diumenge, 28 de febrer del 2010

I beg your pardon


Aquest títol hagués quedat perfecte per l’homenatge a Espriu de la setmana passada, ja que aquest era el nom d’un dels seus poemes que, a més, Raimon va musicar. Però, si ara demano disculpes, és en primer lloc perquè parlaré (una vegada més) en la meva faceta més narcisista. Perquè la Clídice, en el programa de Ràdio Esparreguera on és dedica quinzenalment a comentar blocs que li agraden, el dijous passat va parlar del meu bloc (i també del Bloguejat d’en Salvador i de Sobre Llibres).

Ja sé que la Júlia pensa que som una mica il·lusos els que ens alegrem quan algú cita el nostre nom en el món real; però, mira, fa gràcia, no ho puc negar. Sense voler ofendre ningú, reconec que ser mencionat a Ràdio Esparreguera no es pot comparar en eco mediàtic a aparèixer a La Sínia o El Tomàquet… Però crec que és molt més desitjable. Aquí teniu l’enllaç, per si ho voleu escoltar.

La Clídice em va demanar una cançó de Tom Waits per acompanyar el programa. Jo li vaig recomanar una i després ella va fer el que li va donar la gana. Bé que va fer, que el programa li quedà molt rodó (la declaració pública d'amor vorejà una mica l'estil Gemio, això sí ;p). No sé si la vocació de radiofonista li ve de lluny, però ho fa amb una esplèndida desimboltura i, quan va llegir alguns dels meus textos, m’impressionà: sonaven molt millor que quan els vaig escriure.

La cançó que vaig escollir es titula precisament “I beg your pardon”. Forma part de la banda sonora que Waits escrigué per la pel·lícula de Francis Ford Coppola “One from the heart”. La pel·lícula té una estètica que m’embafa una mica i el seu guió em deixa força indiferent, però les cançons que canten Tom Waits i Crystal Gayle són sublims: un d’aquells discos que no haurien de faltar a cap casa.

Sense tu, sóc un espantaocells, sisplau, nena, no desapareguis, et demano perdó, estimada. Faig servir una ampolla com a trompeta i una capsa de barrets com a tambor, et demano perdó, carinyo.

Una cançó ideal per escoltar sota llum d’espelmes, amb una copa de vi negre a la mà i algú a prop de qui et vols fer perdonar. Màgica!

30 comentaris:

  1. Precisament he escoltat el programa de la Clídice i realment cal preguntar-se què fa bloquejant i no tot el dia a la ràdio! La desimboltura que cites és potser el que millor la qualifica.
    En fi, ni el millor mànager t'hagués fet millor promoció!
    La sort de no posar les fotos d'un mateix al bloc és que després no et vagin dient Mortadelo per aquests móns de déu!

    ResponElimina
  2. Ep, evidentment no em referia a aquest tipus de ràdios ni als diaris locals o al Zona-sec que pubiquen al meu barri. Aquests mitjans, pel que fa als grans són tractats una mica com els blogs. En el món mediàtic hi ha els quatre 'grans' i la resta invisible o gairebé. Precisament fa un temps vaig anar a una xerrada sobre la ràdio d'avui i ens van explicar de quina manera es fan les estadístiques per concloure que Catalunya ràdio tal i qual...

    Felicitats, preciosa cançó.

    ResponElimina
  3. Si quan l'Steven em telefone em demana el teu número li puc donar?

    ResponElimina
  4. gran part dels mitjans de comunicació ja es fan ressò de forma periòdica o puntualment dels blogs; per alguna cosa serà.
    Salut

    ResponElimina
  5. Quina veu radiofònica tan acollidora i dolça! L'havia sentida abans, però en aquest tall es nota que la màgia de l'amor ha conquerit les ones hertzianes. Ja en pots estar ben orgullós, Allau!

    ResponElimina
  6. Oi que sí Galde, que ho fa molt bé? Serà la reencarnació de l'entranyable Odette Pinto?

    I és que a més en Macip s'entesta a sortir a la premsa i la tele tal qual! No vull pensar a quin personatge de tebeo m'assemblo.

    ResponElimina
  7. Tens raó, Júlia, amb l'avantatge que la ràdio arriba a un altre tipus de públic que en certa manera complementa el dels blocs.

    I hem de reconèixer que els de l'AVUI aquest tipus de declaracions d'amor mai no te les faran.

    ResponElimina
  8. Ni somiar-ho, Maria!, la càmera no m'estima. A més, prou ocupat que estaré fent-te d'assistent allarga-kleenex.

    ResponElimina
  9. Però pocs, Jesús, en parlen amb aquest coneixement. Em consta que la Clídice s'ho va currar de valent (d'on deu treure el temps aquesta noia?)

    ResponElimina
  10. He, he, Puig, les bondats de la veu li vaig notar des del primer programa i cal dir que ho porta tot amb molta discreció.

    ResponElimina
  11. Que la Clidi és una dona orquestra desimbolta i empàtica, ja ho sospitava. La sorpresa ve quan es fica els teus textos a la boca, i els deixa anar d'aquella manera. L'audició supera la lectura. Els fa millors, la tia. I això està molt bé.

    La cançó d'en Waits, l'afegeixo a la pila del greix, per quan m'hagi de fer perdonar. Remaca.

    ResponElimina
  12. Oi que sí, Matilde? La contractaré per quan hagi d'anar pels "puestos" a fer lectures públiques.

    ResponElimina
  13. Mooolt bé, si senyor. Deu ser estrany quan un sent els seus escrits en boca d'un altre, no? Les històries caminen soles, cobren vida al marge de la teva. Com si un fill se n'anés de casa o una cosa per l'estil.

    ResponElimina
  14. Sí que és estrany, Llum, però si ho fan bé, com és el cas, és un goig. Jo, com a actor i com a lector en veu alta són una nul·litat, i ho trobo ben admirable.

    ResponElimina
  15. hòstia, els pelets de punta amb la cançó i la Clícide llegint.

    ResponElimina
  16. Allau: et deixo aquí aquest comentari perquè no me'n surto d'escriure al teu correu personal. Com que no conté indiscrecions, espero que no passi res. Et volia demanar permís per a plagiar "Shakespeare comentat". És clar que diré que és un homenatge a The Daily Avalanche, per descomptat.

    ResponElimina
  17. ups! quina vergüens! no hi ha res millor que tenir un excel·lent guionista, un músic brutal i deixar-te endur per la màgia. A més, la vam quadrar de casualitat, cosa que ens va fer celebrar-ho d'allò més. Per cert que vaig quedar molt descontenta d'aquest directe, no del text llegit. Perquè, és evident que la millor manera de parlar de la feina d'algú és parlant amb aquest algú, que es va escaquejar de mala manera, no com l'Eulàlia que és una valenta! ;)

    ai, d'això, gràcies i tot aquest tipus de coses. Algun dia n'aprendré i ja ho veureu! és una amenaça. Odette Pinto? si t'enxampo em sentiràs! Doctor Alomar, que es un chequeo? saber como está usted :D

    ResponElimina
  18. S'ha de dir que, sense entrar en el mortadelogate, el programa va estar molt bé. La desimboltura de la Clídice és exemplar i la lectura musicada va resultar excel·lent.

    ResponElimina
  19. me alegra el homenaje, muy merecido, y encantada de escuchar radio Esparraguera

    ResponElimina
  20. Radio Esparraguera "rules the waves".
    Encara impressionat per la "professionalitat" de la Clidice davant del micro...
    I apa que et va fer un panegíric que et pot catapultar a ser entrevistat per el Carol (M que no L) en breu.

    ResponElimina
  21. Comtessa, doncs no li dic l'efecte que em va fer a mi sentir-la...

    ResponElimina
  22. Lluís, no sé quin problema pots tenir amb el correu (que figura al perfil); però plagia amb tota tranquilitat, serà un plaer.

    ResponElimina
  23. Clídice ja saps que no vaig voler intervenir directament, perquè jo "quería hablar de mi libro", i no m'ho vas permetre.

    Les floretes te les penso tirar en viu.

    ResponElimina
  24. El que em va agradar més, Salvador, és que no m'arribessin a comparar amb en Bubu, que hauria estat el més escaient en el meu cas.

    ResponElimina
  25. Gracias, Pilar, ya ves que yo estoy encantado.

    ResponElimina
  26. Sí, Prat, Esparreguera rules, però jo en Cuní o res.

    ResponElimina
  27. Ràdio Esparreguera pertany al món real??? ;P

    Ja m'ho escoltaré, que a la feina està mal vist activar el so. Però la cosa promet...

    ResponElimina
  28. Ara que ho dius, Santi, igual tot és una broma molt ben muntada [Jo de petit era fan de “Misión imposible”]

    ResponElimina
  29. Encara no he pogur escoltar-lo brrrrrr a veure si trobo el forat!!!!
    Gràcies Clidice, per considerar-me valenta. La veritat és que no n'hi ha per tant, que tothom s'animi, que després fa gràcia sentir-te (gràcia i vergonya, a parts iguals)

    ResponElimina
  30. Em conec, Eulàlia, sense la meva intervenció va quedar la mar de bé.

    ResponElimina