Jo, Abdelà Taia, contra vosaltres

Abdelà Taia neix el 1973 a una ciutat als afores de Rabat fill d’un funcionari menor (vigilant de biblioteca). La seva família, humil i nombrosa, encara preserva les arrels rurals. En aquest ambient, on predomina l’esperit de comunitat, coneixerà la cobdícia, la venjança, el masclisme i l’enveja; però també la solidaritat, la protecció i l’amor incondicional dels parents.

Abdelà és un bon estudiant, malaltís i efeminat. Abdelà és també homosexual. Malgrat que la llei ho castiga, al Marroc com a tants altres països de la Mediterrània s’admet qualsevol relació sexual il·lícita, sempre que es mantingui lluny de la llum del dia i no se’n parli mai en públic. Abdelà esdevé un jove atractiu amb qui els homes del seu carrer es desfoguen els dies que no tenen una dona a l’abast.

Però un dia Abdelà s’enamora. S’enamora de la cultura, s’enamora de la literatura, s’enamora de la llengua francesa. I a mesura que avança en els seus estudis, s’allunya de la pinya familiar i descobreix la seva pròpia individualitat. Comença a crear-se una nova família a la seva mesura: ara els seus pares seran Mohamed Choukri o Paul Bowles. En un darrer pas d’alliberament, emigra a París i esdevé un “mal marroquí”: la comunitat, la tribu, exigeix obediència a canvi de protecció. El seu discurs s’articula sempre entorn al “nosaltres”; el “jo” és inadmissible. Abdelà coneixerà per primera vegada, a París, el que són la solitud i la nostàlgia.

Per conjurar tot el món que ha deixat enrere, escriu en francès llibres que anomena novel·les, però que són tots ells fruit dels seus records. Són llibres que gaudeixen d’èxit i que es tradueixen a l’anglès, a l’italià, a l’espanyol, a l’euskera, al català (“Una malenconia àrab”, Alberdania). Taia esdevé, malgrat seu, el portaveu oficiós dels homosexuals marroquins, tot i que la seva veritable aspiració és dirigir una pel·lícula amb la seva adorada Isabelle Adjani.

En el seu primer llibre, “Mi Marruecos” (Cabaret Voltaire, 2009), Taia ens narra 20 fragments de la seva infantesa i joventut, primer des de les pròpies vivències, després des de l’enyorança que es desvetlla sota els plumbis cels de París. Són records plens de màgia i afecte (a penes es parla aquí d’humiliacions i sexualitat), contemplats amb el candor i la franquesa d’un infant. Frases breus, en un estil que es podria considerar senzill, però que està tocat per la gràcia. O per la “baraka”, que tan important ha estat a la vida de Taia.

“Nunca se está en paz en Marruecos, la intimidad no existe: para merecerla hay que pelearse —yo lo hice—. Te atosigan constantemente. Nunca estás solo. En nuestra tierra la soledad no existe. Los viejos, incluso enfermos, paralíticos, siempre están acompañados. Yo me había acomodado a ese sistema, iba conmigo, a pesar de mi rebelión. Llevo dentro de mí toda una colección de imágenes de esa manera de vivir, que me siguen a todas partes. Cuando llegué a París, me sorprendí rememorando dicho sistema. No quería reconocerlo, pero lo añoraba. No hay nada tan atroz como la indiferencia, el sentimiento de inexistencia, de muerte. Me di cuenta de que, como todos mis compatriotas, sentía curiosidad por la gente. Tenía hambre de gente, echaba de menos las historias. Historias contadas a lo marroquí. Me paseaba por París ante la indiferencia general. En aquel momento, lo recuerdo, deseé ser un libro tirado a miles de ejemplares y regalado a todos los parisinos. Tendrían que leerme, tendrían que mirarme. Ese libro no tendría título."