La cantant d’òpera retirada Sophia Siméonidis descobreix un matí que al seu jardí ha aparegut un faig adult que no hi era el dia abans. Naturalment s’inquieta, tot i que el seu marit no en fa gaire cas. Pocs dies després la cantant desapareix.
Així comença “Debout les morts” la novel·la policíaca de Fred Vargas que acabo de llegir. Ja feia temps que tenia ganes de clavar-li queixalada a aquesta autora. Fernando Savater, que pot tenir opinions molt discutibles en tantes qüestions, però que en matèria de literatura de diversió és infal·lible, ja ens l’havia recomanada. I les dades biogràfiques que he llegit a la Wikipedia encara em fan més atractiva aquesta escriptora.
La Vargas, un veritable fenomen del “polar” francès, en realitat es diu Frédérique Audouin-Rozeau (París, 1957) i és arqueozoòloga i historiadora de professió. Juntament amb la seva germana bessona, la pintora Jo Vargas, van escollir aquest pseudònim, inspirat en el paper d’Ava Gardner a “La comtessa descalça”. El seu bon gust en eleccions estètiques em sembla que no es pot discutir.
Gràcies al regal de la meva amiga Mercè he pogut gaudir d’aquesta intriga tan allunyada de la novel·la negra escandinava en boga. Llegeixo que aquest llibre significa la primera aparició d’aquest grup d’investigadors tan inusuals que són els “tres evangelistes”: el prehistoriador Mathias Delamarre, el medievalista Marc Vandoosler i l’especialista en la Primera Guerra Mundial Lucien Devernois (reflex fidedigne del germà historiador de les bessones Vargas). És un llibre estrany, discursiu, que triga en arrencar, ple d’ambient de barri (bistrots inclosos), d’humor i de fantasia. M’ha fet pensar, sense cap ordre de preferències, en la saga dels Malaussène de Pennac i també en l’Adèle Blanc-Sec de Jacques Tardi. No són mals referents. Queda clar que no és una obra realista, però que diverteix a tothom que li vulgui dedicar una estona. Tornaré a llegir la Vargas, conté tot allò que me la pot fer simpàtica.
En català, Amsterdam té editats “Un lloc incert” i “La tercera verge”. No els conec, però segurament mereixen una visita, si us agraden les negrors policials amb un toc lleuger a l’ensems que pervers (amb força aventura i cap sociologia d’urgència).
Així comença “Debout les morts” la novel·la policíaca de Fred Vargas que acabo de llegir. Ja feia temps que tenia ganes de clavar-li queixalada a aquesta autora. Fernando Savater, que pot tenir opinions molt discutibles en tantes qüestions, però que en matèria de literatura de diversió és infal·lible, ja ens l’havia recomanada. I les dades biogràfiques que he llegit a la Wikipedia encara em fan més atractiva aquesta escriptora.
La Vargas, un veritable fenomen del “polar” francès, en realitat es diu Frédérique Audouin-Rozeau (París, 1957) i és arqueozoòloga i historiadora de professió. Juntament amb la seva germana bessona, la pintora Jo Vargas, van escollir aquest pseudònim, inspirat en el paper d’Ava Gardner a “La comtessa descalça”. El seu bon gust en eleccions estètiques em sembla que no es pot discutir.
Gràcies al regal de la meva amiga Mercè he pogut gaudir d’aquesta intriga tan allunyada de la novel·la negra escandinava en boga. Llegeixo que aquest llibre significa la primera aparició d’aquest grup d’investigadors tan inusuals que són els “tres evangelistes”: el prehistoriador Mathias Delamarre, el medievalista Marc Vandoosler i l’especialista en la Primera Guerra Mundial Lucien Devernois (reflex fidedigne del germà historiador de les bessones Vargas). És un llibre estrany, discursiu, que triga en arrencar, ple d’ambient de barri (bistrots inclosos), d’humor i de fantasia. M’ha fet pensar, sense cap ordre de preferències, en la saga dels Malaussène de Pennac i també en l’Adèle Blanc-Sec de Jacques Tardi. No són mals referents. Queda clar que no és una obra realista, però que diverteix a tothom que li vulgui dedicar una estona. Tornaré a llegir la Vargas, conté tot allò que me la pot fer simpàtica.
En català, Amsterdam té editats “Un lloc incert” i “La tercera verge”. No els conec, però segurament mereixen una visita, si us agraden les negrors policials amb un toc lleuger a l’ensems que pervers (amb força aventura i cap sociologia d’urgència).
Ava Gardner? La comtessa descalça? Perlamordedéu, el món és un pañuel, Allau. Se m'inflamen les sinapsis!
ResponElimina[La Vargas fa córrer aquests tres investigadors evangelistes, i un altre, el comissari Adamsberg, malencònic de nassos, una mica parent de Maigret. El trobaràs a La tercera verge, per exemple]
Matilde, encara no sé de què parles, però venint de tu, segur que és pertinent. I, si et plau, vigila les sinapsis.
ResponEliminaAi...! Jo aquesta Fred Vargas la tinc a la llista dels improrrogables. Ara acaba d'avançar uns quants llocs. I totalment d'acord amb la descripció del Fernando Savater, que sobre literatura és tot un plaer llegir-lo.
ResponEliminaPer contra, Lluís, sobre qualsevol altra qüestió, Savater cada cop és més il•legible.
ResponEliminaJo m'hi vaig enamorar al primer llibre, que era Debout les morts, en italià està tota traduïda, m'encanta!
ResponEliminaVeig, Maria, que arribo tard; m’hauré de posar al dia. Crec que en castellà també està tota traduïda; però segurament ho intentaré en francès.
ResponEliminaJo no l'he llegit (encara) a la Vargas, però he de dir que fins fa poc no tenia ni idea de lo que era un "faig". O siga sí sabia lo que era un faig però no sabia que es deia aixina. Quan vaig estar passant uns dies a La Rioja allà passejàvem entre "hayas" (o siga, pa mi, "hayes") i quan vaig fer el post viag pensar que anava a ser que això de "hayes" no estava ben dit. I en efecte, es diu FAIG, ja veus tu.
ResponEliminaDoncs s’hi haurà d’anar acostumant, Comtessa, que els fajos són arbres del nord. I un bosc de fajos és una fageda.
ResponEliminai una marca de iogurts; no tan bons com els de ca l'armengol, però.
ResponEliminaAllau, demà me'n vaig a les frances, o sigui que aquest caurà. Gràcies pel consell. Aprofito per dir-te que Libros del Asteroide acaba de publicar la primera aventura d'en Burma en castellà.
ResponEliminaGràcies, leb, per la informació et bon week-end!
ResponEliminaAquesta novel·la la tinc aparcada junt amb altres perquè estic atravessant un llarg moment que no sé si superaré i que consisteix en tenir començats cinc o sis llibres i, de tant en tant, acabar-ne un i començar-ne un de nou, no un dels que esperen...és voler empresonar el temps. Confio que m'esdevindrà la serenor necessària com per saber que no puc abastar tant.
ResponEliminaCrònica interessantissima que em farà, potser, reprendre el llibre de la soprano desapareguda.
Glòria, quan passen aquestes coses, que un llibre se t'atravessa, potser millor deixar-ho córrer. No es poden llegir cinc llibres a l'hora i "no estar loco" ;p
ResponElimina