dilluns, 22 de febrer de 2010

Espriu, diumenge a la tarda


Foto de pedro qtc a Flickr

Vint-i-cinc anys sense Espriu! Sembla que això ens obliga a homenatjar-lo catosfèricament. Pobre de mi, jo que sóc tan poc de poetes i que de la seva obra tinc uns coneixements del tot insuficients, no sé pas què puc dir de nou o pertinent.

I la veritat és que l’home em cau molt bé, encara que la nostra relació va començar força malament.

Perquè Espriu durant els anys 60 va esdevenir el gran poeta nacional, el que veia la ginesta florir, el que mirava aquesta terra i s’allunyava nord enllà (perquè Catalunya sempre ha estat més “europea” que “espanyola”, deien), el que cantava Raimon amb severa austeritat i a qui tothom acudia a la recerca d’un pròleg, un copet a l’esquena o un descosit. Res, interpretacions simplistes dels salvapàtries de torn d’una poesia que no era tan senzilla com ens la pretenien presentar. No estava en edat per apreciar la identificació masoquista amb el poble d’Israel que feien alguns i em vaig desentendre del personatge.

Llavors vaig llegir els seus contes i “La primera història d’Esther” i vaig quedar enlluernat per la seva prosa tallant, feta d’acer inoxidable, disposada a desafiar temps passats i venidors. Ai, quin malentès l’Espriu, ell defensant l'immens rebost dels mots i la resta duent-lo en processó sota pal·li.

“—Estic que una tal Rosalba Cavà cantava i ballava conilla en el moment més estripat del Moulin Rouge. Un tros de xicota, tremenda —articulà, en un to de llaminera reminiscència, l’oncle Nicolau Mutsu-Hito—. Però potser la confonc amb la Sada Yako —reflexionà, cap cot. Antediluvià però no gens venerable, l’oncle corria amb tossudesa atrotinats calaixos que se li encallaven als mainells de la memòria i tastanejava d’habitud entre Lavínia i Tòquio. Giravoltà sense pausa i resseguí pam a pam tota la bola del món, quan els viatges tenien encara un misteri i un mèrit, i s’aplicava després, galiota ancorada a la butxaca d’un cunyat seu de Sinera, a etzibar un gavadal de boles a les víctimes que se li esqueien a tret. Però no ens entretindrem a pellucar aquí les figues d’aquest altre paner, perquè hem d’enfilar un viarany entrebancós i no ens convenen marrades.”

El vaig veure només una vegada, als principis dels vuitanta i a les acaballes de la seva vida. Fou un diumenge a primera hora de la tarda, en un bar immens de fòrmica blanca als jardinets de Gràcia, on vivia. Nosaltres preníem gintònics i ell s’estava a un racó de la barra amb el seu tallat o similar (no el faig de scotch). A Espriu, amb aquell aire de consumit passant de notaria, tot semblava venir-li incòmode i balder: la roba, les ulleres, la reputació de patum. Fou potser el nostre més gran Bartleby frustrat.

19 comentaris:

  1. Per no saber què dir, déu n'hi dó!
    És curiós com la seva obra no poètica no ha comptat de la difusió de la seva poesia. Potser el fet que en Raimon cantés els seus poemes i fos qui el va fer mediàtic hagués ajudat també a aquest arraconament de la narrativa. No ho sé, no em dedico al tema literari... a veure que en diuen els altres apunts i aprenem tots una mica més d'aquest etern candidat al Premi Nobel.

    ResponElimina
  2. Galde, l'Espriu era un prosista de collons (sense necessitat de menystenir Raimon). Ja poden dir els altres, que jo m'estimo molt aquestes passejades pels jardins dels diferents registres lingüístics del català.

    ResponElimina
  3. Els seus poemes em resultaven críptics i mesiànics però feien sonar bé la meva constrenyida llengua. De codi domèstic passava a mostrar-se rica i culta gràcies a aquest home silenciós i transparent. Que jo sàpiaga mai no va ser passant de notari-que no és cap mal- i sí fill d'un notari de Santa Coloma de Farners establert a Arenys. Espriu sabia un munt d'Egiptologia i va treballar molt temps a l'Editorial Salvat. Tal i com dius, els seus contes també manifesten la cara oculta però lluent del nostre idioma. Són un luxe.
    Estimat Allau, no crec que Espriu fos mai en Bartleby. No crec que ell diguès mai allò de "Preferiria no fer-ho".
    Dit tot de molt bon "rotllo", paraula aquesta última que desagradaria molt al mestre sinerià.

    ResponElimina
  4. Discrepo en això que la prosa no va tenir difusió. Enm aquella època en va tenir molta, es va fer cinema i molt de teatre al seu entorn. Els contes eren habitual matèria de lectura en universitats i grups de la cultureta. El debat sobre si les seves narracions llargues eren -o no- novel·les va ser força general... Fins i tot hi havia qui preferia el prosista que no pas el poeta. Sempre hi ha de tot.

    ResponElimina
  5. Glòria, vaig llegir que Espriu va treballar 20 anys a la notaria del successor del seu pare; en tot cas, l'aire el tenia. I això del Bartleby ho deixarem com llicència literària.

    ResponElimina
  6. Júlia, potser en àmbits més especialitzats era ben coneguda, però pel públic del carrer crec que Espriu era sobretot poeta.

    ResponElimina
  7. ...quan he llegit el títol he pensat que potser havies triat el mateix poema que jo...

    ResponElimina
  8. Ja veus, Maria, que no sóc tan poètic, encara que vaig poder copsar "molt tedi de tarda de diumenge".

    ResponElimina
  9. ¿I no va ser al cafè vienès? Ell que hi vivia just a sobre.

    L'altre dia vaig veure l'entrevista que li va fer Soler Serrano i una mica Bartleby sí que semblava, tu.

    ResponElimina
  10. No recordo com es deia, tenia un aire com el de La Poma que hi ha a la Rambla i fa anys que ha desaparegut.

    ResponElimina
  11. M'he alegrat molt de la coincidència en parlar dels tallats i els gintònics. A banda de l'anècdota, diu molt més del que sembla. Aquest podria ser el títol: l'home dels tallats. I molt d'acord en preferir la prosa. És gairebé la d'un altre escriptor, molt més proper.

    ResponElimina
  12. Sí, Lluís, és sorprenent: del que prenia l'Espriu no responc, però t'asseguro que els alegres bohemis que erem nosaltres estàvem prenent un gintònic.

    ResponElimina
  13. Crec que prefereixo el gintònic. Els tallats em provoquen acidesa.

    ResponElimina
  14. Rosalva Cabà... ROSsellonès, ALguerès, VAlencià, CAtalà i BAlear, els principals dialectes de la llengua catalana. Aiii!!! :-)

    ResponElimina
  15. Víctor, estàs en tot. Jo, enlluernat per la prosa, no hi havia caigut.

    ResponElimina
  16. Allauet,
    Espero no haver-te molestat amb el meu comentari. Si fora així: Preferiria no haver-lo fet.

    ResponElimina
  17. Glòria, no em siguis Bartleby, com em pot enfadar la teva delicadesa extrema?

    ResponElimina
  18. Gràcies, Allau, per un apunt tan bonic i personal. Ja has llegit el meu i per tant ja has vist allò que tenim en comú.
    Salutacions,
    Anna M.

    ResponElimina
  19. Gràcies a tu, Anna M., l'Espriu prosista ens agermana.

    ResponElimina