Espriu, diumenge a la tarda

Foto de pedro qtc a Flickr

Vint-i-cinc anys sense Espriu! Sembla que això ens obliga a homenatjar-lo catosfèricament. Pobre de mi, jo que sóc tan poc de poetes i que de la seva obra tinc uns coneixements del tot insuficients, no sé pas què puc dir de nou o pertinent.

I la veritat és que l’home em cau molt bé, encara que la nostra relació va començar força malament.

Perquè Espriu durant els anys 60 va esdevenir el gran poeta nacional, el que veia la ginesta florir, el que mirava aquesta terra i s’allunyava nord enllà (perquè Catalunya sempre ha estat més “europea” que “espanyola”, deien), el que cantava Raimon amb severa austeritat i a qui tothom acudia a la recerca d’un pròleg, un copet a l’esquena o un descosit. Res, interpretacions simplistes dels salvapàtries de torn d’una poesia que no era tan senzilla com ens la pretenien presentar. No estava en edat per apreciar la identificació masoquista amb el poble d’Israel que feien alguns i em vaig desentendre del personatge.

Llavors vaig llegir els seus contes i “La primera història d’Esther” i vaig quedar enlluernat per la seva prosa tallant, feta d’acer inoxidable, disposada a desafiar temps passats i venidors. Ai, quin malentès l’Espriu, ell defensant l'immens rebost dels mots i la resta duent-lo en processó sota pal·li.

“—Estic que una tal Rosalba Cavà cantava i ballava conilla en el moment més estripat del Moulin Rouge. Un tros de xicota, tremenda —articulà, en un to de llaminera reminiscència, l’oncle Nicolau Mutsu-Hito—. Però potser la confonc amb la Sada Yako —reflexionà, cap cot. Antediluvià però no gens venerable, l’oncle corria amb tossudesa atrotinats calaixos que se li encallaven als mainells de la memòria i tastanejava d’habitud entre Lavínia i Tòquio. Giravoltà sense pausa i resseguí pam a pam tota la bola del món, quan els viatges tenien encara un misteri i un mèrit, i s’aplicava després, galiota ancorada a la butxaca d’un cunyat seu de Sinera, a etzibar un gavadal de boles a les víctimes que se li esqueien a tret. Però no ens entretindrem a pellucar aquí les figues d’aquest altre paner, perquè hem d’enfilar un viarany entrebancós i no ens convenen marrades.”

El vaig veure només una vegada, als principis dels vuitanta i a les acaballes de la seva vida. Fou un diumenge a primera hora de la tarda, en un bar immens de fòrmica blanca als jardinets de Gràcia, on vivia. Nosaltres preníem gintònics i ell s’estava a un racó de la barra amb el seu tallat o similar (no el faig de scotch). A Espriu, amb aquell aire de consumit passant de notaria, tot semblava venir-li incòmode i balder: la roba, les ulleres, la reputació de patum. Fou potser el nostre més gran Bartleby frustrat.