Tintín a Barcelona (i una propina)

Portada del catàleg (obra de Peret)

Excuseu-me aquesta batalleta llunyana. Corria l’any 1984, aquell que l’Orwell havia fet famós. Com que Hergé és conegut arreu com un mestre de l’aventura gràfica ben documentada, en aquella època circulava per Europa una exposició de peces etnològiques que havien estat reproduïdes gairebé sense alteracions a les aventures de Tintín. Aquesta mostra itinerant va ser batejada com a Museu Imaginari de Tintín i així va arribar a la Fundació Miró de Barcelona. Per iniciativa de Manuel Huerga, Juan Bufill i el dissenyador gràfic Peret, l’exposició es va complementar amb algunes peces tridimensionals creades per l’ocasió i amb una reinterpretació iconogràfica del món d’Hergé on hi participaren llumeneres de la il·lustració mundial com Charles Burns, Gary Panter, Joost Swarte, Daniel Torres, Mariscal i un pilot més, tots ells dignes de menció. La cosa quedà entre apanyada i brillant. Jo hi vaig col·laborar en la redacció del catàleg, una de les poques feines que he fet en aquesta vida que més tranquil em permeten dormir durant les nits de dubtes i recança.

"Tintinú" obra de Mariscal

L’exposició fou un èxit de públic, digne de figurar als anals de la Fundació Miró: a Catalunya crec que Tintín, des de la publicació dels seus títols a finals dels anys 50 per part d’Editorial Juventud, sempre ha estat un personatge molt estimat.

Obra de Charles Burns

Però l’any 1984 no era encara un any innocent, no endebades ens trobàvem en plena transició, i la polèmica esclatà de la mà de Javier Coma (Barcelona, 1939). Aquest senyor ha bastit la seva carrera entorn de l’estudi de la cultura de masses americana: els seus còmics, la seva novel·la negra i el seu cinema; i a partir d’aquest interès, ha conreat un total prejudici envers les seves contrapartides europees. En el camp dels còmics en concret (que ell s’ha negat sempre a anomenar tebeos), considera que són una invenció purament americana, fruit d’una voluntat democràtica i reflex adult d’una societat, mentre que a Europa les historietes s’han adscrit a l’infantilisme que intenta perpetuar el sistema de dominació de classe. Potser simplifico, però el discurs de Coma crec es basa fortament en aquests maniqueismes.

"La verdadera historia de Tintín en el país de los soviets", de Peret.

Sigui com sigui, Coma i altres intel·lectuals (Roman Gubern, Maruja Torres, Juan Cueto, Enric Sió, Víctor Mora…) que passaven per allí van firmar un manifest en contra de l’exposició, opinant que l’obra d’Hergé no estava a l’alçada d’una Fundació de la categoria de la Miró, que la mostra infantilitzava el gènere i que, a més, era d’ideologia dubtosa. Coma, que va ser el més combatiu en aquesta tempesta en un got d’aigua, va acudir, com era d’esperar, a l’argument “ad hominem”:

“Se trata de un dibujo fácil y por tanto susceptible de ser imitado. El auge español de Tintín va vinculado, en parte, a una operación editorial de dar consistencia a una llamada línea clara en la estética del comic. El manifiesto no pretende plantear una polémica en este terreno, simplemente situar debidamente la importancia de Hergé. Nadie parece recordar que el dibujante fue acusado de colaboracionismo con los nazis y que estuvo dos años sin poder publicar. Su redención cultural proviene de Francia, hará unos 10 años, cuando París descubrió el comic norteamericano y buscó un homólogo en la área francófona. En parte es una promoción de la nueva derecha francesa.”

"Milú a Barcelona" de Roger (disculpa Roger la manca de qualitat, però amb l'escàner no he pogut fer més).

En fi, coses típiques d’aquells anys polititzats, en els quals es treia punta de qualsevol cosa, encara que fos del tot inofensiva. Per fortuna, les coses han canviat i avui no crec que calgui presentar immaculades credencials d’esquerres per poder apreciar el valor estètic d’un artista (i el negoci actual de l’art modern també ha relativitzar força la credibilitat dels museus). Res, ara no em posaré a reivindicar la vàlua de l’obra d’Hergé, que em sembla evident; no en tinc ganes. I si parlo d’aquest afer mig oblidat és perquè en Jordi Girbén me'l va fer recordar l’altre dia en enviar-me una de les peces de l’exposició, l’aportació de Max que es titulava nogensmenys que “Milú sota les influències combinades de Lewis Carroll i Loch Lomond”. Carroll ja sabeu qui és, Loch Lomond és l’scotch favorit del Capità Haddock.