immediatament temptat d’agafar el primer avió per fer una enèsima ullada en directe a les ribes del Sena.

Més enllà de l’atractiu de la producció, “Midnight in Paris” ens explica la història de Gil (Owen Wilson), un escriptor de guions de Hollywood amb aspiracions de novel·lista, que amb la seva promesa Inez (Rachel McAdams), acompanya els seus futurs sogres en un viatge de negocis que aquestos fan a París. Gil té mitificada la ciutat i especialment els seus anys 20 i 30, quan el bo i millor de la literatura americana s’hi havia expatriat. Està convençut que la influència d’aquest entorn pot ser beneficiós per la seva escriptura. Malauradament, Inez no comparteix la seva opinió i sembla més interessada pels dòlars fàcils provinents de Hollywood. La parella es va distanciant i, mentre ella es lliura als plaers consumistes que la ciutat li ofereix, ell s’embarca en un viatge imprevist cap a un passat que li sembla més desitjable que el seu present. No diré res més per no desmuntar els secrets de la pel·lícula, ja que la seva deriva fantàstica és una de les seves gràcies més consistents.

“Midnight in Paris” no és una pel·lícula subtil: Inez apareix en tot moment com una bruixa, els sogres radicalment republicans són una caricatura i el senzill “missatge” està més que subratllat. El retrat d’algunes figures històriques peca de superficial  i submís als clixés més populars. I també m’irrita que, quan més va, més “pijos” són els protagonistes de les pel·lícules d’Allen.

I malgrat tot, us asseguro que “Midnight in Paris” m’ha encantat. Trobo que té atmosfera i màgia i que, després de repetides visions agressivament pessimistes de la condició humana, aquí Allen es permet un bany d’amable optimisme. Owen Wilson, a qui no havia vist mai actuar perquè sol protagonitzar rucades, fa de “Woody Allen” de forma molt convincent i gens tributària al model al que representa. Sorprenentment, aquest “alter ego” del director no mostra en aquesta ocasió cap dels seus habituals símptomes neuròtics. En petits papers hi ha formidables roba-escenes com Adrien Brody (Salvador Dalí), Kathy Bates (Gertrude Stein) i Corey Stoll (Ernest Hemmingway). I després hi ha Marion Cotillard que ha nascut perquè la càmera l’estimi. Em confesso fascinat per aquesta actriu capaç d’aportar escalfor humana fins i tot a pel·lícules amb tant poca ànima com “Origen” o “Nine”.

“Midnight in Paris” és una obra lleugera, amable, que es contempla amb un somriure permanent i deixa empremta escassa. De vegades millor això que un mal record permanent.