A la manera del lector

Algun amic de mala ànima em recomanà el llibret “Tot és fel d’Oaxaca” (Ran Màlaga, 2001), obra primerenca dels bessons Lulú i Jonàs Sil. Més enllà de tractar-se d’un text molt breu i que m’ha fet perdre molt poc temps de lectura, no li he sabut trobar cap altra virtut i sí gran part dels defectes endèmics de la literatura catalana actual.

La història que narra és en si, senzilla, anecdòtica, quotidiana i molt barcelonina, com una còpia del primer Monzó, però totalment mancada del seu geni. El fet que tota l’acció principal tingui lloc a un indret tan carrincló i costumista com són les granges del carrer de Petritxol, ja indica la poca ambició dels autors. I la introducció poc justificada d’uns apunts de sexe i violència sembla més una maniobra comercial que una necessitat interna del relat. Quan, prop del desenllaç, apareix una subtrama policíaca que queda irresolta, s’evidencia definitivament la manca de nord dels autors.

Un detall que crida l’atenció és la quantitat de vegades que es menciona en el text la població de Cassà de la Selva. Com que la seva aparició és palesament arbitrària, tinc la sospita que l’ajuntament d’aquesta vila surera i gironina ha sufragat part de les despeses de l’edició amb fins promocionals.

I si ja és incomprensible que cap editorial amb cara i ulls s’hagi pogut interessar per un text tan minso i deslavat, caldria exigir almenys que haguessin intentar esporgar el relat de construccions sintàctiques vergonyoses, de recursos poètics paupèrrims i d’altres figures d’estil que fan mal a la vista per la seva manca d’elegància. Aquí uns exemples/perles:

“Vaig haver d’aturar-me, sí, de parar-me, no vaig poder fer un pas més, ni un sol pas, allà al carrer Petritxol, no, no vaig poder, em vaig parar per força i em trobava just al davant d’una botiga de paraigües, sí, al davant, ben al davant, com d’aquí a allà, no res, dues passes i prou…”

“gemego perquè he rebut
amb la Tururut
tinc un pedaç a la panxa
amb una comanxa
i prop meu un policia
amb ma cosina Sofia
encuriosit i indiscret
amb la Maria del Mar Bonet”

Si a tot això hi afegim una edició pèssima, farcida d’errades ortogràfiques (“vlanques”, “parallges” (per “paraigües”), “votxins”…) acabes posant en dubte les intencions d’aquesta editorial novella; es diria que el seu sol propòsit és el de minar la bona fe dels pocs lectors que encara queden per aquestes terres. Res, un mal llibre el té qualsevol i aquest sembla ser el fruit d’una autoedició d’una superfluïtat monumental.