dissabte, 20 de febrer del 2010

Me'n recordo (XI)



Me’n recordo del temps quan en els somnis hi havia més vius que morts.
Enviat per a les
Etiquetes:

22 comentaris:

  1. Galderich20 de febrer del 2010, a les 3:18

    Uf, avui he tingut un sopar amb uns amics que ens coneixem des de fa molt de temps i m'ha agafat un cert vertígen en rememorar el passat... de tot comença a fer anys!

    ResponElimina
  2. Júlia20 de febrer del 2010, a les 7:30

    Ai, ai, ai, tot arriba.

    ResponElimina
  3. maria20 de febrer del 2010, a les 8:51

    la cosa més important és que el dinosaure hi siga quan despertes...

    ResponElimina
  4. Frannia20 de febrer del 2010, a les 9:01

    Buf, afortunadament jo encara estic en aqueixa primera fase. Encara puc contar amb els dits d'una sola mà les persones finades estimades.

    ResponElimina
  5. Allau20 de febrer del 2010, a les 9:01

    Sí, Galde, el moment en que t'adones que els records es poden comptabilitzar en dècades, és brutal.

    ResponElimina
  6. Allau20 de febrer del 2010, a les 9:05

    És un fet natural, Júlia, que s'acaba acceptant si us plau per força, oi?

    ResponElimina
  7. Allau20 de febrer del 2010, a les 9:07

    Per fortuna, Maria, el dinosaure encara remena alegrement la cua ;p

    ResponElimina
  8. Allau20 de febrer del 2010, a les 9:07

    I per molts anys, Frannia! No et vull amargar el cap de setmana.

    ResponElimina
  9. en Girbén20 de febrer del 2010, a les 9:37

    Fa més de tres dècades que vaig poder contemplar la primera versió de "L'Illa dels Morts", la de NY...
    Ara celebro que hagis triat la versió berlinesa que, de llarg, és la més lluminosa de la sèrie. Per alguna cosa serà!

    ResponElimina
  10. Allau20 de febrer del 2010, a les 9:39

    Girbén, estàs en tot! Les tenia totes a l'abast, però vaig escollir precisament aquesta, perquè no volia resultar excessivament fúnebre.

    ResponElimina
  11. en Girbén20 de febrer del 2010, a les 9:56

    Un retalló de cel blau sempre permet pensar que està escampant.

    ResponElimina
  12. Allau20 de febrer del 2010, a les 10:08

    Ha escampat, de fet, però tornarem a lluitar, tornarà a ploure ;p

    ResponElimina
  13. Lluís Bosch20 de febrer del 2010, a les 13:12

    El pas dels anys és això, em temo. El vers del Jaime Gil: "la vida iba en serio".

    ResponElimina
  14. Allau20 de febrer del 2010, a les 14:36

    Sí, "iba en serio", però no posarem cara de pomes agres, Lluís.

    ResponElimina
  15. Clidice20 de febrer del 2010, a les 15:46

    només cal mirar la cara dels nouvinguts :)

    ResponElimina
  16. Allau20 de febrer del 2010, a les 17:00

    Oli en n llum, Clídice :)

    ResponElimina
  17. pratinsky20 de febrer del 2010, a les 20:14

    can't understand...

    ResponElimina
  18. Allau20 de febrer del 2010, a les 20:15

    Què és el que no s'entén, Prat?

    ResponElimina
  19. GLÒRIA20 de febrer del 2010, a les 23:44

    Crec que aquest fred, la pluja, la grisalla dels dies ens posa estranyament lúgubres. M'ho prendré com una passa. I si passa...

    ResponElimina
  20. Allau20 de febrer del 2010, a les 23:51

    No, Glòria, avui ha estat un dia solellós, productiu i feliç, però no me'n desdic. Parlo de veritats objectives, però sense cap voluntat mortuòria. Ara mateix tinc un somriure clavat al rostre. Bona nit!

    ResponElimina
  21. pratinsky21 de febrer del 2010, a les 17:27

    Crec que ja ho he entès, potser sí que cal un dia més rúfol per entendre una frase com aquesta.

    ResponElimina
  22. Allau21 de febrer del 2010, a les 21:45

    Sí, Prat, potser no vaig encertar el dia, que ahir va ser especialment lluminós.

    ResponElimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)