dimarts, 31 maig de 2011

Qui perd els orígens...

Jaume Collet-Serra va abandonar la seva Barcelona natal als divuit anys i viatjà a Los Angeles amb la intenció d’esdevenir un director de pel·lícules americanes. Després de mitja vida a l’altre costat del bassal, d’innombrables vídeos musicals i d’espots publicitaris per a totes les grans marques, va poder debutar amb un film d’horror (“House of Wax”) que presumia de comptar amb el perill de Paris Hilton entre el seu elenc. Després vingué “Orphan”, una altra cinta de terror que tingué una bona acollida, tant de públic com de crítica. Amb “Unknown” (aquí “Sin identidad”) va aconseguir encapçalar la taquilla americana durant el cap de setmana de la seva estrena. Collet-Serra pot estar satisfet, ha aconseguit el seu objectiu. De fet ho deu estar, perquè no es cansa de dir a les entrevistes, que els Estats Units són el paradís per aquells que volen fer realitat una idea.

Però, si anàrem a veure “Unknown”, no fou amb la intenció de “fer país” (el territori de la pel·lícula és Hollywood total, malgrat la seva ambientació europea), sinó a passar una estona distreta amb un “thriller” protagonitzat per Liam Neeson. Digueu-me parcial, però qualsevol film protagonitzat per aquest homenàs de veu tan baritonalment sexy eleva la seva categoria i transmuta un material de dissabte a la tarda en programa doble (com és el cas) en experiència gairebé shakesperiana.

Aquest “Sin identidad” comença amb el doctor en biologia Martin Harris (en Neeson) i la seva esposa (January Jones) que arriben a Berlín per assistir a una conferència internacional del ram. En anar a registrar-se a l’hotel, ell troba a faltar una maleta i pren un taxi, de nou cap a l’aeroport, per recuperar-la. El taxi pateix un accident del tot inversemblant, Harris-Neeson queda quatre dies en coma, i quan és capaç de retornar a la realitat es troba que la seva dona no el reconeix i que un altre Martin Harris (Aidan Quinn) ha ocupat la seva plaça.
La premissa és interessant. Com demostres que tu ets tu, quan no disposes de documentació i totes les evidències estan en contra teu? El plantejament inquieta prou com per seguir l’esquer. Per descomptat, la identitat de Harris-Neeson no és tan clara com seria de preveure d’una estrella com ell, i la història pren un gir, previsible segons alguns, intrigant per a mi (m’agrada no avançar-me i que em sorprenguin).

Evidentment no cal prendre-s’ho de forma gaire seriosa, ens trobem davant d’un “thriller” d’entreteniment amb alguna arrel prop de Hitchcock. Si no ho he dit, ja ho dic ara, és un honor veure Liam Neeson treballant amb tanta competència als programes dobles del Capitol. La resta d’actors estan tots a gran alçada. Diane Kruger, dona de rara electricitat, vibra tant o més que als Bastards de Tarantino. Bruno Ganz i Frank Lagella són dos veterans captivadors, totes les pel·lícules els haurien de contenir al repartiment. L’únic punt fosc és January Jones, bastant perduda lluny de la seva estampa de perfecció a “Mad Men”.

M’observen que el guió té més d’un punt de connexió amb la trilogia Bourne, de la qual jo només conec l’últim episodi. A diferència de les pel·lícules de Greengrass, aquí, a més d’un parell d’excitants persecucions automobilístiques pels carrers de Berlín, també hi ha moments de relativa calma que permeten donar una mica de cos als personatges. Collet-Serra intenta fer la pel·lícula visualment atractiva amb alguns efectes de mirada subjectiva o d’alteració cromàtica per reproduir els confusos records del protagonista. Berlín a l’hivern és una mica depriment, però s’adiu bé amb el to de la història.

Si ens posem primmirats, el personatge de Neeson provoca unes simpaties èticament dubtoses, però es tracta d’un producte de consum i, com a tal, no s’ha de prendre del tot seriosament. Inquieta moderadament, entreté sense insultar i fa passar dues hores de les que no m’he d’avergonyir. No ho puc dir tan sovint de les pel·lícules de gran pressupost que fabrica Hollywood. Collet-Serra ha estat “abduït”, però sembla que va per la bona senda.

dilluns, 30 maig de 2011

Vil·la Matas


Mai no m’havia molestat en pensar que Enrique Vila-Matas pogués ser també un bon escriptor de contes fins que aquest “Chet Baker piensa en su arte” m’ha arribat a les mans. Els seus llibres de relats estan a punt de ser reeditats, segurament com a conseqüència de la seva fugida de l’editorial de tota la seva vida, i per això ha aparegut aquest llibret mostrari a la col·lecció DEBOLSILLO, on ell mateix s’ha antologat de forma cronològica.
El recull no pot començar de forma més adequada. “Una casa para siempre” (del 1988) relata tant el mite d’origen, anecdòtic i “novel·lesc”, d’un personatge inventat, com una declaració d’intencions de l’autor. Em sap greu citar precisament el final del conte (tot i que els contes d’EVM no es sustenten en la sorpresa última), però em sembla molt significatiu com a retrat de la “casa” on Enrique Vila-Matas ha decidit instal·lar-se de per vida:
“Mi padre, que en otros tiempos había creído en tantas y tantas cosas para acabar desconfiando de todas ellas, me dejaba una única y definitiva fe: la de creer en una ficción que se sabe como ficción, saber que no existe nada más y que la exquisita verdad consiste en ser consciente de que se trata de una ficción y, sabiéndolo, creer en ella”.
La resta del llibre il·lustra de forma conseqüent l’adhesió a aquest programa: com les ficcions “literàries” i les ficcions que conformen la nostra vida “real” no són en realitat matèries disjuntes, sinó que bé podrien ser la mateixa cosa. Així ho fa, per exemple, en el breu i sensacional “Nunca voy al cine” de 1982, on sembla advertir-nos que, qui ignora la ficció, està condemnat a viure-la.

Altres contes connecten directament amb les novel·les de l’autor. “Mar de fondo” de 1988 relata una estranya anècdota parisenca on intervenen Marguerite Duras i un amic de l’autor, que bé podria haver estat inclosa a “París no se acaba nunca”. En quant a “El arte de desaparecer” del 1991, amb el seu jubilat que decideix perdre’s, prefigura els artistes amb voluntat de mutisme que protagonitzaven “Bartleby y compañía”.

De vegades EVM pot ser tremendament divertit, com al ferotge conte nadalenc de pobres honrats que és “La gallina robada”; o a “El hijo del columpio”, on el gris senyor Parikitu, empleat al negoci del pare del narrador, acaba revelant darrera de la seva façana marciana una genealogia inquietant.

Aquests malabarismes entre invenció i realitat assoleixen el seu punt més àlgid a “Porque ella me lo pidió”, un circ metaliterari de tres pistes escrit el 2007. Els primers capítols retraten una tal Rita Malú, que passa per ser la millor imitadora de l’artista Sophie Calle. Calle és una reputada escriptora conceptual, que enlloc d’escriure novel·les com fa tothom, es dedica a convertir la seva vida en matèria de ficció. És important recalcar que Sophie Calle existeix, que no és una invenció de Vila-Matas (qui no coneix els referents amb els que juga EVM es pot perdre la gràcia del seu art, però aquest és un risc que deu tenir ben assumit). A la segona part d’aquesta història, el narrador ens explica que va escriure les aventures de Rita Malú a petició de Calle, que li havia demanat un “guió” per representar-lo a la realitat (sembla que abans ho havia demanat a Paul Auster, qui va declinar la invitació). El narrador envia l’encàrrec i se segueix una llarga corrua de silencis i malentesos. A la part final el lector comença a sospitar que l’autor no ha conegut mai Sophie Calle i que l’ha utilitzat amb les mateixes finalitats fictícies que a la viatgera Rita Malú. Confesso que aquests moments en els quals no tens clar a quin pla de la realitat et trobes m’encanten.

Pels fidels seguidors de l’escriptor que ja li ho coneguin tot el major atractiu del volum és “Chet Baker piensa en su arte (Ficción crítica)”, un relat inèdit de 2010. Es tracta d’una llarga reflexió nocturna, escrita per un crític literari a una cambra torinesa (homenatge a de Maistre?). El nucli del text afronta la dicotomia entre la voluntat d’experimentació artística i les satisfaccions de la narrativa tradicional. Joyce vs. Simenon, o el Doctor Finnegans i Monsieur Hire. Aquestes cavil·lacions nocturnes, escrites sota la banda sonora de “Bela Lugosi is dead” de Bauhaus, acaben concitant fantasmagories de Pessoa, Bolaño, Aira, Stevenson (via Nabokov) i l’epònim Chet Baker. Malgrat els seus moments d’epifania i erudició, amb les seves més de 100 pàgines, “Chet Baker piensa en su arte” potser divaga més del que li convé i acaba sent fatigós i redundant.

Afortunadament el llibre es clou amb “Sucesores de Vok”, un cosí germà de “Dublinesca”, que recupera l’alt voltatge de la resta del volum, una selecció francament recomanable. 

diumenge, 29 maig de 2011

Irrellevància


Ja em disculpareu que avui no publiqui un dels meus apunts més aviat escapistes, no tinc el cos per fer-ho. Més que mai les meves foteses em semblen irrellevants; però em veig incapaç d’aportar res de nou sobre el que està passant, ni puc oferir la panacea pel fotimer de problemes que tenim. Així que valgui aquest breu text com un gest de solidaritat tan imprecís com les reivindicacions que són ara mateix a les nostres places.

Podria dir que visqui el Barça, mig d’esma, però em sonaria doblement irrellevant. Desitjo que almenys el circ no ens faci oblidar mai el pa.

dissabte, 28 maig de 2011

Postal des de París


No ens enganyem, ja fa temps que assistim a la projecció anual de les pel·lícules de Woody Allen sense gaires esperances, amb la seguretat que el temps de les obres mestres li ha passat definitivament. Així, observo que dels seus darrers films, si uns m’han agradat més que d’altres, ha estat més per la disposició d’ànim amb la que els he contemplat que per sòlides raons objectives. Una llarga filmografia que compta amb 41 títols i la mania de rodar una pel·lícula a l’any condueix inevitablement a la fatiga temàtica, el manierisme i uns guions que no acaben d’estar del tot cuinats.

Després de la per a mi indiferent “You will meet a tall dark stranger”, “Midnight in Paris” no prometia gaire. Vist que les seves pel·lícules tenen més èxit a Europa que a la seva terra, des de l’any 2005 el cineasta ha optat per buscar-se inversors a aquest costat de l’Atlàntic i, de passada, oferir-se com a promotor turístic de diverses capitals europees. De moment, Londres, Barcelona i París (i Oviedo!) han estat les agraciades. L’any que ve li tocarà a Roma. La visió que Allen pot oferir d’aquestes ciutats no pot ser més tòpica i no depassa el nivell de la postal de luxe. Comptant amb la fotografia de l’excel·lent Darius Khondji (“Delicatessen”, “Seven”, “My Blueberry Nights”), la fotogènia innata de la capital francesa i les melodies de Sydney Bechet i Cole Porter, l’espectador se sent immediatament temptat d’agafar el primer avió per fer una enèsima ullada en directe a les ribes del Sena.

Més enllà de l’atractiu de la producció, “Midnight in Paris” ens explica la història de Gil (Owen Wilson), un escriptor de guions de Hollywood amb aspiracions de novel·lista, que amb la seva promesa Inez (Rachel McAdams), acompanya els seus futurs sogres en un viatge de negocis que aquestos fan a París. Gil té mitificada la ciutat i especialment els seus anys 20 i 30, quan el bo i millor de la literatura americana s’hi havia expatriat. Està convençut que la influència d’aquest entorn pot ser beneficiós per la seva escriptura. Malauradament, Inez no comparteix la seva opinió i sembla més interessada pels dòlars fàcils provinents de Hollywood. La parella es va distanciant i, mentre ella es lliura als plaers consumistes que la ciutat li ofereix, ell s’embarca en un viatge imprevist cap a un passat que li sembla més desitjable que el seu present. No diré res més per no desmuntar els secrets de la pel·lícula, ja que la seva deriva fantàstica és una de les seves gràcies més consistents.

“Midnight in Paris” no és una pel·lícula subtil: Inez apareix en tot moment com una bruixa, els sogres radicalment republicans són una caricatura i el senzill “missatge” està més que subratllat. El retrat d’algunes figures històriques peca de superficial  i submís als clixés més populars. I també m’irrita que, quan més va, més “pijos” són els protagonistes de les pel·lícules d’Allen.

I malgrat tot, us asseguro que “Midnight in Paris” m’ha encantat. Trobo que té atmosfera i màgia i que, després de repetides visions agressivament pessimistes de la condició humana, aquí Allen es permet un bany d’amable optimisme. Owen Wilson, a qui no havia vist mai actuar perquè sol protagonitzar rucades, fa de “Woody Allen” de forma molt convincent i gens tributària al model al que representa. Sorprenentment, aquest “alter ego” del director no mostra en aquesta ocasió cap dels seus habituals símptomes neuròtics. En petits papers hi ha formidables roba-escenes com Adrien Brody (Salvador Dalí), Kathy Bates (Gertrude Stein) i Corey Stoll (Ernest Hemmingway). I després hi ha Marion Cotillard que ha nascut perquè la càmera l’estimi. Em confesso fascinat per aquesta actriu capaç d’aportar escalfor humana fins i tot a pel·lícules amb tant poca ànima com “Origen” o “Nine”.

“Midnight in Paris” és una obra lleugera, amable, que es contempla amb un somriure permanent i deixa empremta escassa. De vegades millor això que un mal record permanent.

divendres, 27 maig de 2011

La pitjor part dels francesos


És coneguda la propensió d’alguns intel·lectuals francesos a teoritzar interminablement sobre les lleis de l’enamorament, de la seducció i del desig: allò que nosaltres reduïm   còmodament a la paraula “sexe” i que ells anomenen amb enganyosa elegància com “la baise”. Es diria que molts francesos, si “ho fan”, és sobretot per poder parlar-ne i escriure’n, sigui des d’una perspectiva absolutament “cotxina” o amb unes ulleres formals sobre el nas, les ulleres de l’estructuralisme, la psicoanàlisi, el marxisme o la deconstrucció del Derrida aquell.

La lectura de “La mejor parte de los hombres” ("La meilleur part des hommes") de Tristan Garcia (Anagrama, 2011) m’ha retornat a una època de la meva vida en la qual, mentre intentava cardar tant com fos possible, conversava sense fi amb els amics parisencs sobre els nostres “phantasmes” sexuals i altres exquisideses. Bé, cap dels amics era realment parisenc. Com sol passar amb les grans capitals del món, tots eren originaris d’un altre lloc, fos Algèria o Alemanya. Però prou de confidències personals per parlar d’aquesta novel·la.

“La mejor parte de los hombres”, traduïda per Lluís Maria Todó (l’home més adequat per tasca tan complicada), tracta de quatre personatges principals i de les seves respectives evolucions des dels anys 80 del segle passat fins els principis del segle XXI. Leibowitz, el filòsof d’esquerres que assoleix l’èxit mediàtic a través de la superficialitat d’un llibre menor i que acaba integrat a la nova dreta. Willie, una bella bèstia primitiva, objecte del desig que aviat aprèn a trafiquejar al mercat dels intel·lectuals que van a contrapèl. Doumé, amb un rerefons familiar complicat, portaveu per necessitat de reivindicacions històriques, víctima temporal de l’assetjament de la premsa. I finalment Elizabeth, una periodista de “Liberation”, amant del primer, amiga del segon, col·lega del tercer, i narradora de tot plegat.
“Los años ochenta fueron horribles para cualquier forma de inteligencia y cultura,  con la excepción de los medios audiovisuales, el liberalismo económico y la homosexualidad occidental”.
“La mejor parte de los hombres” s’inicia amb l’esclat de la cultura gai a París als inicis dels anys 80 i amb el posterior debat polític que plantejà la crisi de la sida. Willie i Doumé comencen com a amants i, en separar-se, tots dos infectats pel virus, adopten posicions oposades. Doumé opta per l’activisme solidari, funda una associació per defensar els seropositius, exigeix que l’estat s’involucri i afavoreix els mitjans preventius (llegiu condó). En canvi Willie, en una fugida cap enlloc, nega la realitat del virus, que considera una invenció del poder destinada a reprimir les joies del sexe entre homes, comença a sentir una pujant animadversió envers Doumé, a qui qualifica de venut al sistema, i s’embarca en una perpètua orgia de sexe suïcida. Tot i no ser un intel·lectual, escriu un llibre visceral i estripat en el qual, mentre vomita sobre el seu amant, canta les forassenyades delícies del “barebacking” (o sodomia sense preservatiu).

El llibre de Willie té un cert èxit i esdevé origen d’un efímer culte a la seva persona, propi d’una cultura que es té per molt sofisticada i està disposada a aplaudir tot allò que contradigui el discurs oficial. Al cap i a la fi, les ombres d’Artaud, Genet, Celine, Bataille o Foucault poden ser molt allargades. Però Willie és una ànima massa càndida i visceral com per sostenir un discurs, encara que sigui incoherent. La història acaba malament, més per uns que per altres.

“La mejor parte de los hombres” tracta amb audàcia dos temes que m’interessen personalment, com són la homosexualitat i la sida, i ho fa en clau d’història contemporània. Tristan Garcia va néixer l’any 1981 i no pot escriure, per tant, a partir de l’experiència pròpia. Malgrat això, personatges i situacions resulten creïbles, i el seu esforç va ser reconegut amb el Premi Flore del 2008. A França, la possibilitat que darrera dels personatges s’amaguessin alguns intel·lectuals coneguts, hi afegí la seva dosi de morbo. Aquí, lluny de picabaralles que no ens fan ni fred ni calor, podem gaudir  d’un relat àgil i tallant, ple de tantes el·lipsis pròpies d’una narradora poc fiable, com d’atacs precisos a un determinat ambient cultural. Potser la distància em confon, però apart d’una història negra i desapassionada (i tanmateix commovedora) de la decadència d’un grapat d’amistats, hi he trobat també la sàtira ferotge d’alguns vicis de la intel·lectualitat. Però com que no sóc francès, podria equivocar-me, i el que descriu el llibre seria el retrat fidedigne del funcionament del seu món literari. Fet que no deixaria de preocupar-me.

dijous, 26 maig de 2011

Allau se’n va al Japó (i 7) - Comiat emocionat

És només un quart de dotze, però per qüestions de logística ens porten a un hotel perquè dinem un “bento”. La capsa de fusta sense pintar conté un rotllet primaveral i uns insòlits embotits. Seuen al nostre costat dues noies que, inesperadament, es posen a parlar-nos en un anglès mitjanament comprensible. Es diuen Akiko i Yashiko i han vingut des de Nagasaki per aquesta excursió de tres dies. Una d’elles afirma que és professora d’anglès i, quan li diem (més per diplomàcia que per honor a la veritat) que el parla molt bé, respon amb un resolut “I know!”

Més que la seva innocent petulància, el que més ens xoca és que hagin trigat més de dos dies en adreçar-nos la paraula. Ens preguntem si estarem envoltats d’angloparlants tímids. El cert és que les interaccions amb la resta de membres del grup és pràcticament nul·la enmig d’una situació de convivència forçosa que en altres països propiciaria un mínim d’intercanvi social.

El Jardí de Flors de Sarobetsu sí que té flors, com el seu nom ja indica. Concretament dues, una de blanca i una altra de lila. Apart d’això es tracta d’un extens mar d’herba, creuat per algunes passarel·les de fusta. És més bonic del que es desprèn de la mera descripció.

V. contínuament fa broma de la suposada persecució a la que ens sotmeten Ebony & Ivory (que avui van de groc i blau, respectivament). Segons ell, l’assetjament sexual va adreçat especialment contra la meva persona. La veritat és que mai són gaire lluny de nosaltres, com revelen les fotografies un cop arribats a casa

Prop de Rumoi hi ha el que s’anomena “Fish Castle”, un museu dedicat a les arts de la pesca. Tenim uns escassos vint minuts per visitar-lo, però, més que el contingut, el més interessant és l’edifici tradicional de fusta. Davant de la seva façana ens fem una foto amb Yabe. Una família amb tres criatures, que també viatja amb nosaltres, ens sol·licita una retrat conjunt. Sembla que per fi estem trencant el gel nipó. Suposo que, si comptéssim amb dues setmanes més, acabaríem tenint un tracte cordial amb tot el grup.

Mentre ens apropem a l’autopista, omplim la típica enquesta d’avaluació dels serveis rebuts que Yabe, una vegada més, s’ha molestat a traduir. Sap greu que al Japó no s’estilin les propines, i l’únic que podem fer és deixar un comentari elogiós al final de l’enquesta.

Emi ha esgotat la seva capacitat locutòria i ens posa un poc apassionant documental sobre una nena que viu a una granja. El retorn és monòton, la limitació als 80 quilòmetres per hora ens obliga a circular a pas de desfilada. A 30 quilòmetres de Sapporo un embús ens deixa completament aturats. No és d’estranyar que arribem a l’estació central una hora més tard del previst, un fet imperdonable segons els estàndards japonesos. Sense cap indici de sentimentalisme, el grup es dispersa en pocs segons. Fins i tot per algú tan poc llatí com jo, ho he trobat poc satisfactori. Ja es veu que fer amics al Japó no és cosa d’un dia ni de dos.

dimecres, 25 maig de 2011

Allau se’n va al Japó (6) - Cançó espanyola

Ens llevem a les set en el nostre darrer dia de vacances reals (demà hem d’agafar l’avió cap a casa). Per esmorzar ens ofereixen les típiques mongetes enganxifoses i un inesperat got de llet. Després ens apropen al cap Soya (Soya Misaki), l’extrem septentrional de l’illa d’Hokkaido, indret definitivament malastruc. Conté un Parc de la Pau ple de referències tràgiques i també un inexplicable molí holandès. Unes estàtues recorden les nou telefonistes que durant la Segona Guerra Mundial preferiren suïcidar-se abans de caure en mans de l’enemic. Un monòlit rememora els difunts del submarí Wahoo, enfonsat en aquestes aigües, també durant la guerra. Finalment un altre monument recorda les 240 víctimes de l’avió comercial coreà que els soviètics derribaren per error sota aquests cels.

Seixanta quilòmetres més al nord es troba l’illa de Sakhalin i se m’acut que mai no he estat tan a prop de Rússia. Un típic post blanc indica les distàncies a diferents llocs del planeta com ara Anchorage, Sakhalin, Okinawa o Tòquio. Més estranya és la referència a Grenoble (potser pels Jocs Olímpics d’hivern?).

De nou a l’autocar, Emi fa un llarg discurs molt sentit. Dedueixo que està explicant el conte de les telefonistes suïcides. Conclou amb una dolça cançó que és molt aplaudida. Després Yabe reparteix uns fullets grocs que prenc com propaganda de futures excursions; però no, resulta que és un cançoner. L’atent Yabe ens ha preparat una transcripció perquè puguem participar en l’esforç coral. Emi dirigeix l’improvisat orfeó i nosaltres la seguim com bonament podem. Després un voluntari interpreta “a cappella” un altre dels números del cançoner.

Com era de témer, la propera víctima serem nosaltres. El públic ens demana, o més aviat ens exigeix que els regalem amb alguna mostra del ric folklore hispànic. Constatem amb horror que no ens sabem ni una sola cançó sencera. La meva proposta de fer una versió de “De España vengo, soy española” és categòricament rebutjada per V. Finalment improvisem una lleugerament amanyada “Bésame mucho”:
Bésame, bésame mucho
como si fuera esta noche la última vez
Bésame, bésame mucho
que tengo miedo a perderte, perderte después.

Ven esta noche a mis brazos
beber de mi fuente, ven junto a mí
Ponte las pilas cariño y sé que pa siempre
me acuerdo de ti.
Per descomptat som ovacionats.

dimarts, 24 maig de 2011

Allau se’n va al Japó (5) - La segona illa del dia


Rebun és una illa sense grans alçades amb forma de punta de fletxa. És famosa pels seus camps de flors alpines, moltes d’elles endèmiques, però en aquests dies d’agost difícilment veurem res més que herba. Les seves ondulades costes verdejants podrien recordar-me Irlanda, si mai hi hagués estat.

Com a premi de consolació ens porten a veure un tros de costa pintoresca on destaca una roca gegantina, punxeguda com un menhir. A les seves fenedures la gent ha incrustat centenars de monedes, suposo que seguint el costum universal de pagar perquè s’acompleixin els teus desitjos. En veure que els nostres companys es posen a escodrinyar el terra, imaginem que van a la recerca d’alguna peça de xavalla extraviada; però no, estan buscant unes pedretes blanques a les que anomenen “meno” i que crec que és alguna mena de quars. Perquè no marxem amb les mans buides, Emi ens regala un parell de còdols minúsculs, dels quals V. se’n desempallega de seguida.

A Sukoton Misaki, a l’extrem septentrional de l’illa, hi ha un mirador moderadament elevat, sota el qual trenquen les onades. Davant nostre un rosari de petits esculls es prolonga fins un últim illot encara més al nord. L’assot del vent a la cara i el marc incomparable em fa sentir com la Kate Winslet a la proa del Titanic.

[I ara una reflexió feta des del futur. Que n'érem d’avars amb la fotografia en temps pre-digitals! D’aquesta aventura de tres dies guardo a penes trenta fotos, la majoria ben col·locades dins d’un àlbum. Si avui repetís l’excursió, segurament disposaria de cinquanta fotografies per dia entre les quals escollir. Les imatges han esdevingut més fútils, més barates i més transparents, però també són capaces de captar aquell moment intangible que abans sempre se’ns escapava per inadvertència].

Al costat del mirador hi ha la inevitable botiga de records que trobarem a totes les nostres parades turístiques. Aquí venen peces de roba confeccionades amb pell de guineu, detall que diu bastant sobre l’esperit conservacionista del país.

Per retornar a Wakkanai prenem el regi Queen Soya. Ha refrescat i jo, que tinc el jersei amagat a les bodegues del ferry, m’he de conformar amb l’escalfor de les xemeneies de coberta. A bord hi ha quatre noies “blanques” d’antiquat aspecte hippy, l’única presència occidental en aquest “Magical Mystery Tour” de tres dies.

Desembarquem a un quart i cinc de vuit, ja és de nit, i ens transporten fins el New Chiko Hotel a l’endormiscat cor de Wakkanai. És un establiment modern, d’estil occidental, amb cambra de bany a cada habitació. Però no hi ha temps de banyar-se abans del sopar. Tot i això, V. insisteix en posar-se el “yukata” per baixar al menjador.

Malgrat que hi ha una secció del menjador amb cadires i taules altes, acabem a la secció tradicional, o sigui que una vegada més acabem asseguts per terra. El menú està centrat en unes cloïsses amb enciam, que hem de cuinar a un fogonet individual, i en un fragment de cranc (kani) pel qual, afortunadament, hem estat abastits de totes les eines adequades. Les gambes, tanmateix, sembla que les hem de pelar amb els palillos. Passo de l’etiqueta i utilitzo els dits. També hi ha calamar, que m’esforço a empassar-me. V. (que detesta tots els cefalòpodes) observa amb satisfacció que la majoria dels comensals deixa intactes les peces de calamar.

En aquest poble sense massa perspectives de diversió, no queda altre remei que treure un parell de llaunes de cervesa Sapporo Black Label de la màquina que hi ha al vestíbul i després retirar-se a l’habitació. V. posa a prova el canal porno que, com sol succeir, centra el seu interès en cossos femenins. El més interessant que presenciem sota la censura dels quadrets digitalitzats és quan la noia introdueix un dit al cul del seu col·lega. Me’n desentenc i em poso a llegir un exemplar de The New Yorker que no sé d’on coi ha sortit. V. continua encara una estona, fent-se un embolic amb els botons del comandament a distància. Acaba preguntant-se si demà caldrà pagar pels píxels pornogràfics que a penes ha entrevist.

dilluns, 23 maig de 2011

Arròs!

arrossec: irresistible capacitat de convocatòria de Leblansky i Carme J. (del Disseccionari).

Per tercera vegada en Leb i la Carme han convocat tothom que volgués afegir-se a la celebració d’una diada singular. La cosa va començar fa cosa de poc més d’un any amb la commemoració de Sant Perfecte, després vingué Sant Llop i ahir l’excusa fou Santa Rita (de la qual val la pena llegir l’hagiografia delirant que ha compilat la Júlia).

Se sol parlar de les relacions fictícies que s’estableixen a la xarxa; però de vegades, i no és la primera ni la segona vegada, quan et veus les cares, tot flueix amb una afabilitat que no requereix cap esforç. Potser el mèrit és de Leblansky qui, com diu en Girbén, és un catalitzador transversal. Si no, no s’explicaria que una reunió amb els següents ingredients no acabés en empatx. Poseu-hi: 
Hi ha hagut menges sorprenents, per a tots els gustos (amb reincidència de les infames olives assassines de Galderich), però l’estrella de la festa ha estat l’arròs sec que Leblansky ha preparat en el seu circ de tres pistes (o fogons). Deliciós! No cada dia pots escoltar Owen Pallett, mentre fulleges edicions històriques dels llibres de Cesc, desplegues rotlles de l’espaterrant Cine Nic i t’informen de la curiosa morfologia de les titoles dels microcoleòpters.

No sé perquè publicito aquestes trobades obertes a tothom (i que estic segur que són molt més divertides que tantes bodes reials que congestionen la premsa). No m’agradaria que el seu èxit creixent les espatllés, però estic segur que les experiències felices són capaces de crear un espai d’una flexibilitat apta per enquibir-hi tothom. No us perdéssiu la propera convocatòria!

(Clídice, Llum i Ernesto, us hem trobat a faltar!)

Un inusual eclipse de Girbén.

diumenge, 22 maig de 2011

Allau se’n va al Japó (4) - Rishiri-to a cuita corrent

Com si fos un bon japonès, em llevo a les sis del matí. V. es queixa de mal de coll i demana a crits un suplement de vitamina C. Per desenganxar-lo dels llençols, li dic que he trobat Yabe al bany comunal, estratagema que funciona a la perfecció. L’esmorzar consisteix en prunes avinagrades, mongetes dolces, molt de pop i un ou dur (sembla un menú dels Germans Marx). Mentre pago a recepció les begudes d’anit, em fixo que Yabe retorna una pila de “manga” sobre el taulell. Contra el que podria esperar, no ha entretingut les seves hores nocturnes amb la contemplació de col·legiales desvalgudes en roba interior de blonda, sinó que ha seguit les aventures professionals i amoroses d’un “sommelier”. Viure per veure!

Enfilem l’única carretera de l’illa, una carretera de circumval·lació inevitable. Arribem a un petit llac alpí i Emi ens aprovisiona amb un gotet de plàstic. El got du aquesta inscripció intrigant: “Depuis 1995, on accompagne l’heure du the des paroles ‘comment allez vous?’” En filera índia, encapçalats per la poc intrèpida Emi, iniciem la volta al llac sobre una senda de taulons de fusta. A mig camí trobem una font i, ben obedients, omplim el got i fem un glop. Mentrestant l’aparcament s’ha omplert d’autocars, o sigui que és hora de canviar d’escenari.


Passem a un altre llac, també alpí, però com que no té font, és menys freqüentat que l’anterior. Després de fer-se una foto prescriptiva al costat del rètol que anuncia el llac, els companys japonesos passen completament de les vistes i es lliuren a les seves activitats favorites: ingerir mol·luscos comestibles, beure refrescos, consumir gelats, comprar souvenirs i escriure postals a casa.

El dia és gris i desplaent, malgrat que ens trobem a ple agost. Tant per paisatge com per clima em sento proper a Noruega. A un paratge coster, ple de roques volcàniques, hi ha un parell de foques tristes que miren de nedar. Un xiringuito proper ven peix per alimentar-les, però l’espectacle no val gaire la pena.

Uns quilòmetres més enllà trobem el port de Kutsugata. Ens deixen uns minuts lliures per vagar per un espai que no té gaire interès: un far, un càmping i un prat. Després creuem els deu quilòmetres que ens separen de Rebun-to en el petit ferry Eins Soya 2. Ara el mar està molt més agitat, encara que no arribi a marejar-nos. El passatemps favorit a coberta continua sent la nutrició de les gavines. Aquestes mantenen el seu vol planejant i segueixen el vaixell sense aparent esforç. Quan algú allarga la mà per sobre de la barana, una d’elles bat les ales i amb admirable destresa recull la llaminadura de entre els dits de l’oferent. Tenim l’oportunitat de comprovar-ho nosaltres mateixos, quan uns companys de viatge ens presten algunes galetes.

En desembarcar a Kafuka ens traslladen de seguida a la primera planta d’un restaurant on ens serveixen un gustós arròs recobert de la carn taronja de les garotes. En deu minuts i sense dir paraula tothom ha conclòs el frugal dinar. Després demanem a Yabe i Emi que posin davant de l’autocar per tenir un record d’ells. Uns perfectes desconeguts que passaven per allí ens demanen permís per retratar-se amb nosaltres.

Diu que hi ha cultures que condemnen la fotografia i la consideren un instrument per sostreure l’ànima del retratat. Per descomptat, no es tracta de la cultura japonesa.


dissabte, 21 maig de 2011

Allau se’n va al Japó (3) - Contactes amb els natius


Les il·lusions aventureres se’m desinflen una mica en veure les multituds que fan cua sota els tendals per agafar un dels ferrys cap a les illes. El Prince Soya acaba de salpar i ara és el torn del nostre New Soya. Un cop a bord, la majoria dels companys de viatge es retira a l’interior, es descalça i vegeta sobre el tros de moqueta que li ha estat assignat. Nosaltres preferim quedar-nos a coberta, encara intrigats per una zona del vaixell que s’anuncia com “Erection Deck”.

Unes senyores fan bombolles de sabó sobre l’estela d’escuma de mar. Un grup de noies adolescents s’alimenta de productes de Mr. Donut i es dedica a un curiós joc d’aeròbic, on una d’elles dirigeix el moviment corporal de les altres, com si les accionés mitjançant un joystick. Les gavines ens persegueixen a l’espera d’una galeta. Se m’acut que el grau de progrés d’un país es mesura en la capacitat d’ingerir snacks prescindibles a qualsevol hora del dia.

Els viatges sobre les aigües em solen semblar euforitzants. Al fons de la imatge es va perfilant el cim verd de Rishiri-to. De fet, la illa consisteix exclusivament en una muntanya que s’eleva 1.721 metres sobre el nivell del mar.

Desembarquem al port d’Oshimodori i anem a petar a l’hotel Yukigumi, baix, modern, però de maneres ben tradicionals (o sigui que cal circular en sabatilles pel seu interior). Es troba a primera línia de mar, però és que l’illa no dóna per a més. Tot i que falten vint minuts pel sopar, V. insisteix en prendre un bany abans, decisió que és aplaudida per tota la colònia local. A les habitacions de la majoria d’hotels hi ha unes bates de cotó a disposició dels clients: el que aquí anomenaríem impròpiament “quimono” o “batí de judoka” i que s’ha de dir “yukata”. Encara que ens pugui resultar xocant, entra perfectament dins de l’etiqueta presentar-se a sopar vestit amb aquestes bates (fins i tot vam veure un home en “yukata” al metro de Tòquio), i així ho fem per tal de barrejar-nos amb els natius. El meu amic V., que depassa el metre vuitanta i és de cames llargues, té seriosos problemes per sopar assegut a terra i, amb el seu continu canvi de postures, acaba fent una bona imitació de Sharon Stone a “Instint bàsic”.

Aquest sopar és la nostra prova de foc, perquè des del servei fins el darrer comensal està pendent del que fem i el que deixem de fer. Per fortuna V., amb les seves quatre frases japoneses i la seva disposició amistosa, sedueix els presents. Ens ha tocat seure al costat de dues noies corpulentes i poc agraciades a les quals, a falta de presentacions, acabarem anomenant Ebony & Ivory per les seves indumentàries de l’endemà. Sense que ningú els hi hagi demanat, són elles les que s’ocupen de servir-nos la beguda com una mostra de submissió tradicional, imagino. El festí es compon de cloïsses, pop, calamar, peixos diversos, cranc i gambes. Bevem cervesa i hi afegim una ampolleta de sake.

Yabe ve a veure com va tot i s’asseu darrera la barrera infranquejable d’Ebony (o Ivory). El convidem a sake per trencar les seves reserves i li preguntem el nom de la guia-hostessa. El noi es queda en blanc, dubta i finalment diu que li sembla que és Emi. Em sorprèn la seva manca de curiositat per una col·lega amb la que haurà de treballar els dos dies següents.

Els comensals han anat abandonant el menjador. Dos homes grans que seuen aprop es mostren amistosos i pregunten per les nostres respectives esposes. V. respon que les hem deixat a casa. Durant les hores següents li recriminaré aquesta mentida innecessària que només perpetua l’status quo. Al cap i a la fi, confessar que no existeixen les tals esposes no equival necessàriament a una sortida de l’armari, però flexibilitza una mica el tipus de relacions pensables.

A les vuit del vespre ja ens trobem tancats a la nostra cambra en companyia de la tele, el te verd i una galeta. En aquests albergs tradicionals, on el llit és un futon, les habitacions tenen un aire monacal que acaba ensopint. Anoto que el recipient higiènic que segella els gots s’anomena “Amic”, que la cistella per la roba bruta es diu “Memoire” i que a la tele li falten els canals set i nou.

Truquen a la porta i apareix una cambrera enjogassada, acompanyada de dos infants que amb certesa venen a contemplar els dos monstres de fira que fem V. i jo. Ens lliura un sobret que conté una mena de retalls d’arpillera, que en realitat deuen de ser algues. Potser per fer la digestió?

A falta de res millor a fer, rellegeixo la “Lonely Planet”. Coi, que n’és d’avorrida la vida de províncies!


divendres, 20 maig de 2011

Allau se’n va al Japó (2) - Comença el tour


Per qui ha arribat tard: Allau i el seu col·lega (al que anomenaré V.) emprenen viatge organitzat amb una pila de japonesos desconeguts pel nord de l’illa d’Hokkaido. El que segueix és la transcripció del dietari d’Allau:

Hem deixat gran part de l’equipatge a la consigna de l’hotel de Sapporo i arrosseguem les nostres alleugerides maletes fins el punt de trobada a la veïna estació de trens. Ens costa una mica trobar el nostre guia, ell ens buscava a l’interior, nosaltres a l’entrada. A les vuit menys tres minuts alça la seva bandereta i ens obliga a seguir-lo, com la lloca als seus pollets, fins l’autocar. Ens ha fet descriure un camí una mica sinuós per les voreres, potser per estalviar-nos creuar les calçades potencialment perilloses de l’aparcament.

Ens assignen els seients que ocuparem durant tot el viatge; per descomptat queda fora de qüestió seure en cap altre lloc. Com era d’esperar, som els únics “gaijin” del grup. Això de “gaijin” no té res a veure amb les nostres preferències sexuals, és només una forma eufònica de dir-nos “guiris”. La resta de la colla deu d’estar formada per una trentena de japonesos de tots els sexes i condicions. Tots, molt avesats ells, s’han proveït d’un kit de viatge en el que no falten alguns paquets de snacks, una ampolla de litre i mig de te fred (que compta amb un suport metàl·lic al dors de cada seient), una tovallola petita per eixugar-se la suor i calçat esportiu del qual es desempallegaran així que puguin, per ensenyar els seus immaculats mitjons blancs.

Com era de témer ens lliuren una insígnia que ens hem de penjar al pit com a signe de pertinença al grup i uns mapes explicatius en incomprensible japonès. El que hem pres pel guia és un noiet no mancat d’atractius, amb el cabell lleument arrissat i un visible gra vermell a l’arc nasal. El seu nom és Yabe (gairebé déu, amb faltes d’ortografia). Resulta que Yabe és el nostre “escort” exclusiu, qui (gràcies als seus coneixements de la llengua anglesa) ens mantindrà comunicats amb la resta de la tribu, perquè la guia veritable és la monada que apareix al capdavant de l’autocar, una hostessa de nom Emi, amb el seu impecable uniforme beige i el seu bonet a joc.

Durant una hora la mossa ens recita un discurs del qual evidentment no entenem un borrall. Imagino que ens està donant les ordenances pertinents perquè el grup funcioni en tot moment com un rellotge. Procurarem estar a l’alçada i no deixar en mal lloc el pavelló “gaijin”. Viatgem al llarg d’una autopista, avorrida com totes, que no desentonaria al Vallès. Ens aturem a una àrea de servei que, en anglès (aquí els fascina batejar-ho tot en anglès, encara que no tinguin ni idea del que estan dient), s’anomena “Sunagawa Highway Oasis”. Consisteix en una enorme nau industrial plena de parades de souvenirs adaptades als gustos japonesos: melons de Furano, cucurutxos de gelat, galetes i xocolatines de mil tipus, peix fregit, mocadors camperols, davantals de cuina i saquets de flors de lavanda. Els nostres companys de ruta, per confirmar tots els tòpics, es gasten compulsivament els seus primers iens.

Aviat abandonem l’autopista. El trajecte prossegueix amb aquest ambient uniformement monòton de tantes carreteres japoneses. La guia no deixa de xerrotejar fins que observa que tots els oients se li han quedat degudament adormits.

Ens aturem a dinar en un hotel: una taula llarga i baixa i un “bento” per cap. El “bento” és un àpat contingut en una capsa plena de compartiments, que en les seves versions més distingides és lacada en negre i amb vores vermelles. Yabe se’ns apropa amoïnat i pregunta si demà ens farà res menjar eriçons de mar com a part del menú. “No problem!” responem V. i jo amb unanimitat i sincera alegria.

V. entreté gran part del viatge jugant amb un nen d’uns quatre anys, que ocupa el seient davant del nostre i sembla molt intrigat pels nostres inusuals trets ètnics. L’acabarem coneixent com “el nen paramilitar”, per la insistència que tenen els seus avis en vestir-lo de camuflatge caqui. He d’afegir que, malgrat els nostres esforços per simpatitzar amb l’infant, els seus avis semblen no donar-se per al·ludits i, amb una fredor que també és japonesa, ignoren totalment la nostra presència.

Arribem a Wakkanai, la població més septentrional de l’illa, i apareixen els primers rètols escrits en ciríl·lic que anuncien la proximitat de Rússia. Em poso en disposició aventurera, mode “visita als confins de la Terra”. Encara més quan en un mapa de la regió s’indica un punt anomenat “The Bear Incident Site”; em roda el cap imaginant-me què pot significar.

dijous, 19 maig de 2011

Apocalypse now!

Diu que el món s’acaba i, el que és pitjor, que s’acaba demà passat. No crec que sigui conseqüència de la crisi econòmica; ja n’hi ha prou d’utilitzar-la com a cap de turc per a tot. A més, no es tracta d’una catàstrofe a nivell planetari, sinó que estem parlant d’un esdeveniment universal, la Fi dels Temps, el Judici Universal, “the Real Thing”. O almenys així ho he entès.

Quan les coses van mal dades és natural sentir la temptació d’engegar-ho tot a rodar i esperar que farem mutis amb un gran pet. I aquest afany apocalíptic ve de lluny, Sant Joan va escriure a l’illa grega de Patmos un best-seller sobre la qüestió. Nostradamus segurament entre les seves críptiques profecies també preveié la fi del món, encara que els seus escrits són tan obscurs que només es poden confirmar a pilota passada i a través d’interpretacions ben peregrines (i no puc imaginar-me res més desagradable que trobar-me a Nostradamus el dia del Judici Final amb gest de suficiència i un “ja us ho havia dit” a flor de llavis). També els mil·lennis són causa d’excitació pels catastrofistes, encara que la numeració dels anys sigui qüestió arbitrària que depèn de cada cultura. Tot i això, diuen que l’any 1000 proliferaren les sectes que n’auguraven una de grossa, i quelcom de similar succeí davant del 2000.

Però, ¿per què ara, en un any que no sembla tenir res d’especial, com és el 2011? I no havíem quedat, segons altres fonts, que la fi seria el 2012? Per tal que l’anorreament no m’atrapi desinformat (fet que seria d’un gust pèssim), he adoptat la personalitat del repòrter Tribulete (nom molt apropiat, com es veurà) i he fet un parell de perquisicions al respecte.

Començaré pel 2012, per treure’m competidors del davant. La datació de l’apocalipsi l’any que ve s’origina en el calendari maia, el qual contempla cicles de 5.125 anys, el tretzè dels quals es completarà el 21 de desembre de 2012. Que aquesta data tingui cap significació especial és objecte d’especulació i es basa en la interpretació de textos antics, com ara el Popol-Vuh. Els descendents actuals dels maies, tot i guiar-se encara pel Calendari Circular, no sembla que estiguin gaire preocupats per la profecia. En canvi, una pila d’apocalíptics d’adscripció “New Age” s’han pujat al carro maia amb l’alegria que els caracteritza. De moment, Hollywood va obtenir sucosos beneficis de la llegenda amb la pel·lícula de catàstrofes “2012” de Roland Emmerich. A mi se’m fa una mica estrany conferir a un final de cicle del calendari propietats especials, encara que la realitat cada 31 de desembre em confirma el contrari. En tot cas, ja ens distraurem ampliant la informació quan s’acosti la data fatídica.

Per explicar la teoria sobre una apocalipsi enguany caldrà endinsar-se en la escatologia cristiana, aquella part de la teologia que s’ocupa de les veritats últimes: la mort, el cel i l’infern, la fi dels temps i el Judici Final. De les Sagrades Escriptures es col·legeix la segona vinguda de Crist a la Terra, el seu regnat durant un mil·lenni i la traca final del Judici; però no totes les sectes cristianes contemplen l’ordenació d’aquests fets de la mateixa manera.

Així, hi ha els “amil·lennialistes” que prenen el mil·lenari Regne de Crist en un sentit figurat i que fan coincidir la seva arribada amb el Dia del Judici. Aquesta visió pragmàtica, que s’estalvia establir l’agenda dels Últims Dies, és compartida tant per l’Església Catòlica com per les Esglésies Ortodoxes. Llavors hi ha els “postmil·lennialistes”, els més optimistes de tots, que creuen que la fi dels temps i la segona vinguda de Jesús seran precedides d’una llarga Edat d’Or en la qual l’ètica cristiana triomfarà.

Però els més interessants de tots són els “premil·lennialistes” que sostenen que hi haurà un breu període de Tribulacions (crisis, fams, guerres, desastres naturals…) abans de l’efectiva arribada en carn i ossos del Messies, que es quedarà entre nosaltres durant un mil·lenni com a monarca absolut fins el tancament definitiu de la barraca. Una subsecta d’aquesta colla, anomenats “dispencionalistes” creuen que, abans que comenci el període de Tribulacions, tots aquells que s’ho mereixin aniran de pet al Cel mitjançant el procés anomenat “rapte” o “arravatament”, mentre que la resta de població infidel i descreguda (com vostè i com jo) continuarà penant fins que Crist decideixi tornar i dur-nos al destí que ens mereixem.

Els “dispencionalistes” són aficionats a predir la data del “rapte”. Ja s’han picat els dits diverses vegades, però ells insisteixen. El darrer en ocupar portades de diaris locals s’anomena Harold Camping i, seguint càlculs irrefutables, ha vaticinat que el proper dissabte “sense cap ombra de dubte” uns 200 milions de persones gaudiran del “rapte” cap a les altures celestials. La resta haurem d’esperar fins al 21 d’octubre perquè s’acabi el món. O sigui que paciència.


Camping ja havia vaticinat l’apocalipsi el 1994. Llavors va excusar-se amb errors de càlcul. Richard Dawkins, que acostuma a evitar el paper de profeta, en aquest cas gosa predir que Camping tornarà a equivocar-se, que insistirà més endavant, i que aquí pau i allà glòria.

Ignoro què passarà exactament, però em tranquil·litza saber que això del dissabte vinent és més aviat un teletransport de Star Trek que una apocalipsi com cal. Així que, de moment, podrem votar a les municipals, assistir a l'arròs sec del Leblansky, veure el partit de Wembley, declarar la renda, fer les vacances d’estiu i retrobar-nos el mes de setembre amb una alegria al cor.

[Mentrestant, un Allau descregut i escèptic es pregunta perquè no ha estudiat mai història de les religions. Tot això que es perd: si t’agrada la ficció, no hi ha terreny més abonat]

dimecres, 18 maig de 2011

Allau se’n va al Japó (1)


Una de les experiències més estranyes de la meva vida va ocórrer en el transcurs d’unes vacances al Japó, país que ja ofereix d’entrada motius d’estranyament a dojo.

Durant anys vaig compartir les meves vacances d’estiu amb un amic força aventurer, cosa que jo no sóc. Solíem anar a destins llunyans, on llogàvem un vehicle i fèiem ruta, sempre ell al volant i jo com a copilot. Mai no havíem tingut problema amb aquesta manera de funcionar fins que l’any 99 vam volar al Japó. A Sapporo, on vam aterrar, ens trobàrem que ens exigien el carnet de conduir internacional, tràmit que el meu amic mai no s’havia molestat a fer i que ningú no li havia exigit en els vuit viatges anteriors. Així que, tot just acabats d’arribar ens trobàrem davant d’una situació de crisi. L’haguérem de solucionar via transport públic (autobusos, trens d’alta i baixa velocitat, avions, ferrys, taxis, bicicletes…) i finalment resultaren quatre de les setmanes més memorables de la meva vida.

Però aquí només volia explicar un episodi d’aquestes vacances. I és que, a Sapporo, en el primer moment de pànic se’ns va acudir anar al Japanese Travel Bureau (així en anglès) per veure si ens podien apanyar un tour organitzat per l’illa de Hokkaido. La nostra entrada en el local crec que va causar una commoció. Potser aquí caldria obrir un parèntesi per confirmar que els japonesos són gent amabilíssima, però que, no se sap si per discreció, timidesa o pura xenofòbia, mantenen gairebé sempre les distàncies envers els forasters i res no els desconcerta més que uns estrangers que pretenen anar per lliure, com si es trobessin a casa. Potser aquí caldria tancar el parèntesi.

Per descomptat tot el personal de l’agència ens dedicà somriures de cortesia, però ningú no gosava acostar-se a nosaltres: evidentment estaven buscant entre bastidors algú que fos capaç de parlar-nos en “guiri”. Finalment aparegué el senyor Aoki (no oblidaré mai aquell sant baró!) qui, en un anglès mig acceptable atengué les nostres sol·licituts. Per l’ordenada ment d’un japonès era impensable que algú volgués contractar una excursió per l’endemà mateix, com a molt ens podia enquibir en un tour que estava planificat pels dies que coincidien amb el final de les nostres vacances. Ens semblà bé i ens mostràrem disposats a agafar-lo, però el senyor Aoki es mostrava reticent. Li preguntàrem si la nostra ineptitud en l’ús de la llengua japonesa podia ser una trava i ens respongué amb aquell desconcertant “maybe” (potser) que els japonesos empren quan els hi dóna la gana i que tant pot voler dir sí, com no, com demà m’afaitaràs. A la fi va haver de rendir-se a la nostra tossuderia. Així, mentre el meu amic acabava de lligar els detalls d’un vol cap a Hiroshima i la tornada des de Tòquio, jo m’entretenia mirant els articles de la botiga annexa, on vaig descobrir una crema solar amb factor de protecció 103 (ho juro!).

Com que guardo un diari del viatge, puc consignar que el molt seriós i aparentment honorable Aoki-san duia penjada de l’americana una targeta plastificada amb les seves credencials professionals, acompanyades d’una munió de dibuixos de conillets i esquirolets. Als japonesos els hi encanten les “cucades”. Només cal que penseu en “Hello Kitty”, que no és l’excepció sinó la regla.

En definitiva, i a això anava, que després de tota una vida de fer conya dels obedients japonesos que a casa meva desfilen com xais davant de la Sagrada Família, el meu amic i jo ens acabàvem d’apuntar en un viatge organitzat, amb autocar, guia i una colla de nipons. El destí final de l’escapada eren dues illes del nord d’Hokkaido, Rebun-to i Rishiri-to (queda clar que el sufix “to” vol dir illa?). A partir d’aquí dono la paraula al meu diari (continuarà, és clar).

dimarts, 17 maig de 2011

Q·lecció


Què és una “q” majúscula? Una corba tancada amb un palet que li reposa als peus, si m’obligueu a expressar-me de la forma més prosaica possible. Una oda al minimalisme  per una lletra que té un paper subsidiari en la nostra llengua, sempre seguida de la “u”, sempre inquisitiva (què?, quan?, qui?, qual?, quant? per què?) Però per a qui vol entrar a fer un tast de les delícies de la tipografia, poques lletres són tan reveladores de les subtileses d’aquest art. O així m’ho sembla.

Proposo una passejada per diversos models de “cus” majúscules, res de fantasiós, només dissenys clàssics, començant per la que encapçala l’apunt, una magnífica Futura d’inspiració orgullosament geomètrica, creada per Paul Renner l’any 1927 sota les influències de la Bauhaus. Llegeixo als fòrums furiosament tipogràfics que la Futura és massa teutona per segons quins gustos. Hi ha qui la troba fins i tot hitleriana. Però a mi encara m’agrada.

A continuació presentaré tres contendents a les tipografies més populars dels darrers 50 anys. Començo amb la Univers de l’enorme Adrian Frutiger, creada l’any 1954. La cueta com a impecable prolongació de l'oval sembla disparar-se directa cap al futur.  L’Helvetica de Miedinger és del 57 i evita les perfectes simetries de la Futura amb un lleuger allargament de la circumferència i un traç transversal un pèl desequilibrat, on guanya l’exterior sobre l’interior. La tramposa Arial mira de distanciar-se de l’Helvetica amb un traç inferior lleument sinuós.



 
Per motius purament sentimentals no puc oblidar la Gill Sans d’Eric Gill. Serà perquè m’evoca el metro de Londres o les primeres cobertes de la col·lecció Penguin, serà perquè mostra una cua de cu amb molta personalitat, decidida i fins i tot descarada, gairebé cal·ligràfica sense ser-ho.


Passo a continuació al món de les lletres més antigues, les que presenten “serif” o “gràcia”. Encara que aquí no es puguin percebre les bases que adornen els traços verticals, es poden distingir per unes circumferències que ja no presenten un gruix regular i per la rúbrica que adopta formes estranyes com aquest tubèrcul de la Didot de finals del XVIII.


O la Bodoni de la mateixa època, amb una cueta graciosa i eficaç, com de gosset simpàtic.


I ja posat, la Baskerville de 1757 mostra el gest audaç d’una ploma lliure. De vegades cal fer vacances de tant racionalisme i permetre’s uns moments d’elegància.


Entre les lletres modernes amb serif segurament la més popular és la Times New Roman de 1932 que, fins fa poc, havia estat la lletra per defecte a Windows. En comparació amb les seves germanes grans, el seu apèndix és més estilitzat i pràctic, i és que quan fou creada els britànics encara anaven per feina.


I qui serà capaç d’identificar aquesta anella en forma de bunyol tremolós amb una mena de ratlla espontània que hi passa de través? No hi haurà premi per qui l’encerti.


PS: per petició popular i per treure el mal sabor de boca final, afegeixo una altra clàssica, l'estimada Garamond.


dilluns, 16 maig de 2011

Trempera

"Fuck me in the morning" de Liz Neal

De vegades passa. Comences a llegir un apunt d’un bloc que segueixes i a les dues frases l’atenció se’t distreu. Mires cap avall, veus que el text és més aviat llarg i abandones. Diu que vivim de pressa; és segur que llegim amb presses i que, el que no capta la nostra atenció des del primer moment, cau en l’oblit. El problema afecta a qualsevol que escriu per ser llegit, o sigui que més o menys afecta tothom.

En Josep em porta un llibre, per si és del meu interès. Es titula “Escriptura sexy”, l’edita la UOC i l’ha escrit Lluís Pastor, director dels Estudis de Ciències de la Informació i la Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya. El seu propòsit és ensinistrar els lectors per arribar a confegir escrits més interessants, d’aquells que són impossibles d’abandonar. No cal dir que me l’he llegit amb curiositat, per si podia extreure’n lliçons aplicables al meu bloc.

El professor Pastor ofereix un mètode per crear textos atractius, que comuniquin les informacions i les intencions de l’autor, i que ho facin de manera que no suposi un gran esforç pel lector. Com ell mateix declara, es basa en les velles lleis de la retòrica que els autors del món clàssic ja tenien perfectament reglamentada, i les posa al dia amb alguns estudis experimentals més recents.

Comença per les idees que hi ha darrera de tot escrit. Aconsella ser conscient de quines volem que siguin, abans d’escriure una sola ratlla, i ofereix mètodes per crear idees i per ordenar-les. A continuació parla de l’estructura, d’on col·locar les idees principals i les secundàries, de la identificació de cada paràgraf amb una idea, de la utilització de l’hipertext per afegir profunditat (i també aleatorietat lectora). En el capítol dedicat al to, ens obliga a determinar quin paper volem que tingui la veu de l’autor: neutre?, apologètic?, crític?, fingidament imparcial, però amb un biaix soterrat?

Finalment els capítols dedicats a la frase i la paraula ofereixen consells que semblen molt més evidents: frases curtes, amb poques subordinacions, evitar repetir el mateix subjecte en massa frases successives, mots curts, preferiblement poc tècnics… Fins i tot dóna fórmules per calcular, a partir de les paraules per frase o les lletres per paraula, la dificultat d’un text.

Tot plegat sembla força assenyat i útil per tots aquells que tinguin un missatge concret que comunicar: periodistes que han de redactar una notícia o escriure una columna d’opinió, estudiants que han de fer un treball de classe, administratius que han d’enviar una circular o establir un reglament d’ús intern. Lluís Pastor prima l’eficàcia, encara que sigui recorrent a algunes estratagemes una mica tramposes. Ell mateix ha titulat el llibre com “Escriptura sexy” i li ha plantat una cridanera coberta “pop”: és sabut que el sexe i els colors vius són dos esquers irresistibles.

Tot i que el coneixement de les lleis de la retòrica no faran mal a cap escrivent, queden fora de les intencions d’aquest assaig referir-se a les escriptures de tipus més creatiu per no dir directament literàries. És en aquest punt quan començo a plantejar-me si vull obtenir una reacció gairebé pavloviana dels meus lectors o he de defensar les meves idiosincràsies, sense fer concessions. Al cap i a la fi, tot barrejant algunes dades objectives, pretenc que aquest bloc sigui una eina d’expressió personal; per tant, en algun racó molt amagat, hi ha la resposta egoista: a qui no li agradi, que no em llegeixi, no penso agenollar-me davant de l’audiència.

Suposo que cal trobar l’equilibri entre eficiència pragmàtica i veu pròpia. De moment, gràcies a aquest llibre, he obtingut un títol i una imatge per aquest apunt que de segur atrauran algun lector despistat. En quant al text en si, em sembla que per bé i per mal m’ha sortit si fa no fa igual que sempre.

diumenge, 15 maig de 2011

Un món de metros: Newcastle

També conegut com a Tyne and Wear Metro, funciona des de 1980.

Compta amb 58 estacions i 76 quilòmetres de vies, el 12% de les quals són subterrànies.

Serveix a 1,1 milions de persones.

És un mapa tan rectangular i assenyat que no sembla que correspongui a una xarxa de metros. Atípic.

Junt amb Vancouver és l'únic metro que té una línia que passa dues vegades per la mateixa estació (Monument).

dissabte, 14 maig de 2011

Eleccions tipogràfiques

Lentament la tipografia em va abduint i, mentre circulo pels carrers, els ulls se m’en van darrera de logos i cartells. Serà allò d’allà una Frutiger, una Myriad, una Trajan? Aquests dies, inevitablement, m’he d’empassar també molta propaganda electoral. No sé si serà pel sobre-excés de consultes a que ens sotmet la democràcia o per l’àmbit més restringit de les eleccions municipals, però els eslògans són cada temporada menys imaginatius i més tronats. Em miro la propaganda del 22 de maig dels tres partits principals a través de les ulleres tipogràfiques i procuro extreure’n alguna conclusió.

El suposat partit guanyador a Barcelona, o sigui C i U, utilitza alguna cos similar a l’Helvetica, però ha modificat les seves “t” minúscules perquè imitin coets de Sant Joan. Però la resta busca assimilar-se a un país imaginat que mai no ha existit (estic citant Sisa sense adonar-me?). La vocació suïssa compta amb una llarga tradició en aquest petit país i potser són els convergents els que més l’han festejat. Per tant, l’elecció tipogràfica sembla conseqüent. Al senyor Trias l’hem vist, com qui diu, envellir en públic. Ja toca doncs que ocupi la trona municipal durant una temporada i que després s’afanyi a jubilar-se. S’ho mereix. No puc evitar el rebuig, però, davant d’un eslògan que juga amb la falta ortogràfica com és aquest “Tu & Trias” (amb una còpula molt remenuda).

 
Confesso que les lletres de l’Hereu són les que més m’agraden: geomètriques, fresques, decidides, em recorden l’estimada Gill Sans o la Nobel. Llàstima que la figura de l’actual alcalde s’adigui tant poc amb aquests adjectius. I, cada cop que llegeixo això de “QUE NO ME LA RETALLIN”, sento una esgarrifança a l’entrecuix.


Els del PP són depriments de mena. Empren una tipografia ben professional (una Mittelschrift potser?), però el resultat és ensopidor. El seu color blau-com-fuig tampoc és en absolut excitant. Alberto Fernández Diaz sembla ullerós i trist, jo diria que és víctima de la violència de gènere.

Puc ser un boig de la tipografia, però encara no he perdut el món de vista, i cap d’aquests tres ganàpies em convencerà per votar-lo. Caldrà començar a llegir la lletra petita...