dimecres, 24 de febrer del 2010

A les maneres de l’autor


A “Xocolata desfeta, Exercicis d’espill” (La Magrana, 2010) el perpinyanès Joan-Lluís Lluís fa un homenatge explícit als famosos “Exercises de style” de Raymond Queneau. Si el francès Queneau escrivia, a partir d’un fet anecdòtic ocorregut a l’autobús, 99 formes diferents de narrar-lo, ara Lluís en suma 123 a partir d’una història igualment mínima: un home va al carrer Petritxol amb la intenció de prendre’s una xocolata desfeta, com té costum de fer tots els primers dijous del mes, una noia li ho impedirà en clavar-li a la panxa un ganivet al crit de “Jo també sóc de Cassà de la Selva!”.

Evidentment, l’interès del llibre no rau en l’argument d’aquesta història poca-solta, sinó en l’enginy que l’autor hi posa per explicar-la de les formes més diverses. Els recursos utilitzats són molt variats i exploren totes les possibilitats de la llengua: fonètica, semàntica, sintaxi, mètrica, retòrica, gèneres literaris…

El llibre comença amb les restriccions clàssiques ja utilitzades per Queneau i la gent d’Oulipo: el lipograma (un text on no es pot utilitzar determinada lletra, en aquest cas la vocal “a”), el monovocalisme (on l’única vocal que s’utilitza és l’a), el mot al 7 (on cada substantiu, verb, adjectiu és substituït pel setè mot del mateix tipus que aparegui en un determinat diccionari)… Un que m’ha semblat molt curiós és el bananer, un text escrit amb alternança estricta de consonants i vocals (i el seu germà simètric, l’ananàs, que alterna vocals i consonants).

Un altre bloc s’ocupa de diverses formes poètiques com la sextina, l’haiku, el sonet, el cal·ligrama, totes elles amb una llarga tradició encara que mai aplicada a les granges del carrer Petritxol. Hi ha textos escrits a partir d’apotegmes, d’aforismes, de lletres de cançons, hi ha un text en bucle (a la Möbius). També apareixen alguns pastitxos literaris a la manera d’Ausiàs March, Verdaguer, Foix, Lluís Llach, Casasses… Del tot originals diria que són els pastitxos pictòrics, intent d’escriure a l’estil de Vermeer, Miró o Pollock.

No cal que m’estengui més, perquè els recursos de l’autor semblen il·limitats. Al final del llibre hi ha un útil glossari on s’explicita el mecanisme de les diferents traves usades, que de vegades són difícils de copsar amb la mera lectura de cada variació.

“Xocolata desfeta” és tot un banquet per aquells que ens agrada jugar amb la llengua i mirar-nos-la del dret i de l’inrevés, una mena d'atles que ens descobreix territoris ignots de la nostra llengua i una invitació a que el lector esdevingui creador a partir d’una eina que té ben a mà. Li agraeixo de tot cor a Joan-Lluís Lluís que amb esperit feliçment lúdic ens hagi ofert aquest tresor, que a partir d’ara ja forma part dels meus llibres de capçalera.

[Al final del llibre hi ha un exercici en blanc amb el títol “A la manera del lector”. Vaig acceptar la invitació de l’autor i el resultat fou la broma que vaig publicar ahir. Els dos textos que vaig citar corresponen als exercicis d’epanalepsi i reble respectivament. Les faltes ortogràfiques també figuren al llibre, però ho fan de forma ben deliberada.]

24 comentaris:

  1. Ep, això són paraules majors!
    Demà mateix me'n vaig a la llibreria a buscar un parallgua!

    ResponElimina
  2. Sí, Galde, són paraules majors, menors i les que queden entre mig. El "parallge" apareix a la variació "infantil" i les "veles vlanques" pertanyen al "lavial" Lluís Llach.

    ResponElimina
  3. Als blogs, gràcies a una iniciativa de Saragatona vam fer una cosa semblant amb les Transformacions, res de nou sota el sol, doncs.

    ResponElimina
  4. Mare, quina feinada. I jo que pens que escriure és observar i observar-se, procesar, recrear i buidar-se. Tan primari, en el meu cas.
    Un bon truc el teu, però per assegurar-te que tots llegissim la crítica bona. No hi ha res, com tirar merda primer per aconseguir que el que surti després sigui perfecte. I no dic que no ho sigui molt bé, aquest llibre, sense necessitat d'estratègies de màrqueting invers, que pel que contes segur que sí. A veure si el pos a la llista...
    Una abraçada!

    ResponElimina
  5. Del Joan-Lluís vaig llegir fa molts anys un joc amb el gènere negre titulat "El crim de l'escriptor cansat". Rere la trama convencional també hi ha aquest esperit lúdic: un policia gitano, un criminal ric i elegant i culte. Molt divertit. Aquí el Queneau és poc conegut, però resulta evident que els francesos "l'adoren". (Caldria pronunciar "ils l'adoren", amb fonètica francesa).

    ResponElimina
  6. Júlia, un esperit una mica més positiu, noia, que ja som a dimecres!

    ResponElimina
  7. Frannia, no era cap truc, no crec que sigui tan retorçat; simplement que no puc resistir-me a un joc.

    ResponElimina
  8. Lluís, els francesos hi ha treballat molt entorn d'això de la literatura potencial i trobo molt bé aplicar-ho a la nostra llengua. És un exercici que no pot ser més enriquidor.

    ResponElimina
  9. Me l'han regalat pel meu sant!
    Com que saben que estic receptiva a aquesta jocs litareris, els va fer gràcia i me'l van regalar.

    jeje, a la broma d'ahir hi vaig caure de quatre grapes ;)

    ResponElimina
  10. Això vol dir, Eulàlia, que no te l’has llegit, si no, no hi hauries caigut de quatre grapes. ;p

    Espero que en gaudeixis!

    ResponElimina
  11. Per si t'interessa Allau, a l'episodi d'ahir de Lost (6x05 lighthouse) hi apareix una edició d' Alicia, ,...no et puc donar més explicacions bibliogràfiques que hi apareix el mot annoted i el nom Gardner,...ves a saber si tindrà res a veure amb el desenvolupament de la sèrie i espero que no sigui cap spoiler, no diré res més per si de cas...

    ResponElimina
  12. Gràcies, Robert, per la informació. Jo evito apropar-me a “Lost”, que hi passen coses molt rares i no vull acabar perdut en algun bucle espaciotemporal en companyia del ieti.

    ResponElimina
  13. No, no l'he llegit encara. Caurà aviat!

    ResponElimina
  14. Veig que haurem de repescar els Exercicis d’espill i fer una bona provisió de melindros...

    ResponElimina
  15. Odio Quenau i els de l'Oulipo amb totes les meves cèl·lules, conscients una a una de tot l'odi que hi aboco. (rien, choses de mes études de gavatxois, je pense qu'elles disparaîtran avec le temps, merde alors, grrrrr, ups, pagdon ggggggg)

    ResponElimina
  16. I si tu presenten en la catalana parla, Clídice, també ho trobes tan odiós?

    ResponElimina
  17. aussi! (com a mínim durant un lustre gggggg)

    ResponElimina
  18. Pel que expliques, aquest llibre s'ho val i molt. Demà me'l compro. I quina pena que fos una bola l'altre, a mi ja em feien peneta i tot els pobres autors, i fins i tot em plantejava comprar-lo com una fricada més a afegir a les moltes que en tinc, snif.

    ResponElimina
  19. Leb, era una bola relativa, es pot dir que aquell llibre també està inclòs en aquest.

    ResponElimina
  20. Ah, aleshores encara em ve més de gust tenir-lo.

    ResponElimina
  21. Apa, ja me l'he comprat -i com sempre que vaig a una llibreria, n'han caigut quatre més- i té una pinta extraordinària [i afegiré que és car pel tipus d'enquadernació, francament]

    ResponElimina
  22. Leb, si llegeixes la pàgina amb el títol alternatiu entendràs millor la meva variació.

    ResponElimina