dimarts, 9 de febrer de 2010

Tintín a Barcelona (i una propina)


Portada del catàleg (obra de Peret)

Excuseu-me aquesta batalleta llunyana. Corria l’any 1984, aquell que l’Orwell havia fet famós. Com que Hergé és conegut arreu com un mestre de l’aventura gràfica ben documentada, en aquella època circulava per Europa una exposició de peces etnològiques que havien estat reproduïdes gairebé sense alteracions a les aventures de Tintín. Aquesta mostra itinerant va ser batejada com a Museu Imaginari de Tintín i així va arribar a la Fundació Miró de Barcelona. Per iniciativa de Manuel Huerga, Juan Bufill i el dissenyador gràfic Peret, l’exposició es va complementar amb algunes peces tridimensionals creades per l’ocasió i amb una reinterpretació iconogràfica del món d’Hergé on hi participaren llumeneres de la il·lustració mundial com Charles Burns, Gary Panter, Joost Swarte, Daniel Torres, Mariscal i un pilot més, tots ells dignes de menció. La cosa quedà entre apanyada i brillant. Jo hi vaig col·laborar en la redacció del catàleg, una de les poques feines que he fet en aquesta vida que més tranquil em permeten dormir durant les nits de dubtes i recança.

"Tintinú" obra de Mariscal

L’exposició fou un èxit de públic, digne de figurar als anals de la Fundació Miró: a Catalunya crec que Tintín, des de la publicació dels seus títols a finals dels anys 50 per part d’Editorial Juventud, sempre ha estat un personatge molt estimat.

Obra de Charles Burns

Però l’any 1984 no era encara un any innocent, no endebades ens trobàvem en plena transició, i la polèmica esclatà de la mà de Javier Coma (Barcelona, 1939). Aquest senyor ha bastit la seva carrera entorn de l’estudi de la cultura de masses americana: els seus còmics, la seva novel·la negra i el seu cinema; i a partir d’aquest interès, ha conreat un total prejudici envers les seves contrapartides europees. En el camp dels còmics en concret (que ell s’ha negat sempre a anomenar tebeos), considera que són una invenció purament americana, fruit d’una voluntat democràtica i reflex adult d’una societat, mentre que a Europa les historietes s’han adscrit a l’infantilisme que intenta perpetuar el sistema de dominació de classe. Potser simplifico, però el discurs de Coma crec es basa fortament en aquests maniqueismes.

"La verdadera historia de Tintín en el país de los soviets", de Peret.

Sigui com sigui, Coma i altres intel·lectuals (Roman Gubern, Maruja Torres, Juan Cueto, Enric Sió, Víctor Mora…) que passaven per allí van firmar un manifest en contra de l’exposició, opinant que l’obra d’Hergé no estava a l’alçada d’una Fundació de la categoria de la Miró, que la mostra infantilitzava el gènere i que, a més, era d’ideologia dubtosa. Coma, que va ser el més combatiu en aquesta tempesta en un got d’aigua, va acudir, com era d’esperar, a l’argument “ad hominem”:

“Se trata de un dibujo fácil y por tanto susceptible de ser imitado. El auge español de Tintín va vinculado, en parte, a una operación editorial de dar consistencia a una llamada línea clara en la estética del comic. El manifiesto no pretende plantear una polémica en este terreno, simplemente situar debidamente la importancia de Hergé. Nadie parece recordar que el dibujante fue acusado de colaboracionismo con los nazis y que estuvo dos años sin poder publicar. Su redención cultural proviene de Francia, hará unos 10 años, cuando París descubrió el comic norteamericano y buscó un homólogo en la área francófona. En parte es una promoción de la nueva derecha francesa.”

"Milú a Barcelona" de Roger (disculpa Roger la manca de qualitat, però amb l'escàner no he pogut fer més).

En fi, coses típiques d’aquells anys polititzats, en els quals es treia punta de qualsevol cosa, encara que fos del tot inofensiva. Per fortuna, les coses han canviat i avui no crec que calgui presentar immaculades credencials d’esquerres per poder apreciar el valor estètic d’un artista (i el negoci actual de l’art modern també ha relativitzar força la credibilitat dels museus). Res, ara no em posaré a reivindicar la vàlua de l’obra d’Hergé, que em sembla evident; no en tinc ganes. I si parlo d’aquest afer mig oblidat és perquè en Jordi Girbén me'l va fer recordar l’altre dia en enviar-me una de les peces de l’exposició, l’aportació de Max que es titulava nogensmenys que “Milú sota les influències combinades de Lewis Carroll i Loch Lomond”. Carroll ja sabeu qui és, Loch Lomond és l’scotch favorit del Capità Haddock.

38 comentaris:

  1. D'això se'n diu fer una ziga-zaga per tal de presentar una il·lustració!
    Bones reflexions però encara el dogmatisme circula per aquests móns de déu...

    ResponElimina
  2. Serà una ziga-zaga, Galde, però la intenció era bona. I, si queden dogmàtics, que es fagin fotre!

    ResponElimina
  3. Òndia, però si ets el tercer dels noms del catàleg!

    Per un moment he pensat que també parlaries de Massagran.

    ResponElimina
  4. Puig, sóc sempre el "massapetit".

    ResponElimina
  5. Recordo perfectament l'exposició. És un d'aquells records d'infantesa que se'm van quedar gravats. M'hi va dur el meu pare, com a tantes altres exposicions i espectacles que feien a la fundació Miró, que per un nen com jo era un museu fascinant per endinsar-se en l'art modern (el sostre amb petges de mans i meus de l'auditori, la font de mercuri de Calder…). Llegint el teu escrit, he refrescat la memòria sobre algunes de les obres exposades en aquest "Museu Imaginari de Tintin"… evidentment, em va impactar la maqueta del coet de "Objectiu: la lluna".

    ResponElimina
  6. Recordo perfectament l'exposició, jo era progre (i mare de criatures petites, uf, no era 'jo' la petita) i compartia moltes opinions negatives sobre Hergé, aleshores. La veritat és que els dibuixos m'agraden molt , però les històries em semblen encara massa embolicades. També em sorprenia veure com,més enllà de les veus que menciones, hi havia una certa tendència progre vers Tintín, en detriment d'autors i dibuixants nostrats i menystinguts.

    Per cert, ben aviat un conegut meu, Pau Vinyes, publicarà un llibre sobre Joaquim Ventalló, qui va proposar de fer les traduccions al català de Tintín en veure les mancances de les traduccions al castellà. A través de la seva tintinofília -amb perdó de la paraula- va arribar a aquest personatge. Es consideren encara unes excel·lents traduccions.

    Afegiria al tema que, des del punt de vista feminista, Tintín i els Barrufets em semblen casos greus a estudiar, el mateix que molts protagonistes d'historieta promocionats pels cavallfortistes. Cosa que no treu mèrit a ningú, ep.

    Jo crec que encara funcionen, si bé no tant, les prevencions en contra d'autors o artistes en general que no són 'de l'esquerra que caldria', o, en el nostre cas, 'prou catalans', això passa molt més aquí que no pas a França, per exemple.

    ResponElimina
  7. La veritat és que més aviat havia patit el contrari, -i encara ho patim sovint-, l'antiamericanisme visceral en front del cant a les excel·lències europees. A l'escola portàvem els nens a veure unes pelis que ens passaven els d'una associació dedicada al cinema infantil i totes eren dels països de l'est o, a tot estirar, franceses. N'hi havia un munt de súper-avorrides. Walt Disney era pecat.

    ResponElimina
  8. Primer de tot, gràcies Allau per treure-li tant de suc a una imatge. Deixant de banda els efectes de la muscarina, el Loch Lomond em fa pensar en alguns paral·lelismes. Bé aquell titular tan tintinià dels diaris: En busca del whisky perdido de la Antártida, ha acabat amb la troballa del centenar d'ampolles centenàries de Mackinlay...¿Shackleton era el capità Haddock?
    Aquesta recerca sembla voler coincidir amb la gran recerca nàutica del Secret de l'Unicorn + el Tresor de Rackham que Spielberg ha escollit per iniciar l'assalt cinematogràfic al mite de Tintín. ¿I què en diran els Coma, Gubern i companyia d'aquest vincle, ja no transatlàntic sinó transoceànic? Perquè després vindrà el Tintín del Peter Jackson.
    Encara es desconeix quin director s'encarregarà del tercer film de la trilogia tintiniana universal. Jo em decantaria la mirada diferent del Rodrigo García. Recordo haver llegit com son pare -el García Marquez- li agraïa de tot cor a Hergé que li hagués ensenyat al seu fill tant i tant del món. Com tants pares han fet, com, després, tants pares hem fet.

    ResponElimina
  9. I per cert, Puig, una forma molt subtil de presumir que tens el preuat catàleg.

    ResponElimina
  10. Sí, miq, el coet era realment impactant; el va fer l’enginyer Rafael Bufill. Em complau haver-te revifat bons records.

    ResponElimina
  11. Júlia, sobre la suposada misogínia de Tintín i els Barrufets crec que és un mal endèmic del gènere d’aventures clàssic, on les dones bé són inexistents bé són ornamentals.

    ResponElimina
  12. Girbén, gràcies de nou per la imatge. La història del whisky de Shackleton em va fer molta gràcia, en canvi els “tintins” de Spielberg i Jackson em fan por, tot i que el primer Indiana Jones era una bona i involuntària aproximació al personatge. No crec que ningú pensi en Rodrigo García per tancar la trilogia, és un director especialitzat en l’antiespectacle.

    ResponElimina
  13. Comparteixo la teva por fílmica. I ¿a què l'opció Rodrigo seria interessant? Potser tant com el Sherlock Holmes del Billy Wilder.

    ResponElimina
  14. Com el miq i la Júlia, recordo també molt bé l'exposició, i encara més la polèmica encetada per Javier Coma. En aquells temps jo era seguidor fidel del Cairo que dirigia Joan Navarro, revista bandera de la Línia Clara a casa nostra, i era molt divertit veure com deixaven de verd al pobre Coma cada cop que tenien una oportunitat. (He de dir que en Coma, amic de la família, va ser qui em va iniciar en el món dels còmics, així que no podia evitar tenir-li simpatia).

    ResponElimina
  15. Sí, sí, Rodrigo García. I això que jo només li he vist Nine lifes...i uns quants capítols de The Sopranos (sóc tan pelma, ho sé). Voto Rodrigo.

    ResponElimina
  16. Salvador, jo també era seguidor de Cairo (fins i tot vaig participar a l’especial que es va fer per la mort d’Hergé). Fins el moment de la polèmica a en Coma no li tenia cap mania. Espero que amb els anys s’hagi dulcificat.

    ResponElimina
  17. uf, era massa petita jo aleshores :P prometo demanar-me la col·lecció completa de Tintín per reis. Una vegada vaig haver de suportar una superbronca d'un dibuixant de ninots perquè m'agradaven més els còmics de línia clara. Em va dir de tot. Crec que des d'aleshores els vaig agafar mania als còmics, a tots, i poc a poc vaig rehabilitant-me, sobretot gràcies a tu i a la colla pessigolla :)

    ResponElimina
  18. Jo el Rodrigo no l’hi veig, però tranquils que a mi els de Hollywood no em fan mai cas.

    ResponElimina
  19. Clídice, petita?, ehem… La col•lecció completa de les aventures de Tintín hauria d’estar a totes les cases; de fet, el govern n’hauria de regalar una per família.

    ResponElimina
  20. Segons consta als esbossos de l'ara desaparegut Tintín i l'Arxiu de Salamanca -desaparició fruit de la intervenció combinada de la SEPO i del SPIE (serveis de presumpta intel·ligència española)-, el noi del tupè ros va néixer a Riudellots de la Selva, fruit de la unió entre Marta Krompow -una exiliada sildava- i Joaquim Colom -darrer brot de la nissaga catalana del gran descobridor-.
    Ara, una secreta fundació privada, està mirant de restablir aquests nexes. Em consta que han aconseguit ADN mitocondrial de pare, mare i fill -endemés del de l'avantpassat Colom-; la Història rebrà un sotrac semblant al de física amb les teories d'Einstein!

    ResponElimina
  21. Quins temps! Gran exposició, gran catàleg, debat ridícul... La veritat, no m'imagino que avui es pogués plantejar una batussa com aquella; deu ser que tot se'ns en refot bastant.

    Respecte a la necessitat que hi hagi una col·lecció completa de Tintín a cada casa, a vegades penso que si vaig trigar tant a deixar el niu va ser per no perdre de vista els tintins (poca broma, són dels autèntics amb llom de tela!).

    ResponElimina
  22. I és clar que sí, Girbén, Tintín és català i Milú gos d'atura pirinenc.

    ResponElimina
  23. Santi, estan ben cuidats, amb les taques de sobrassada i tot!

    ResponElimina
  24. Res de disculpes,ha estat un plaer recuperar aquesta peça esgrogueida pel temps. Segur que el teu scanner funciona prou bé i el que compta és el treball de l'arqueòleg.
    Una abraçada
    RgR

    ResponElimina
  25. Allau, l'altre dia parlàvem de la transmissió de pensaments entre els autors dels bloc, i hui el fenomen s'ha produ it novament. I per cert, en llegir el que deia en Puigmalet que estaves el tercer en l'autoria del catàleg, he anat pitant a buscar-lo per veure el teu nom real, he, he.

    ResponElimina
  26. Ah, i a mi en Javier Coma, que fins aquell manifest m'havia semblat un personatge a seguir, em va caure fatal. El manifest em regirava l'estòmac, i ara, en rellegir-lo, m'ha passat el mateix. És ridículament maniqueista, infatil, immobilista i amb una miopia ideològica que tomba. He dicho.

    ResponElimina
  27. Gràcies, RgR, un quart de segle que ha passat en un no res. Una abraçada a tota la família!

    ResponElimina
  28. Sí, Leb, és un fenomen misteriós; perquè tot i que els nostres respectius apunts són fidels a la nostra línia ja és casualitat que ens haguem despenjat amb en Coma el mateix dia. I el que diu en Coma, llegit ara, no hi ha per on defensar-ho. Acusar-me a mi de ser el responsable de fer pujar Chirac a la presidència de la república francesa!
    Vamos, anda!

    (I ja devies ser dels pocs que no coneix el meu nom real).

    ResponElimina
  29. Per cert, Rgr, ara he recordat quan als set anys jugàvem al pati de Ganduxer a fer de Capità i de Tintín. Jo, almenys, he acabat tenint una certa retirada al bo d'Haddock.

    ResponElimina
  30. (Crec que en Leb devia ser l'únic!)

    ResponElimina
  31. Matilde, tingues pietat, que en Leb no és bibliotecari, perdó, "bibliotecònom", i per tant presenta certes mancances d'aprenentatge. Oi que entre tots l'ensinistrarem?

    ResponElimina
  32. Jo tampoc ho sóc, flipiwindi. De bibliotecònoma, vull dir. 0:01!!

    ResponElimina
  33. Matilde, si et plau, deixa d'indicar l'hora (això ho haurien de fer les màquines!, la meva ja ho ha fet per tu amb una inexactitud d'un minut). En quant al Flipiwindi, estic disposat a muntar un club amb gaita i tenora.

    ResponElimina
  34. Ho tinc present,Allau. I dóna records a en Ferriol Lloberas,encara el veig al pati d'Emancipació tot grassonet i garrrell.
    RgR

    ResponElimina
  35. Rgr, en Ferriol no el tinc present, sembla que cadascú posa la memòria on millor li va.

    ResponElimina
  36. No només tinc el teu catàleg sinó que tinc el còmic de "Tintín a Barcelona" i d'altres tintinades que els mortals somien les nits que brilla més del compte l'estrella misteriosa.

    ResponElimina
  37. Algun dia entendreu, Puig, que jo no sóc gens col·leccionista, que us ho regalo tot, que aquí teniu un amic, no pas un competidor.

    ResponElimina
  38. Ei, que ser col·leccionista no implica no regalar. A mi, com a mínim, em serveix per entendre més les passions dels altres i col·laborar-hi.

    ResponElimina