L'home que viu sol

“A single man”, escrita per Christopher Isherwood el 1964 (hi ha edició en castellà a Debolsillo sota el títol “Un hombre soltero”), no és només una bona novel·la, sinó també una fita històrica, ja que es tracta d’un dels primers textos on apareix un protagonista homosexual sense que la seva tendència sexual sigui el “problema” en el que es centra la història; un primer pas, per tant, cap a la normalització (si més no, literària).

Abans que res una precisió, “Un hombre soltero” no expressa tots els significats continguts al títol original, perquè "single" no significa tant un estat civil com físic. "Single" és la persona que viu sola, sense lligams familiars, sigui per opció, sigui per necessitat. Actualment és una via plenament acceptada, a principis dels anys 60 encara devia representar una situació “problemàtica”. Narrada en primera persona, com a monòleg interior, explica 24 hores de la vida d’un professor de literatura, anglès, que treballa a una universitat californiana (dades biogràfiques que coincideixen amb les del propi Isherwood) i que intenta recuperar-se de la pèrdua del seu company dels últims 16 anys, mort en accident de carretera (dades que ja no tenen res a veure amb l'escriptor). Així, encara que sigui inevitable presentar detalls sociològics sobre la dificultat de mantenir relacions homosexuals estables a l’Amèrica de principis dels seixanta, la novel·la s’ocupa més aviat de la gestió del dol, de la temptació de tirar la tovallola i de la petita bellesa en els detalls, que finalment ens pot salvar. A les acaballes del dia sorgeix l’esperança, tot i que la conclusió és d’un devastador sarcasme. No diré res més: cal llegir-la, no per militància, sinó per pura justícia literària.

Tom Ford, texà, dissenyador de moda de la casa Gucci i senyor molt ben plantat, ha escollit la novel·la d’Isherwood per debutar en la direcció de cinema. Cal dir que, tot veient la seva versió de “A single man”, es nota que Ford s’ha pres la tasca seriosament i ha tingut cura de tots els detalls. No es pot dir que sigui un film convencional, hi ha veritable voluntat d’estil, i això ja és un mèrit. Estèticament, la pel·lícula és un regal, començant per la fotografia (que barreja blanc i negre i un aspre color) que signa el català Eduard Grau, seguint per l’ambientació, l’arquitectura, el vestuari, els cossos… La Califòrnia del film llueix bellíssima (només la banda sonora m’ha semblat un pèl intrusiva) i és fàcil deixar-se encantar per tots aquests caramels visuals.

El problema rau en què el que s’intenta explicar és un drama existencial, on tot aquesta parafernàlia material no es pot erigir en protagonista, perquè el que realment importa són els sentiments dels personatges, molt concretament els del professor protagonista. Colin Firth ha rebut molt merescudament diversos premis per aquest paper i també està nominat a l’Oscar d’aquest any. La seva actuació, plena de subtils matisos magistralment controlats, val el preu de l’entrada. I malgrat tot, es diria que ha construït el personatge al marge de la pel·lícula real que presencien els nostres ulls. I així, encara que ell seria capaç d’emocionar-nos, tot el manicurat entorn li va a la contra, i el saldo final és el d’una preciosa indiferència.