dilluns, 15 de febrer de 2010

Les lleis de la dependència


A Can Rosselló ens agraden molt les pel·lícules de l’alacantí (gairebé murcià) Miguel Albaladejo, que explica molt bé històries de petits personatges entranyables, amb tendresa i bon humor. De moment, la seva obra mestra és “El cielo abierto”, justificada receptora d’algun Goya, on Sergi López, Mariola Fuentes, Emilio Gutiérrez Caba i María José Alfonso alçaven una comèdia humana plena de caramboles inesperades. Però també són molt apreciables la seva divertidíssima versió de “Manolito Gafotas”, la sorprenent i emotiva Lolita (Flores) que ens descobrí a “Rencor” o la inusual reivindicació de la ursofília sexual que era “Cachorro”.

El dissabte anàrem a veure “Nacidas para sufrir”, el seu darrer film, una tragicomèdia femenina (no hi ha pràcticament personatges masculins) que, sense ser perfecta, val la pena. El seu paisatge és el d’un petit poble de la Vall d’Albaida, on es barregen totes les contradiccions de la societat moderna. Així, sota una pàtina d’inamovible entorn rural, les mestresses de casa van a la botiga a comprar productes “bio” i ous amb Omega-3, les monges es comuniquen per Messenger i el matrimoni gai ha estat assumit sense haver-lo de cap manera digerit.

Adriana Ozores, com és indispensable en ella, està suprema; la septuagenària Petra Martínez no és una nou vinguda, i brilla igualment en un paper tan humà com detestable. Maria Elena Flores i Marta Fernández Muro repeteixen el paper de mare i filla que interpretaren a “Laberinto de pasiones” (només ens falta el malaguanyat Luís Ciges). En canvi, María Alfonso Rosso, que fa de mare d’Adriana em sembla un error total, la seva imperfecta caracterització resta credibilitat a la pel·lícula. Un fet que estranya en un director que sol tenir tant de nas per l’elecció dels seus actors.

No vull revelar res del guió, perquè té molta gràcia anar-lo descobrint de mica en mica en el primer acte de la història. Els seus inesperats girs són brillants. Després s’encalla i perd interès, perquè intenta preparar massa explícitament els mecanismes del desenllaç, tot i que recupera l’alè a l´últim tram. Serà suficient dir que es tracta d’una tragicomèdia negra que té més d’un punt de contacte amb les tendres i despietades disseccions ibèriques de Rafael Azcona.

Albaladejo l’ha definit com una comèdia romàntica i, en certa manera ho és, perquè en tota relació amorosa hi ha també un component d’aprofitament mutu. Tota aquesta col·lecció de dones tradicionals, sense més recurs per fer-se valer, que el d’estar sempre al servei dels altres (com a mainaderes, infermeres, cuineres, dones de fer feines…), perden els seus pocs drets en el moment en que deixen de ser útils. És lògic que es converteixin en tiranes egoistes, en manipuladores sentimentals, en xantatgistes de la dependència, per tal d’assegurar-se la seva supervivència. Personatges, per tant, més aviat mesquins, però pels quals acabes sentint una estranya pietat.

16 comentaris:

  1. Haig de reconèixer que les teves crítiques, malgrat destacar temes foscos de les obres, empenyen a anar al cinema. La posarem a la llista!

    ResponElimina
  2. Galde, sóc conscient que això d’anar al cine és un costum en perill d’extinció. Si continuo comentant les pel•lícules que veiem, és més com un exercici de reflexió privada que amb voluntat d’influir en el comportament dels altres.

    ResponElimina
  3. Segur que l´elecció de Maria Alfonso Rosso és la part de la frontera amb San Pedro del Pinatar..
    :)

    Che, i quasi no, que desde que vam perdre Caudete i vam guanyar El Pilar de la Horadada, han passat 700 anys '''

    Però bé, com diu Galderich, l´anotem a la llista.

    ResponElimina
  4. Benvinguda, República! (què bé que ha sonat això) Quan he escrit “quasi murcià” volia indicar només que El Pilar de la Horadada es troba a l’extrem més meridional d’Alacant, no volia revifar cap vella disputa fronterera, que m’importaria més aviat poc. A la Rosso no recordo haver-la vist mai en cap paper protagonista i ja veus que no m’ha impressionat.

    ResponElimina
  5. No l'he vista però deuen ser dones com són les dones del meu poble... Bocairent de fet està a prop del meu poble, a la Serra de Mariola, pos no tinc jo patejats eixos carrers... ai, si la veig la pel·lícula la vore allà, si trobara la manera de vore-la ací m'entraria massa gran pena.

    ResponElimina
  6. De moment, Comtessa, el que li queda més a prop és veure-la al Festival de Berlín. Però millor que s'esperi, que encara li agafaria un atac de nostàlgia.

    ResponElimina
  7. Allau,
    No sóc gens ni mica sospitosa de seguir l'obra de donya Elvira Lindo però ella és, en gran part, l'artñifex de l'argument i excel·lents dialegs de El cielo abierto així com, també, de Manolito gafotas que no aniré a veure mai doncs el títol sol ja em tuira endarrere. Ho dic perquè no he sabut veure ue esmentessis la citada escriptora sense la qual poc s'entendria l'obra del director. Afegeixo que em va agradar molt El cielo abierto i que Rencor em va deixar amb ganes de veure més cinema d'aquest home. Així que la teva crònica queda anotada.
    Salutacions.

    ResponElimina
  8. Ai, no sé... La Lindo al principi em feia gràcia, però ja fa temps que em carrega. Albaladejo va demostrar que no la necessita per a res a Rencor, que és bona-bona-bona.
    Quedarà pel DVD o per la Cayetana (que ara la fan sense anuncis).

    ResponElimina
  9. Doncs a mi m’interessa molt el cinema d’aquest senyor, des de la sorprenent i imprescindible Manolito, fins el més irregular Cachorro, sempre m’ha agradat. No cal dir Rencor, de reclinatori total.
    Aquesta procuraré que no se m’escapi, al contrari que altres comentaristes, si l’haig de veure a la Tele, ho la veuré.
    Gràcies Allau per la recomanació.

    ResponElimina
  10. Glòria, entenc que el que em vols dir és que, tot i que no ets gaire amiga de l’Elvira Lindo, trobes de justícia mencionar-la en parlar de la carrera d’Albaladejo.

    Som-hi doncs. Elvira Lindo va participar com a coguionista en els quatre primers films d’Albaladejo (La primera noche de mi vida (1998), Manolito Gafotas (1999), Ataque verbal (2000) i El cielo abierto (2001). Sospito que Albaladejo era l’amic gai que mencionava Elvira a moltes de les cròniques de l’època. La Lindo també sortia en petits papers a les pel·lícules citades i a “Cachorro” (2004), on el seu paper, més extens, demostrava que l’amistat no és una bona guia per fer un càsting. Que jo sàpiga, l’escriptora no ha intervingut ja als guions de les quatre darreres pel·lícules d’Albaladejo, per això no m’havia preocupat en mencionar-la.

    I, de debò, si tens oportunitat, mira’t “Manolito Gafotas” (la primera versió, que és la bona), de segur que riuràs.

    ResponElimina
  11. Santi, és que abans anava d'humorística i ara va de més trascendental i, és clar, algunes de les seves opinions no fan cap gràcia.

    ResponElimina
  12. Jo, Joaquim, tampoc sóc de cine en petita pantalla. Crec que aquesta t'interessarà. És curiós (o potser és lògic) com un autor gai pot aportar de vegades noves mirades sobre les relacions de dominació que s'estableixen entre les dones, víctimes d'una situació masclista.

    ResponElimina
  13. Si puc veuré el "gafotas" tot i que ja comená per no agradar-me el qualificatiu. hauria prferit "gafitas", ja veus. A la Lindo li reconec sensibilitat auditiva per copsar diàlegs i, es especial, els quotidians i populars. Quan són ordinariots ja m'interessen menys. Aprofito per dir que el que no m'agrada gens de la Lindo és el seu home que em va colpir com escriptor fa anys fins a tornar-me hipercrítica amb ell i no perdonar-li-faltaria més-els verinosos escrits que ha dedicat als catalans. Em remonto a l1 de Setembre d'Atocha i a un article publicat a El País que em va fer avergonyir per ell, és clar.
    Gràcies un cop més, Allau.

    ResponElimina
  14. 'El cielo abierto' és una de les meues pel·lícules preferides per l'alegria de viure que transmet. 'Cachorro' em va agradar. 'Nacidas para sufrir' pintava bé i vaig anar al cine amb il·lusió, però...

    No em va acabar de fer el pes. El principi, bé, però després s'estanca, s'atura i no avança, i la part de comèdia desapareix per posar-te davant d'un "dramón" dels de repica'm el colze que no era el que jo havia anat a veure...

    ResponElimina
  15. Sí que trobo que a la meitat perd una mica el ritme, però ja m’està bé que al final hi hagi una mica de drama, que a la vida hi ha de tot. I benvinguda, desficiosa!

    ResponElimina