Pop-up Wagner

Havia estat a punt de no escriure res sobre la “Tristan i Isolde” que vaig veure i escoltar divendres passat al Liceu. Els motius per no fer-ho eren que:

a) “Tristan i Isolde” és una opera tan imposant, un cim indiscutible del gènere i de la qual tant s’ha escrit, que qualsevol comentari d’un profà sonarà inevitablement superficial.
b) L’actual producció del Liceu porta ja tants dies en marxa, que dubto molt que pugui aportar res de nou al que han dit sobre l’espectacle veus moltíssim més autoritzades (especialment a la xarxa, que la crítica en premsa cada dia que passa fa un paper més dubtós).

Però al final ha vençut la meva inconsciència, donat que la ignorància no ha estat mai obstacle perquè m’expressi sobre tot allò que em passa per davant dels nassos.

Començaré per dir que sempre contemplo l’obra de Richard Wagner amb una certa ambivalència. No tinc cap dubte que és un dels més grans, un geni que va trasbalsar la història de la música i que va obrir la porta a les noves harmonies del segle XX, autor de les més sublims melodies i de les orquestracions més innovadores. Però al mateix temps em molesta el seu convenciment en ser un revolucionari de les idees estètiques; el fet que tingués raó, que artísticament fou un revolucionari, no em fa més simpàtics els seus excessos. Sempre que he dit que algunes de les seves peces guanyarien amb algun cop de tisora, he indignat algun wagnerià, casta que suporta malament que toquin el geni del seu altar.

Potser és que el meu cul no és el que era, però aguantar les quatre hores de melodrama de “Tristan i Isolde”, durant les quals realment no passen tantes coses, encara que hi haguessin dues pauses de mitja hora, se’m va fer físicament dolorós. Certament la música i els sentiments expressats són sovint molt bells; però sempre hi ha aquell moment que penses: “ja ho he entès, Richard, ara fes el favor de tirar endavant!” Per exemple, al tercer acte, trobo que, tenir Tristan mortalment ferit durant 45 minuts tot esperant que arribi el vaixell d’Isolde, és abusar fins al sadisme del vell recurs de la salvació “in extremis”. Ja he proferit l’anatema, no me’l tingueu molt en compte.

Foto d'Antoni Bofill

Els experts diuen que el director convidat, Sebastian Weigle, no fa un bon Wagner; jo només diré que poques vegades he sentit l’Orquestra del Gran Teatre sonar millor (em puc escudar, en que comencen a tenir l’obra ben rodada). L’Isolde de Deborah Voigt presenta un timbre sovint lleig, una veu envellida que no controla sempre el crit, però demostra experiència i un domini escènic que la fa, si no emocionant, almenys acceptable. Peter Seiffert, molt més gris durant els dos primers actes, executa un bon tercer acte ple d’energia, curiosament quan la seva salut se suposa que està a les acaballes. Escènicament pertany a l’escola dels estaquirots que adopten postures heroiques.

Bo Skovhus em va semblar un bon Kurwenal. El rei Marke de Kwangchul Youn va estar impecable en el seu agraït paper, el millor de la nit, segons el que hi entenen. Però a mi em va enamorar la Brangäne de Michaela Schuster, especialment en el segon acte i em vaig quedar desitjant que Wagner li hagués escrit una mica més de paper.

Un dels principals motius d’interès del muntatge eren els decorats i el vestuari que l’artista britànic David Hockney va realitzar l’any 1987 per l’òpera de Los Angeles. Sembla ser que és la primera vegada que creuen l’Atlàntic. Fidel al seu estil pop, Hockney pinta els decorats ingènuament estilitzats en taronges i blaus elèctrics. De vegades fa pensar en un d’aquells contes desplegables on la profunditat s’aconsegueix a través d’una superposició de figures planes. Tot i que el vestuari és feixuc i cridaner, la il·luminació de Duane Schuler assoleix molt bells efectes en el segon i el tercer acte, i en tot moment es percep la mirada del pintor en la perfecció de les composicions plàstiques.

Un afer més controvertit és si aquesta és l’escenografia apropiada per una òpera com “Tristan”. Els puristes preferirien uns decorats tendents a l’abstracció; però a mi, tots aquests castells amb merlets i boscos amb personatges de Paolo Uccello, que semblen sortir d’un llibre miniat, m’ajudaren a submergir-me en aquesta immortal llegenda medieval.

Hockney a la "chaise longue" d'Isolde abans que vingués el tapisser.