dijous, 11 de febrer de 2010

Alícia imaginada, Alícia real


Alícia Liddell segons Margaret Cameron Mitchell

De pocs clàssics literaris ha estat tan documentada la seva gestació com de les aventures d’Alícia. En el seu centre trobem Alícia Liddell, filla del degà de Christ Church a Oxford, nascuda el 1852. Sembla que Carroll va conèixer la família Liddell l’any 1856, mentre estava fotografiant la catedral. Aviat esdevingué íntim dels Liddell, freqüentà la seva societat, i durant una tarda d’estiu de la que ja he parlat a un altre lloc va néixer aquest conte etern.

Què hi podem trobar de l’Alícia real en aquest cim de l‘absurd? En el poema preliminar del conte les tres germanes presents en el passeig en barca apareixen com Prima (Lorina Liddell), Secunda (Alice) i Tertia (Edith Mary).
Poc després, a l’episodi del bassal de llàgrimes, trobem a l’Alícia (real o imaginària) voltada de bèsties ben significatives. Robin Duckworth, col·lega de Carroll que participà en l'excursió, esdevé l’Ànec, evidentment, Lorina és el lloro i Edith l’Aguiló. Carroll, que en el seu paper de Dodgson quequejava de tant en tant, es presentava sovint com Do-dodgson, així que fou fàcil assignar-li el paper del dodo.

Quan el liró, durant la bogeria del te, explica la història de les tres germanes que viuen al fons del pou, les nomena significativament Elsie, Lacie i Tillie. Lacie és un anagrama d’Alice, és clar. I també Dinah, el gat d’Alice Liddell, té un paper rellevant en les dues aventures de la seva mestressa.

Però entre la primera i la segona aventura alguna cosa poc documentada va succeir. Els diaris de Carroll que abasten aquestes dates han desaparegut o algú els va destruir. De sobte les efusions entre Carroll i els Liddell es refredaren i així, de ser cul i merda, la seva relació és convertí en un educat ostracisme. Els biògrafs han elaborat innombrables càbales sobre el motiu del distanciament. Potser el reverend va demanar la mà de la nena Alice, un fet que en aquella època no era tan desacostumat com ens pot semblar avui, i la senyora Liddell, esnob i ambiciosa, va considerar que aquell obscur subordinat s'havia excedit. Però en tot cas no devia de ser tan greu, perquè ni va esclatar cap escàndol, ni Carroll deixà de tenir tractes amb el degà. El fet essencial és que “Through the looking-glass” contempla Alice Liddell com una figura llunyana i aliena, embarcada definitivament a “l’edat difícil”.


L’admirador de nenes, que era Carroll, se’n desinteressà i partí a la recerca de noves amiguetes, però Alice continuà creixent i esdevingué una dona amb un misteriós atractiu (si ens hem de refiar de la foto de Margaret Cameron Mitchell). Alice, com a filla del degà, estava en contacte amb la més alta societat. Penseu només que quan la família reial visitava Oxford, s’hostatjava a casa seva. Fins i tot es diu que flirtejà amb el príncep Leopold, el fill més jove de la reina Victòria (o era la seva germana la que va flirtejar amb ell?, els biògrafs no es posen d’acord). Com a noia de bona família va fer el preceptiu “grand tour” europeu, acompanyada de les seves germanes. Als 28 anys es casà amb el jugador de criquet Reginald Hargreaves, que devia de ser un altre inútil de bona família. Tingueren tres fills; en fi, l’habitual.
O no pas tant. Els dos fills grans moriren a la Primera Guerra Mundial. El segon d’ells es deia Leopold, el nom també del seu padrí, el príncep aquest del que parlàvem una mica més amunt, príncep que va batejar la seva primera filla amb el nom d’Alice. Embolica la troca.

La senyora Hargreaves (née Liddell) passava per ser una excel·lent amfitriona, que és com llavors s’anomenava el cattering social. Quedà viuda als 74 anys i, com que rebre visites és tot un dispendi, per pagar-se les velleses vengué el manuscrit que Carroll li havia regalat. Em fa l’efecte que mai no va ser gaire conscient del que tenia entre mans. O potser és que el seu temps encara no havia arribat. Cada dia una mica més cèlebre, continuà difonent la seva participació en els fets sense acabar-los d’entendre. Morí finalment el 1934, als 82 anys. Descansa en pau a Lyndhurst.

La tomba d'Alícia, quin mal rotllo, oi?

25 comentaris:

  1. A partir d'avui el meu arxiu -el disc dur portàtil de LaCie- passa a anomenar-se "Alice".
    I, com que em sonava alguna cosa, he repassat la història de la fotografia i sí: la Cameron Mitchell va començar a interessar-se per aquest art als 48 anys! Sempre s'és a temps de començar.

    ResponElimina
  2. deu de ser dels pocs personatges literaris amb tomba real, quin mal rotllo, si

    ResponElimina
  3. Un post terrible. L'epitafi de la sèries sobre Carroll/Alícia? En tot cas, la fotografia és un punt final rotund.

    ResponElimina
  4. La mare Liddell no va voler un mossèn-matemàtic per a la seva filla. Segur.
    M'ha agradat molt el rollet Alice-Leopold, això de batejar un dels fills respectius amb el nom de l'altre. S'ho havien passat bé junts. Segur.

    ResponElimina
  5. Ah, no, espero que això que diu en Lluís no sigui cert, que l'ofensiva Carrol jo la supose eterna (llarga vida al blocaire!).
    La foto és espectacular, i sembla feta pel mateix Carroll. L'Alícia manté la pàtina de misteri i atractiu de les fotos de nena.

    ResponElimina
  6. Girbén, per casualitat, no tindràs una màquina de retratar Leica? ;p

    ResponElimina
  7. Maria, ara toca dir allò que els grans personatges literaris són immortals i ens quedarem més tranquils.

    ResponElimina
  8. Lluís, sí que sembla un punt final, el problema és que encara em queden coses per dir.

    ResponElimina
  9. Matilde, la senyora Liddell picava més alt. Era una dona que a Oxford no despertava cap simpatia.

    ResponElimina
  10. Tranquil, Leb, encara hi ha corda per estona.

    ResponElimina
  11. Sip. Final de post torbador. Sembla que aixecant la llosa de la sra Hargreaves, hagi d'apareixer forat avall la lludriguera de la ficció per la que descendir a trompades...

    ResponElimina
  12. Jo mai no havia vist cap foto de l'Alice adulta... ni de la seva tomba tampoc. Ara, Allau, m'ha vingut al cap el començament de "Peter Pan". Tots els nens creixen.

    ResponElimina
  13. Mr. Towers, la teva visió és encara més pertorbadora.

    ResponElimina
  14. Els nens creixen, espai, i sovint es fan vells: no m'he atrevit a penjar un retrat de les velleses d'Alice.

    ResponElimina
  15. si et serveix l'objectiu de la meva és Leica :) per cert, quin mal rotllo l'Alice adulta, els ulls massa junts brrrrrrrrr. I, per un moment m'he imaginat que estaves fent un Sálvame de l'època, moderns els antics eh :)

    ResponElimina
  16. Això del Sálvame no sé què és, Clídice, però m’oloro que no m’agradaria gaire la comparació.

    ResponElimina
  17. doncs sembla ser que és un programa de "marro" però no tan fi com això teu de princesos i alícies :)

    ResponElimina
  18. Mmmmmmm :) quin post més xulo. Amb tomba inclosa.

    ResponElimina
  19. Estic acollonit amb l'Alícia! Entre la foto i la tomba he quedat impactat!

    ResponElimina
  20. Ostres, Galde, dec tenir el cor de pedra perquè no m'esperava deixar-vos a tots tan transbalsats.

    ResponElimina
  21. A la Wiki la maten el 1934, Allau. A ca l'Allau confiem que serà immortal.

    ResponElimina
  22. He corregit l'errada, Puig. L'Allau un dia se n'anirà a fer una passejada i es diluirà en un no res, com la senyora Hargreaves. Confio que la veritable Alícia continuarà vivint per sempre en les ments dels seus futurs lectors.

    ResponElimina
  23. Matilde, serià robertwalserià, o no serià!

    ResponElimina