En la meva acabada d’estrenar condició de tiet solter, he començat a descobrir mons que mai abans no havia imaginat. He vist mòduls 0 en flames més enllà de la fàbrica Jané, he vist opinions contradictòries sobre la lactància prop de la porta del CAP. Tots aquests moments es perdran… en el temps… Però tampoc és qüestió d’avorrir als lectors que han passat per aquesta més que ordinària experiència de la maternitat/paternitat.
Parlaré doncs d’algunes coses que li han passat a la meva germana Anna (me n’ha donat permís i gairebé m'ha exigit que ho publiqués), decidida a dur un fill al món sense disposar d’un mascle que doni la cara davant de la societat civil. Coses que pensaries que havien quedat sepultades a l’antigor més digna d’oblit, però que sembla que encara remenen la cua. Com per exemple, el que li va succeir quan va anar a registrar el seu nadó. Li demanaren que posés el nom del pare, i encara que ella informà que no n’hi havia, la funcionària insistí que el posés igualment, encara que el desaprensiu no volgués reconèixer la criatura. Es diria que al registre civil de Barcelona encara pensen en termes de dones de moral lleugera i d’homes que se n’aprofiten. No han sentit parlar de coses com la inseminació artificial.
La meva germana finalment sortí de les oficines amb els papers a la mà i sense cap nom fictici a la seva consciència. I, malgrat tot, jo que pensava que allò de “fill de pare desconegut” era una tradició de la nostra cultura, vaig descobrir diumenge passat, gràcies a la nostra amiga Montserrat, que només des de l’any 2005 existeix un decret que eximeix de declarar el nom del pare. Fins llavors, calia omplir la casella amb algun nom, fos real o inventat. No vull pensar les situacions truculentes que aquest fet podia provocar, quan el nen es feia gran i descobria que el seu pare desconegut era un tal Eligio o Facundo (per posar exemples improbables).
I ara caldrà dir alguna cosa sobre el nou llibre de família, tan modern i tan homoparental ell, on les dues caselles de la parella fundacional venen precedides de “senyor/senyora”, “don/doña” perquè s’hi puguin incloure totes les combinacions possibles. Però, si ets mare soltera, el funcionari del registre encara està programat per deixar buit el primer lloc i relegar la dona a la segona posició tradicional. I quan arriba el moment d’inscriure l’Adrià i s’ha d’omplir allò de “fill de x i y”, l’x és un guionet i Anna queda una vegada més a la cua.
Sí, tenim uns governs “guais” i d’esquerres que no ens els mereixem; no pots sortir al carrer sense que t’assalti una o altra festa de la diversitat, de la multiculturalitat o de la homoparentalitat. I malgrat tot, de què serveix tot això, si els cervells de tants de nosaltres no han passat la ITV des de fa 50 anys?
Parlaré doncs d’algunes coses que li han passat a la meva germana Anna (me n’ha donat permís i gairebé m'ha exigit que ho publiqués), decidida a dur un fill al món sense disposar d’un mascle que doni la cara davant de la societat civil. Coses que pensaries que havien quedat sepultades a l’antigor més digna d’oblit, però que sembla que encara remenen la cua. Com per exemple, el que li va succeir quan va anar a registrar el seu nadó. Li demanaren que posés el nom del pare, i encara que ella informà que no n’hi havia, la funcionària insistí que el posés igualment, encara que el desaprensiu no volgués reconèixer la criatura. Es diria que al registre civil de Barcelona encara pensen en termes de dones de moral lleugera i d’homes que se n’aprofiten. No han sentit parlar de coses com la inseminació artificial.
La meva germana finalment sortí de les oficines amb els papers a la mà i sense cap nom fictici a la seva consciència. I, malgrat tot, jo que pensava que allò de “fill de pare desconegut” era una tradició de la nostra cultura, vaig descobrir diumenge passat, gràcies a la nostra amiga Montserrat, que només des de l’any 2005 existeix un decret que eximeix de declarar el nom del pare. Fins llavors, calia omplir la casella amb algun nom, fos real o inventat. No vull pensar les situacions truculentes que aquest fet podia provocar, quan el nen es feia gran i descobria que el seu pare desconegut era un tal Eligio o Facundo (per posar exemples improbables).
I ara caldrà dir alguna cosa sobre el nou llibre de família, tan modern i tan homoparental ell, on les dues caselles de la parella fundacional venen precedides de “senyor/senyora”, “don/doña” perquè s’hi puguin incloure totes les combinacions possibles. Però, si ets mare soltera, el funcionari del registre encara està programat per deixar buit el primer lloc i relegar la dona a la segona posició tradicional. I quan arriba el moment d’inscriure l’Adrià i s’ha d’omplir allò de “fill de x i y”, l’x és un guionet i Anna queda una vegada més a la cua.
Sí, tenim uns governs “guais” i d’esquerres que no ens els mereixem; no pots sortir al carrer sense que t’assalti una o altra festa de la diversitat, de la multiculturalitat o de la homoparentalitat. I malgrat tot, de què serveix tot això, si els cervells de tants de nosaltres no han passat la ITV des de fa 50 anys?
Ha, ha... un dels viatges siderals al passat es produeix quan vas a registrar les teves criatures al registre, a la plaça Medinaceli,... és com entrar en el passat més ranci. És una experiència que recomano enormement i veig que amb el pas del temps no ha variat. La meva primera filla la vaig registrar jo però la segona vaig insistir a que la meva dona hi anés també perquè no es perdés l'espectacle de viure el passat en un edifici guai però tots els rètols fets a mà de manera cutre amb retoladors (els ordinadors no existeixen), funcionaris que s'encarreguen només d'un llibre de registre (de la A a la D, per exemple, i si està esmorzant el que et toca t'has d'esperar!), funcionaris que orgasmen quan veuen que et falta un paper (vuelva usted mañana)... en fi, brutalment genial!
ResponEliminaQuan una cunyada meva va haver de registrar la seva filla nascuda en circumstàncies com la de la teva germana la van obligar a posar un nom per al pare (!su hija tiene derecho a tener un padre!) i com que estava atavalada jo li vaig insinuar que li posés Onofre (Galderic ja el tenia reservat per si mai tenia un fill, cosa que malauradament no ha succeit...).
Gràcies el meu consell, el pare de la meva neboda es diu Onofre!
Aquesta és una de les situacions paradoxals que es donen. Quan de vegades sembla que hi ha lleis massa avançades, o quan dins de la pròpia administració hi ha una mena de collage de coses noves i velles. Sortosament, la burocràcia resulta entranyable quan, en tornar de fer un tràmit d'aquests, pots llegir alguna cosa de Kafka.
ResponEliminaGalde, vist així, com a foment de la creativitat genealògica pot tenir un passe.
ResponEliminaAra, no sé si una visita al registre civil és prou al•licient per induir-me a la paternitat.
Lluís, no recordo que ma germana en cap moment utilitzés l’adjectiu “entranyable”.
ResponEliminaAllau,
ResponEliminaEn cap moment faig una proclama a la paternitat, sinó a aprofitar els pocs aventatges que té...! ;-)
A més, estic d'acord amb en Lluís que la burocràcia, si aconsegueixes distanciar-te i et passa la mala llet inicial, pot arribar a ser entranyable amb una bona lectura com la que proposa...
Jo en un cas així no m'ho hauria pensat dos vegades i ara el pare del teu nebot es diria SonGoku.
ResponEliminaCom diu en Titus, la temptació de fer-ne alguna de grossa m'hagués resultat irresisitible :P però entenc que si t'ho mires com cal vénen ganes de no registrar-lo :( si no fos ...
ResponEliminaTitus, veig que els homes us ho preneu molt a conya...
ResponEliminaClídice, em sembla que el nom que s'hi posava era indiferent, no servia de res.
ResponEliminaMontserrat ha dit...
ResponEliminaTinc una amiga que també va tenir el fill sola, abans que sortís la lei del 05, i va optar per posar a nom del pare, el nom de l'avi, o sigui, el pare d'ella... No sé què farà el nen quan ho vegi...
Nou i lei per nom i llei, errades ortogràfiques que m'han fet repetir el comentari...
18 de febrer de 2010 13:21
i tot i així lei ha torant a sortir...
ResponEliminatornat...
ResponEliminaMontserrat, ja posats a embolicar la troca, inscriure’l sota el nom de l’avi se’n du la palma.
ResponEliminaJo suposo que tota aquesta canalla, no hauran de tenir cap problema quan siguin grans, per acceptar els noms del registre i les circumstàncies que hauran dut a fer-ho d'una determinada manera, doncs penso que l'educació que rebran ho tindrà en compte.
ResponEliminaSense adornar-nos-en, estem fent servir una mentalitat rància per explicar-nos el que potser ni nosaltres mateixos hem acabat de pair.
Guai, no?
Titus, SonGoku no cola: encara mantenen la xuleta on especifica quins noms es poden posar i quins no (per equívocs, degradants, etc.).
ResponEliminahttp://esede.mjusticia.es/cs/Satellite/1215327189284?blobheader=application%2Fpdf&blobheadername1=Content-Disposition&blobheadervalue1=attachment%3B+filename%3DRequisitos_de_la_inscripci%C3%B3n.PDF
Els polítics canvien. Els funcionaris no.
ResponEliminaTot segueix igual.
("atado y bien atado")
Allau, de tot això en tenim notícies de primera mà.
ResponEliminaEl meu fill era de l'Anna, mare decididament soltera (invents d'aquells anys!) i, a l'hora del registre al "Libro de filiación" (que així s'anomenava), la van dur rere el biombo de les perdudes on una funcionària, amb aquell deix cínic de la compassió falsejada, va enregistrar a l'Oriol.
Anys més tard ja vam passar per Medinacel·li, però això és una altra història.
Titus, poca conya amb els noms japonesos. Com que hi ha molt noms femenins acaben en O (Yoko) i els masculins en A (Keita) han de fer una declaració jurada que el nom no és ofensiu ni del sexe contrari!
ResponEliminaHo sé perquè tenim una amiga aparellada amb un japonés i encara és més espectacle el registre!
Joaquim, estic segur que de problema no en tindran cap; però pensaran que érem una mica ximples per inventar-nos aquestes filiacions fantasioses i totalment inútils.
ResponEliminaSanti, SonGoku és equívoc, degradant o simplement és que és massa xulo?
ResponEliminaBenvingut, gbib! Ara posa-li música de "La vida sigue igual".
ResponEliminaOstres, Girbén, quan nosaltres hi anem, tu ja en tornes!
ResponEliminaDigue-m'ho a mi, Galde, que vaig descobrir fa quatre dies que Allau és nom femení.
ResponEliminaAllau: de la pedadogia inicial, del mai ben ponderat paper formatiu dels 0-3 anys, a casa és perpetu tema de conversa. Per a qualsevol dilema, ja saps.
ResponElimina¿como puede ser que esta casta funcionarial continue en las mismas? ¿como puede ser que a estas alturas no se les caiga la cara de verguenza requiriendo formularios del año del cuplé? ¿no tienen padres, hijos, amigos que les hagan entrar en el presente? yo no lo entiendo y además me indigna y además me cabrea...
ResponEliminaAllau dale por favor a tu hermana un par de besos de mi parte y uno para tí y otro para el dulce ...
Burrocràcia!
ResponEliminaJo tinc un record fantàstic de quan vaig anar a Medinacelli a esbrinar quin era el tercer nom amb què m'havien batejat. El Joan, com l'avi, i el Rossendo, com mon padrí, ja els sabia. Era Maties. Al principi no sabia perquè, però després vaig saber que Maties havia anat a predicar entre caníbals, així com jo faig classes entre alumnes. Tot quadra.
Pilar, los formularios cambian, los cerebros son los que permanecen. Y gracias por el alud de besos.
ResponEliminaAra que ho dius, Puig, com que tots som mig pagans, això del segon i del tercer nom es deu d'haver perdut i era una de les poques coses bones del bateig. Jo em dic Jesús per haver nascut el dia de Nadal i Just per l'avi (un nom ben barceloní). Rossendo em sembla estupendo!
ResponEliminaJa sé que estem apartant del tema original, però la xuleta aquesta dels noms equívocs i degradants s'aplica al nen, no al pare, ¿no? Vull dir, si volen saber el nom del pare, fins i tot en els casos en els que no existeix, s'hauran d'aguantar amb el que tu els diguis, i si és el nom d'un personatge de ficció, doncs mira, res millor per un pare inexistent. És que tot plegat és tan absurd que t'has de riure per no plorar.
ResponEliminaTens raó, Titus, no li posarem SonGoku al nen, però si el pare es diu així, no podem negar la crua realitat (no puc creure que estigui escrivint una frase com aquesta).
ResponEliminaDoncs t'ho has de creure, acabes de dir que no podem negar la crua realitat.
ResponEliminaSort que m'agrada l'steak tartar.
ResponEliminaJo en sé d'una que va intentar -abans del 2005, quan ho van canviar- posar com a nom de pare 'Probeta'. Però no la van deixar. Al final va posar el nom del xiquet també com a pare, i el 2005 va anar a canviar-ho.
ResponEliminaUnes altres, dues mares, també van haver de posar nom de pare (que ja té collons, el tema). Com que "l'altra" mare es deia Maria, van dir que el pare era Marià, confiant que com que als sistemes informàtics burocràtics la meitat de les vegades es perden els accents, igual hi havia sort...
Costa molt trencar aquest tipus d'estereotips, i n'hi ha per enfadar-se és veritat. Hi ha funcionaris que fan esforços en l'ús de llenguatge no sexista, per exemple o incorporar visions noves, però de vegades costa lluitar contra le inèrcies creades.
ResponEliminaDit al marge: sóc una experta en lactància materna! No hi va haver res com tenir problemes per després esdevenir-ne una experta. Algun dia potser en torno a parlar, al Riell Bulevard.
Fins i tot jo he esdevingut un expert, Eulàlia. Em fa l'efecte que se'n podrien escriure enciclopèdies senceres.
ResponElimina