Abans que res, feu el favor de prémer el play (no hi ha clip pròpiament dit per mirar, però la cançó s'ho val), i continueu llegint.
Confesso que si no m’hagués ficat en aquesta quixotesca aventura carrolliana, potser no hauria conegut mai aquest disc de Tom Waits que es titula “Alice” i m’hauria perdut així una veritable joia. Em pregunto si tota aquesta folla empresa no tenia com a únic destí trobar-me amb “Alice”, tal com la van imaginar Waits i la seva dona Kathleen Brennan.
L’àlbum “Alice” va aparèixer l’any 2002, tot i que les cançons pertanyen a una obra de teatre que Bob Wilson va dirigir a Hamburg l’any 1992. Pel poc que he pogut deduir, la peça tracta una vegada més sobre les relacions innocentment verinoses entre Carroll i Alice Liddell. Ja he dit alguna vegada que aquestes cabòries em cansen; però si me les expliquen gent tan fora de tota sospita i el resultat és tan esplèndid, no tindré res que objectar.
Waits és un artista aspre, no sempre fàcil d’escoltar, però quan dispara la seva tendresa d’ogre, és irresistible. I aquí es mostra en la seva veta més melangiosa, jazzy i cabaretera. Parlant obliquament d’Alícia, concita una colla de freaks, parents propers dels de Tod Browning. El narrador que canta aquesta “Alice” patina sobre un estany gelat i escriu el nom de l’estimada amb el rastre del seu fil d’acer. Per la seva insistència en lletrejar aquestes cinc lletres màgiques, acabarà ofegat sota les aigües glaçades.
L’aire és humit de so.
Ahir nit vaig somiar que et somiava.
Cementiris on ningú no porta flors a les flors de les tombes, tavernes de mariners on sonen tangos tocats amb un banjo, el petit Hans a qui son pare pega per dur roba interior femenina, més cementiris habitats per morts que ningú no troba a faltar… Aquí tots som bojos, com va dir el barretaire foll, i Mrs. Carroll es fuga amb el reverend Judd. Segurament cap a l’Infern, que és la Terra de Meravelles on acaben tots els personatges de Waits.
Has sentit allò d’Edward?
Al seu clatell
Tenia una altra cara
Era una cara de dona
O d’una noia jove
Deien que, si se la treia, moriria
Així que el pobre Edward estava condemnat
La cara podia riure i plorar
Era la seva bessona diabòlica
I de nit li parlava
De coses sentides a l’Infern
Era impossible separar-los
Encadenats de per vida
Finalment doblaren les campanes de la seva condemna
Va llogar unes habitacions
I es va penjar amb ella
Dels ferros de la balconada
Alguns encara creuen que va alliberar-se d’ella
Però jo la coneixia massa bé
Crec que el va conduir al suïcidi
I s’endugué el Pobre Edward a l’Infern
Confesso que si no m’hagués ficat en aquesta quixotesca aventura carrolliana, potser no hauria conegut mai aquest disc de Tom Waits que es titula “Alice” i m’hauria perdut així una veritable joia. Em pregunto si tota aquesta folla empresa no tenia com a únic destí trobar-me amb “Alice”, tal com la van imaginar Waits i la seva dona Kathleen Brennan.
L’àlbum “Alice” va aparèixer l’any 2002, tot i que les cançons pertanyen a una obra de teatre que Bob Wilson va dirigir a Hamburg l’any 1992. Pel poc que he pogut deduir, la peça tracta una vegada més sobre les relacions innocentment verinoses entre Carroll i Alice Liddell. Ja he dit alguna vegada que aquestes cabòries em cansen; però si me les expliquen gent tan fora de tota sospita i el resultat és tan esplèndid, no tindré res que objectar.
Waits és un artista aspre, no sempre fàcil d’escoltar, però quan dispara la seva tendresa d’ogre, és irresistible. I aquí es mostra en la seva veta més melangiosa, jazzy i cabaretera. Parlant obliquament d’Alícia, concita una colla de freaks, parents propers dels de Tod Browning. El narrador que canta aquesta “Alice” patina sobre un estany gelat i escriu el nom de l’estimada amb el rastre del seu fil d’acer. Per la seva insistència en lletrejar aquestes cinc lletres màgiques, acabarà ofegat sota les aigües glaçades.
L’aire és humit de so.
Ahir nit vaig somiar que et somiava.
Cementiris on ningú no porta flors a les flors de les tombes, tavernes de mariners on sonen tangos tocats amb un banjo, el petit Hans a qui son pare pega per dur roba interior femenina, més cementiris habitats per morts que ningú no troba a faltar… Aquí tots som bojos, com va dir el barretaire foll, i Mrs. Carroll es fuga amb el reverend Judd. Segurament cap a l’Infern, que és la Terra de Meravelles on acaben tots els personatges de Waits.
Has sentit allò d’Edward?
Al seu clatell
Tenia una altra cara
Era una cara de dona
O d’una noia jove
Deien que, si se la treia, moriria
Així que el pobre Edward estava condemnat
La cara podia riure i plorar
Era la seva bessona diabòlica
I de nit li parlava
De coses sentides a l’Infern
Era impossible separar-los
Encadenats de per vida
Finalment doblaren les campanes de la seva condemna
Va llogar unes habitacions
I es va penjar amb ella
Dels ferros de la balconada
Alguns encara creuen que va alliberar-se d’ella
Però jo la coneixia massa bé
Crec que el va conduir al suïcidi
I s’endugué el Pobre Edward a l’Infern
Un dels meus discos predilectes de la darrera època de Waits; potser perquè hi reprèn les melodies dels seus grans discos dels setanta, com The Heart of Saturday Night o Blue Valentine.
ResponEliminaA mi la veu de Waits em fa por, però reconec que té peces magistrals.
ResponEliminaL'any 2002 Waits va publicar aquest disc i també Blood Money, procedents els dos d'obres de teatre dirigides per Bob Wilson. En el cas de Blood Money, l'obra era Woyzeck, la mateixa que va donar peu a l'òpera Wozzeck d'Alban Berg. Blood Money és més dur, encara que hi han peces com "All the World is Green" que es situen entre el millor de Waits.
ResponEliminaDs que vaig descobrir el Blue Valentine que no l'he deixat mai, ja. Alice és un dels discos "durs".
ResponEliminaEn poques setmanes s'ha convertit en un dels meus discos més estimats, miq, i no pas per Alícia precisament.
ResponEliminaFrannia, fes el cor fort i no li facis cas, és el que ell pretén.
ResponEliminaTitus, no sóc seguidor de Waits i la seva combinació amb Wozzeck fa més aviat por. Buscaré aquesta cançó.
ResponEliminaA mi, Lluís, no em sembla tan dur, el trobo més aviat tendre.
ResponEliminaper a mi té estones, hi ha moments en què m'ofèn molt la seva veu i d'altres en que li faria un plat d'espaguetis i li demanaria matrimoni. Vaja! que no em deixa indiferent :)
ResponEliminaA mi, Clídice, em passa el mateix ;p
ResponEliminaM'agrada absolutament tot d'aquest paio, en directe és una passada i les seves aparicions cinematogràfiques també estan força bé.
ResponEliminaCarles, davant d'un admirador com tu, no et diré res de nou.
ResponEliminaEn directe és una meravella (una meravella cara, per cert). Entre milers de persones, sembla que et canti a cau d'orella només a tu.
ResponEliminaAfortunat, Puig, que l'has vist en directe!
ResponEliminaEm declaro fan total del Waits! Es nota gaire en la foto? Llàstima que aquestes meravelles que fa amb en Robert Wilson no les veurem mai per aquí...
ResponEliminaUn post molt interessant i un blog que sembla molt inteerssant el teu. T'aniré llegint!
Salut!
Ara que ho dius, Òscar, tens un avatar d'allò més Waits. Ja deia jo que em sonaves :) Sigui com sigui, benvingut.
ResponElimina