Les lleis de la dependència

A Can Rosselló ens agraden molt les pel·lícules de l’alacantí (gairebé murcià) Miguel Albaladejo, que explica molt bé històries de petits personatges entranyables, amb tendresa i bon humor. De moment, la seva obra mestra és “El cielo abierto”, justificada receptora d’algun Goya, on Sergi López, Mariola Fuentes, Emilio Gutiérrez Caba i María José Alfonso alçaven una comèdia humana plena de caramboles inesperades. Però també són molt apreciables la seva divertidíssima versió de “Manolito Gafotas”, la sorprenent i emotiva Lolita (Flores) que ens descobrí a “Rencor” o la inusual reivindicació de la ursofília sexual que era “Cachorro”.

El dissabte anàrem a veure “Nacidas para sufrir”, el seu darrer film, una tragicomèdia femenina (no hi ha pràcticament personatges masculins) que, sense ser perfecta, val la pena. El seu paisatge és el d’un petit poble de la Vall d’Albaida, on es barregen totes les contradiccions de la societat moderna. Així, sota una pàtina d’inamovible entorn rural, les mestresses de casa van a la botiga a comprar productes “bio” i ous amb Omega-3, les monges es comuniquen per Messenger i el matrimoni gai ha estat assumit sense haver-lo de cap manera digerit.

Adriana Ozores, com és indispensable en ella, està suprema; la septuagenària Petra Martínez no és una nou vinguda, i brilla igualment en un paper tan humà com detestable. Maria Elena Flores i Marta Fernández Muro repeteixen el paper de mare i filla que interpretaren a “Laberinto de pasiones” (només ens falta el malaguanyat Luís Ciges). En canvi, María Alfonso Rosso, que fa de mare d’Adriana em sembla un error total, la seva imperfecta caracterització resta credibilitat a la pel·lícula. Un fet que estranya en un director que sol tenir tant de nas per l’elecció dels seus actors.

No vull revelar res del guió, perquè té molta gràcia anar-lo descobrint de mica en mica en el primer acte de la història. Els seus inesperats girs són brillants. Després s’encalla i perd interès, perquè intenta preparar massa explícitament els mecanismes del desenllaç, tot i que recupera l’alè a l´últim tram. Serà suficient dir que es tracta d’una tragicomèdia negra que té més d’un punt de contacte amb les tendres i despietades disseccions ibèriques de Rafael Azcona.

Albaladejo l’ha definit com una comèdia romàntica i, en certa manera ho és, perquè en tota relació amorosa hi ha també un component d’aprofitament mutu. Tota aquesta col·lecció de dones tradicionals, sense més recurs per fer-se valer, que el d’estar sempre al servei dels altres (com a mainaderes, infermeres, cuineres, dones de fer feines…), perden els seus pocs drets en el moment en que deixen de ser útils. És lògic que es converteixin en tiranes egoistes, en manipuladores sentimentals, en xantatgistes de la dependència, per tal d’assegurar-se la seva supervivència. Personatges, per tant, més aviat mesquins, però pels quals acabes sentint una estranya pietat.