dijous, 25 de febrer de 2010

Variacions, transformacions, divagacions



“No hi ha res de nou sota el sol, però quantes coses velles hi ha que no coneixem” (Ambrose Bierce)


Ahir, ran de la meva positiva ressenya sobre la “Xocolata desfeta” de Joan-Lluís Lluís, la Júlia Costa inserí un comentari en el que hi vaig escoltar la música del retret:

“Als blogs, gràcies a una iniciativa de Saragatona vam fer una cosa semblant amb les Transformacions, res de nou sota el sol, doncs.”

Igualment ahir, la Júlia publicava un escrit sobre el diferent ressò (i prestigi) que té la informació que apareix en els blocs respecte a la que es publica en els mitjans més tradicionals. En resposta a un comentari del Pere, la Júlia deia:

“Un altre exemple és el ressò de les 'nostres' transformacions en comparació amb les del llibre de Lluís. Per exemple.”

Confesso que l’enuig de Júlia em va tenir tot el dia intranquil i finalment em conduí a escriure algunes reflexions al respecte.

Que no hi ha res de nou sota el sol, es va repetint des dels temps bíblics, fet que no ha impedit que la gent ens continuem expressant, com si tinguéssim alguna cosa a afegir i crec que aquesta és l’única actitut possible, si no volem caure en la impotència de l’emmudiment. Si abans dels exercicis de Joan-Lluís Lluís hi hagueren les ‘Transformacions’, abans encara hi hagueren els exercicis de Queneau i qui sap si hi ha un predecessor del francès que jo ignoro. Importa gaire qui va ser el primer? Segurament va ser un mico. Per cert, hi ha una traducció dels exercicis de Queneau en català, feta per Annie Bats a Quaderns Crema l’any 1989 (la quarta edició és de 1997 i no sé si es pot trobar a les llibreries). Segons el criteri d’alguns, l’existència d’aquest edició invalidaria l’intent d’experiments ulteriors del mateix tipus, opinió que jo no compartiria.

Per acabar de dibuixar el panorama, parlaré d’aquestes “Transformacions” que jo desconeixia. Es tracta d’un bloc nascut el novembre de 2007 sota l’impuls d’en Pere i la Xurri, el qual tot inspirant-se en Queneau convida els lectors a elaborar variacions sobre un fragment donat d’un conte de Mercè Rodoreda. El juliol del 2008 se’n va fer una edició de bibliòfil “limitadíssima” que es va exhaurir al moment. Tot i que no queda constància de la fi del projecte, la darrera entrada (Transformació 278) és del 28 de novembre de 2008.

Com en tota obra col·lectiva, el nivell és divers, però en una mirada ràpida m’ha semblat força alt en general. 278 exercicis sobre un mateix text és una xifra digna de consideració i m’ha semblat molt interessant la utilització creativa dels recursos (gràfics, de vídeo i so) que ofereix internet. En definitiva, una obra recomanable als mateixos bojos de la lletra als quals ahir recomanava el llibre de Lluís.

És curiós que, jo que sóc visitant habitual del bloc de saragatona, no hagués sentit mai l’impuls de picar l’enllaç d’aquestes “Transformacions”. El que finalment demostra que a internet ho podem tenir tot al nostre abast, però cal saber-ho trobar, tasca no gens fàcil a menys que algú ens ho posi sota els nasos.

També em sembla significatiu que la primera menció a “Xocolata desfeta” la vaig llegir al “Rodamots”, que no n’he llegit cap ressenya o notícia a la premsa i que si, finalment me’l vaig comprar, va ser perquè el vaig veure sobre una taula expositora. És a dir que les barreres entre virtualitat i món físic són més fluïdes del que pot semblar. I que el món de la cultura, tan desatès als mitjans de comunicació, està trobant el seu habitat natural en el món dels blocs.

En definitiva, no veig cap necessitat d’enfrontar la diversitat d’iniciatives creatives, totes sumen. El món de bits en el que ens movem, malgrat les seves potencialitats, no deixa de ser un conjunt de barriades no sempre ben comunicades. És el que hi ha de moment. De segur que presenciarem molts canvis. En continuarem parlant.

19 comentaris:

  1. Un dels grans problemes és estar alerta de tot. Hi ha moments que creus que ets originals i si busques et trobes amb un paio d'Austràlia que cinc anys abans ja ho va fer.
    Res de nou? No, tot és nou per a nosaltres que no hem vist el que van fer els altres i potser ens arriben les influències per altres vies totalment estranyes.
    És un bon tema!
    Malgrat tot, dorm tranquil que la Júlia no et vol mal, ans el contrari!

    ResponElimina
  2. A aquestes alçades, Galde, buscar l'originalitat és un miratge que condueix al despropòsit. Em conformo amb fer-ho el millor que sé. I sí, me'n vaig a dormir, tranquil.

    ResponElimina
  3. Ep, que d'enuig res, volia parlar del tema amb una certa ironia però ja veig que no me n'he sortit.

    Si vaig treure la qüestió és per dos motius, el primer, que en poc temps he vist referències una mica ingènues en alguns blogs que valoro força, molt contents pel fet que 'parlaven d'ells al diari' i per l'altra que jo sí que vaig llegir coses sobre el llibre de Lluís a la premsa -poques, ja que de llibres, en general, i dels catalans, en particular, cada dia se'n parla menys- i remarcaven la seva originalitat en el context català, per això vaig voler insistir en què 'ja' hi ha havia pensat algú -o molta gent- en 'transformar a l'estil francès'.

    Escoltar en un programa de la tele que s'havia fet molt poca cosa a l'entorn de l'aniversari de la mort d'Espriu i que citaven un parell d'articles de premsa, sense mencionar ni de passada el tema dels blogs, em va acabar de motivar a escriure sobre tot plegat.

    ResponElimina
  4. Res, Júlia, que hi ha dies que les circumstàncies es confabulen (i parlo tant per tu com per mi) per fer-nos-ho veure tot d’una determinada manera.
    El fet que parlin de tu, encara que sigui en un diari, produeix una comprensible alegria, tot i que la forma com ho fa l’AVUI (no en conec d’altres que ho facin) és una mica “sui generis”. És natural pecar d’ingenuïtat quan reps una recompensa de cap mena.
    Respecte a la manca de diàleg entre premsa i blocs, ja ho vas comentar ahir molt bé en el teu apunt. En canvi, cal reconèixer que cada vegada són més els autors que t’agraeixen que parlis d’ells en el teu bloc; possiblement perquè molts d’ells també en tenen un.

    ResponElimina
  5. Recordo la crítica de "Xocolata desfeta" que va fer el Guillamón al Cultura/s.
    Ara he trobat al bloc "crítica de la crítica" un interessant apunt sobre l'estil crític del Guillamón i a propòsit del llibre del Joan-Lluís Lluís :
    http://criticadelacritica.wordpress.com/category/julia-guillamon

    La mare del tano, que rebuscat!!

    ResponElimina
  6. Has fet un post dels que són per guardar. Sobre la "originalitat" crec que és una de les neurosis modernes, heretades del romanticisme i que enllaça amb el tema de l'ego. La cultura no es construeix mai a partir de coses originals, sinó que és un procés de revisió constant. Els escultors grecs no es plantejaven ser originals, ni Homer, ni tan sols els poetes medievals, que anaven recreant fórmules. No ens ha de preocupar gens ser originals, en cas que fos possible-

    ResponElimina
  7. Girbén, els crítics, quan s’hi posen, poden ser temibles. Per espessor, prefereixo la de la xocolata.

    ResponElimina
  8. Lluís, en nom de la “originalitat” es van cometre massa excessos superflus. Potser, des de la irrupció de la postmodernitat, l’originalitat és un concepte que va a la baixa i ara l’art es preocupa més aviat de combinar referents anteriors de formes impensades. Cap novetat per un creador d’apòcrifs com tu.

    ResponElimina
  9. doncs té mira, me n'alegro que l'originalitat vagi a la baixa. Ser original és cansadíssim! i sempre impostat :) així, els "normals" potser ens sentirem alleujats i podrem compartir sense cap necessitat d'haver de demostrar res :) És clar que el negoci editorial potser se'n ressentiria si no poden vendre el seu producte com a "novetat" oi? caxiiiis, que mala persona que sóc :)

    ResponElimina
  10. «El món de bits en el que ens movem, malgrat les seves potencialitats, no deixa de ser un conjunt de barriades no sempre ben comunicades».

    Som petites capelletes i és difícil trencar aquests cercles.

    De totes maneres penso que, en general, hi ha prou elements transversals per creure que aquests cercles tenen punts de connexió ben diversos que, tímidament, surten a l'exterior. I cal potenciar aquesta actitud, és clar.

    ResponElimina
  11. Potser, Clídice, la “novetat” pot consistir en no pretendre res de nou.

    ResponElimina
  12. Així ho espero, Víctor, que anem trobant les eines perquè tot el que té de bo la xarxa arribi al màxim nombre de destinataris.

    ResponElimina
  13. Sí que hi ha res de nou i original sota el sol: jo, i tu, i tots, i allò que escrivim i, sobretot, la possibilitat de ser llegits que la xarxa ens ofereix. Una de les meravelles d’aquest món de bits com dius és que sent com és democràtic per definició, per força, hi fa emergir les perifèries i les veus (noves i originals) que no podríem llegir si no fóra per la xarxa on, un altra novetat, decideix el lector què vol llegir, sense filtres ni seleccions fetes per algú altre. I això no només és nou, és una novetat meravellosa.
    I açò que està passant a la xarxa és literatura i és una literatura nova i original, d’un gènere nou, algú n’haurà d’inventar el nom...

    ResponElimina
  14. Maria, podria entrar en matisacions; però ho has escrit tan bonic, que prefereixo deixar-ho així :)

    ResponElimina
  15. Totalment d,acord amb tot el que dius!

    ResponElimina
  16. Respecte a el experiments amb l'estil, el dibuixant de còmics Matt Madden de NY, va publicar el llibre "99 ejercicios de estilo" editat el 07 per Sin Sentido. El propi autor reconeix Queneau com a inspirador de l'obra que consisteix a explicar un anodina seqüència de còmic en aquest fotimer d'enfocaments. Les "transformacions" son doncs practicament un gènere. Per cert que al post "a la manera del lector" ho vas brodar.
    RgR

    ResponElimina
  17. Aquest llibre que dius crec que l’he arribat a tenir a les mans. Pot ser motiu per un nou apunt. Gràcies per tot, RgR!

    ResponElimina
  18. Agraït per l'esment a les "Transformacion", un espai on ens vam divertir durant un temps uns quants blocaires (per cert, una derivació de les variacions va ser la traducció del fragment de la Rodoreda a diverses llengües en el bloc "És un dir"; entre altres al tibetà, en el que deu ser la primera traducció de l'escriptora a aquesta llengua, cosa que no sé si tenen en compte els de la Fundació quan parlen del tema -és broma)

    Quant a originalitat i copia, la veritat és que no m'interessa gaire el tema, suposo que perquè el que escric habitualment és una còpia, encara que sovint ni jo mateix la sabria detectar. De tota manera, considero que és un mèrit ser original, per bé que a alguns escriptors els seria impossible deixar de ser-ho: no sembla que hagin llegit res a part dels seus propis escrits.

    ResponElimina
  19. Benvingut, Pere! Jo és que vaig començar en això dels blocs quan Transformacions ja plegava veles: per això no en sabia res, si no, m'hauria apuntat a col·laborar com un"pepe".

    Tot el que jo escric està copiat, però miro que no es noti.

    ResponElimina