A l’hora de la migdiada

—Sí?

—Buenas tardes, quisiera hablar con don Allau Ava... Avalanche.

—Jo mateix.

—Buenas tardes, don Allau, mi nombre es Vladimiro Eusebio y le llamo de la compañía Yastoy.

—Bona tarda, Vladimiro Eusebio, encantat de saludar-lo.

—El motivo de mi llamada, don Allau, es el de informarle de una nueva promoción que estamos realizando en telefonía móvil para clientes que se den de alta antes del 30 de mayo. ¿Estaría interesado en que le dé más detalles?

—Res no em plauria més!

Un moment d’estupor a l’altre costat de la línia.

—Pues mire usted, don Allau, si se da de alta en nuestro servicio, disfrutará de una tarifa plana de 1 euro mensual hasta el 30 de septiembre, tanto en llamadas nacionales como internacionales, con la única condición que permanezca abonado hasta abril de 2011. ¿No le parece una oferta atractiva?

—Atractiva, diu? Em sembla sensacional!!!

—A que sí. Además usted, don Allau, no tendrá que abonar ninguna cuota de alta. Pero todavía hay más…

—Més? Digui, digui, Vladimiro Eusebio, friso per saber-ho.

—Sí, don Allau, porque si se acoge a nuestra promoción recibirá también nuestra tarjeta Supertitanium. Fíjese bien, no he dicho plata, no he dicho oro, no he dicho platino: he dicho titanium!

— Uau! I com és possible tal bicoca? Algun parany hi deu haver. I, si a l’abril de 2011 vull donar-me de baixa, no tindré cap problema? Que ja sé com les gasten vostès, que ara tot són flors i violes...

—Ningún problema, don Allau, aunque, dada la calidad de nuestro servicio, dudo mucho que jamás le pase por la cabeza abandonarnos. Entonces, eeer, ¿está interesado en saber más sobre la promoción?

—I tant que sí, que no passa cada dia que la fortuna et truca a la porta, bé, en aquest cas al telèfon.

—Pues bien, don Allau, ahora le pasaré con un comercial de la compañía que le explicará mejor que yo…

—Vladimiro Eusebio, no em digui que hem d’interrompre una conversa tan agradable i en tan dolça variant dialectal.

—No se preocupe, don Allau, yo le paso con el departamento de Nuevos Abonados, donde le atenderán incluso mejor que yo.

—Però a mi és que em ve més de gust parlar amb vostè, almenys una estoneta més.

—Verá, don Allau, le agradezco la atención, pero no nos está permitido prolongar las llamadas, mi puesto es de “contacto express”, compréndalo.

—Miri, ja sé que és fer un lleig i que ofertes com aquesta no es poden deixar córrer; però em sembla que m’ho pensaré una mica.

—Pero, ¿qué dudas tiene? Si yo no pudiera resolverlas, estoy seguro de que…

—No, no, prefereixo pensar-m’ho. Que si ara els dono una resposta, potser ja no em trucaran mai més. I la veritat és que em fan molta companyia.

—Le puedo dejar nuestro teléfono por si...

—Ha estat un veritable plaer. No dubto que d’una forma o altra continuarem en contacte. Expressions a l’Egeria Carolina, el Borja Nelson i la Piorrea Aspasia, i disculpi que hagi oblidat el nom dels seus 35 col·legues anteriors. Estiguin tots bonets!

L’egocentrisme il·lustrat

Juanjo Sáez (Barcelona, 1972) és un dibuixant d’aptituds escasses, però que s'adeqüen molt bé a la finesa dels seus guions. Potser és precisament l’embolcall matusser el contrast necessari a les seves encertades observacions. Fins ara ens havia ofert dues obres majors, “Viviendo del cuento” (Mondadori, 2004) i, sobretot, “El arte” (Mondadori, 2006), un tractat d’art modern “explicat a la teva mare”, tan perspicaç com empàtic (llibre de text obligat a tots els instituts que no vulguin deixar escapar la carrossa de la Història).

Amb el primer d’aquests dos llibres el senyor Sáez esdevingué el perfecte martell de les ridiculeses de la modernitat (un paper que a tots els que hem volgut ser “moderns” per un dia, ens atrau d’allò més). De passada, s’erigí com la nèmesi i contrafigura de l’exitós (i clenxinat) Jordi Labanda. I ja és sabut que en aquest país les baralles de galls, encara que es presentin d’una altra forma, ens agraden molt. Previsiblement, Sáez està tip de fer aquest paper i busca nous terrenys en els que expressar-se.

Arribat el moment de compilar les seves tires publicades a la premsa, Sáez no es conforma amb un catàleg cronològic “tout court” i comença a fer-se preguntes sobre el seu treball en aquest nou llibre que es diu senzillament “YO”. El dibuixant s’atansa a la quarantena i, en certa manera, veu la necessitat de fer balanç. Ha esdevingut icona d’un tipus de modernitat “alternativa” i tothom (després de sol·licitar-li que faci un mural gratuït a l’habitació de les nenes) li demana que es repeteixi “ad infinitum”.

El seu JO, una silueta negra que sembla sortida del catre greixós de Freud, l'interpel·la i l’obliga a explicar-se. L’artista, en un admirable exercici d’impudor, ens parla de les seves ambicions i les seves pors. Peca sovint d'ingenuïtat, però ho fa com aquell nen de “El vestit nou de l’emperador” que assenyala allò que és evident, però del que ningú no gosa parlar.

En Juanjo Sáez, especialista en ser acomiadat de tots els mitjans de premsa on col·labora (El Periódico ha estat la seva llar més duradora), aspira a entrar endebades a la plantilla de EL PAÍS i es queixa, amb raó, que ningú no l’informi del que es correcte parlar i del que no ho és. Sense directrius sobre qui és el que paga, és fàcil ficar la pota, com ho fa ell a bastament. Dibuixa una tira sobre terrorisme i fica la pota. Dibuixa una tira sobre feministes i fica la pota. Dibuixa una tira contra la indústria musical i fica la pota. O potser no la fica tant, simplement diu coses que ningú no gosa dir.

En dues paraules (que en seran quinze): un diari íntim d’artista a l’ensems que un diagnòstic d’aquest refotut país.

Seient reservat

La senyora del cabell lilós, després de passar la targeta, s’ha afanyat digna a ocupar el seient lliure que tenia al davant. Seu molt dreta, vestida amb una imitació d’un conjunt Chanel i amb una vistosa cadena d’or sobre el pit. És una dona presumida, d’aquelles que espera que les amistats li diguin en tot moment que encara fa molt de goig.

—Podria deixar seure aquesta senyora… —diu una veu davant seu.

La senyora Chanel roman amb el posat patrici i els ulls fixats en el no res.

—Ep, no es faci la desentesa, que estic parlant amb vostè.

La senyora agita el cap, com si es desvetllés de profundes cavil·lacions, i mira per primer cop la passatgera que seu enfront: una dona d’edat indeterminada, és a dir, vella o molt vella, embolicada en una mena de parka de color rosa pal.

—Perdoni, estava distreta, em parlava?

—Li estic dient que podia cedir el seient a aquesta senyora, que ho deu necessitar més que vostè.

Parka rosa assenyala amb el cap a la seva dreta i Chanel veu per primer cop la passatgera que deu d’haver pujat a l’autobús just darrera seu. És una velleta escardalenca i corbada, de vestits molt senzills, amb una bossa de plàstic molt reaprofitada a les mans; el tipus de persona que tothom qualificaria inevitablement com una “pobra dona”.

—Escolti, també li podia cedir vostè el seient —respon Chanel—, que les lliçons de civisme comencen per un mateix.

—Si em fos possible, ja ho hauria fet, però és que estic operada dels dos genolls —es defensa Parka—; coses de l’artrosi. I mira que jo no volia operar-me i ho vam provar tot, les pastilles, les infiltracions... Però el metge va insistir que havia de passar pel quiròfan i no m’ho van encertar, ara encara em trobo pitjor que abans de l’operació. No em puc estar ni dos minuts dreta.

Chanel li mira els genolls amb desconfiança:

—Si tant malament està, no hauria de sortir de casa sense companyia. I no porta ni un mal bastó?

—Precisament me l’he descuidat a l’ambulatori. La meva filla m’havia d’acompanyar, però a l’últim moment l’han trucada de la feina, que hi havia una urgència. És que la meva filla és perruquera…

—No, no, si ja la crec, però és que com se la veu tan jove i tan eixerida.

—No és tant per l’edat, que tot just m’han donat la targeta rosa, és aquest dolor del dimoni, ja li dic, que si estic dreta, em mata.

—Doncs, disculpi —es defensa Chanel—, la veritat és que ni m’havia fixat en la senyora i com que fa anys que pateixo una arítmia i tinc una certa edat, m’he cregut amb dret al seient… Perquè ningú no ho diria, però jo ja passo dels… seixanta-cinc. El que passa és que, mal m’està dir-ho, em conservo bé. Per exemple, vostè quants me’n posaria?

—Seixanta-set? —aventura, diplomàtica, Parka.

—Setanta-vuit! —li confia Chanel en veu més baixa, però també triomfal.

—Ningú no ho diria!

—Oi que no? Una mira de fer goig, però no s’enganyi, la processó va per dins: sempre he estat molt delicada, des de ben petita. Només néixer, els papàs pensaven que em perdien, però miri encara sóc aquí! És allò que en diuen una mala salut de ferro.

—Cal fer el cor fort i tirar endavant.

—És el que jo dic.

A hores d’ara mig autobús està atenent la conversa, duta en un volum no gaire discret. Només la vella atrotinada sembla aliena al petit conflicte que ha causat, més preocupada a remenar dins de la seva bossa, buscant una cosa que no troba. A l’altre costat del passadís, una jove amb un embaràs terminal s’alça per oferir-li el seu seient. Un executiu tot formal s’aixeca d’immediat.

—I ara, de cap manera! Senyora, vingui a seure aquí!

Un home cepat de xandall vermell també es posa dret i s’avança decidit a arrossegar la velleta fins al seu lloc. Dues estudiants de ciències de la nutrició i un lampista bolivià s’hi interposen per fer-se amb la senyora. Un a un, com atacats per un virus contagiós, bona part dels passatgers dels bus s’han alçat, competint per oferir les seves places. L’objecte de totes aquestes atencions ha acabat traient de la bossa una boina negra i se l’acaba de posar. Es mira la commoció que l’envolta i amb un petit somriure diu:

—Sinyori, les diseo bona jornata i les agradesiré la voluntate.

A continuació, mentre els passatgers van recuperant una mica mosques els seus seients, treu de la bossa un ukelele i comença a esgargamellar-se amb una versió esgarrifosa de “Munasterio’e Santa Chiara”.

Parka i Chanel, l’una recolzada en l’altra, baixen a la pròxima.

L’escriptura còmplice

De negres literaris ja he parlat aquí en un o altre moment, una figura que en anglès s’anomena “ghost writer” (escriptor fantasma), com la darrera pel·lícula de Roman Polansky, perquè d’això tracta precisament. Pels qui els cansi llegir, diré que l’aneu a veure, que la recomano i que ja podeu saltar al proper bloc.

La intriga va d’un escriptor sense nom (als crèdits apareix simplement com a “ghost”, un Ewan McGregor, neutre, atractiu i molt eficaç) que és contractat per escriure les memòries d’un ex-primer ministre britànic, després que l’anterior encarregat de fer la feina aparegués mort en circumstàncies sospitoses. El polític, que encara que es digui Adam Lang, és un transsumpte clar de Tony Blair, té les faccions de Pierce Brosnan, i fa de Pierce Brosnan (però ja queda bé). Es troba en un mal moment, perquè un ex-col·laborador l’amenaça de dur-lo al Tribunal de l’Haia a causa d’algunes pràctiques tèrboles referents a la guerra d’Iraq i esdevingudes durant el seu mandat. Afegiu-hi una secretària per a tot (literalment), que és la Kim Cattrall de “Sexe a New York” i l’emprenyada cònjuge que fa Olivia Williams (un milió de vegades més interessant que la bleda de la Cherie Blair). Amb això, a partir d’una novel·la de Robert Harris, ja tenim tot el material per bastir un thriller polític, no necessàriament profund, però absolutament entretingut.

Des del principi, que presenta “in media res”, sense cap mena de títols de crèdit, un cotxe buit abandonat en un ferry i un cadàver a la platja, el film atrapa. I si m’atrapa, segurament serà per les mateixes raons que a d’altres els semblarà tediós. Perquè guarda un pas tranquil, perquè deixa temps per a que el comprenguem, perquè hi ha una tensió mantinguda que mai no esclata en pirotècnia, perquè no hi ha efectes especials, ni persecucions espectaculars, ni tiroteigs gratuïts, ni xuts d’adrenalina, ni cap de la parafernàlia destinada a ennuvolar l’enteniment que avui dia passa per ser la idea del que ha de ser la diversió.

En un recurs que també solia utilitzar Hitchcock, sembla rellevant que l’escriptor protagonista, ficat en un afer bastant descomunal, es comporti en tot moment de la mateixa manera maldestra que tots podríem presentar en situacions similars. En el clixé de Hollywood ja hem vist mil vegades com un home del carrer agafa una Magnum si les circumstàncies l’empenyen i jo no m’ho he pogut empassar mai.

La localització de gran part de l’acció en una illa de la costa de Nova Anglaterra, assotada pel vent i la pluja de l’hivern, en una casa moderna de grans finestrals, on sembla que tot estigui exposat a un testimoni invisible i indesitjat, és una altra gran troballa atmosfèrica.

Veient el film es poden desenvolupar tot tipus de teories conspiranoiques, es pot reflexionar sobre la relativitat del poder polític o sobre el compromís de l’escriptor, o fins i tot es pot llegir una mena de revenja que fa Polansky contra la justícia americana (quan, per exemple, es repassen quins són els països que no reconeixen l’autoritat del Tribunal de l’Haia). Opino que tampoc cal demanar a “Ghost writer” més del que ofereix en un primer nivell: un bon entreteniment de formes clàssiques que, per la seva anomalia, sembla rodat fa trenta anys. Probablement no serà cap obra mestra, però (coi) quina satisfacció!

La fillola fugaç

No serà necessari presentar a aquestes altures la Comtessa d’Angeville, habitualment enfilada a la seva Muntanya Màgica. Des de fa molts mesos a casa li seguim la pista per saber com li va. La Comtessa és un cul inquiet que rarament para a l’Alqueria d’Asnar (Alacant), d’on és originària. Darrerament ha passat temporades a Noruega, a Equador i a Finlàndia, però també ha estat vista al nord d’Itàlia o a Navarra, i no crec que ni ella mateixa sàpiga on es trobarà d’aquí sis mesos.

En el seu bloc, la Comtessa ens explica com li va per aquests mons de déu i com s’espavila en el dia a dia. És una persona vital, que no té por en arremangar-se i ficar el nas en els costums de les societats que l’acullen. Amb ella hem assistit a un partit de trinquet a l’Equador, hem pescat en el gel de Lapònia o hem pedalat en busca d’un bar a 30º sota zero. També hem compartit amb ella els seus esporàdics atacs de nostàlgia i tot el devessall de records de l’Alqueria i les seves gents que els acompanyen.

Si bé el contingut dels seus apunts és sempre interessant, el que la fa una blocaire excepcional és la forma com ho explica. La Comtessa utilitza un llenguatge col·loquial que li surt a doll, sense parar-se gaire a pensar en normatives ni estructures de discurs, com si només les vísceres dictessin els seus textos. Amb això aconsegueix uns fragments que sovint se t’emporten amb una força irresistible, amarats de la frescor vital de la seva terra, gràcies a allò que en diuen el geni del llenguatge, que ella clarament té. A casa en som fans.

La Comtessa es nota que és una persona llegida i que, sospito, potser té un empatx d’escriptors de la “beat generation”. Per això, de vegades surt amb algun estirabot nihilista, com si ja hagués estimat tots els cossos i hagués llegit tots els llibres i estigués disposada a engegar-ho tot a fer la mà. De fet, crec que aquesta tendència la va perdent amb el pas del temps, i molt que me n’alegro. I no és que jo tingui cap dret a dir-li com ha de viure la seva vida, però em sembla que, per l’edat que té, no li pertoca (o potser, precisament per l’edat que té, li pertoca fer aquests gestos).

I és que, malgrat tot el seu passat de viatges, farres, sexe, drogues i rocanrol que ens la presenten com una dona que és de tornada de tot, resulta que la Comtessa té poc més de 20 anys. Estic segur que no vam ser els únics dels seus lectors que ens vam quedar de pasta de moniato, quan ho va revelar al seu bloc, i alguns encara no la creuen.

A partir d’una mútua estimació i per camins que ara no tinc clars, la Comtessa ens va demanar que fóssim els seus padrins virtuals i, és clar, no li vam poder dir que no. Internet és un medi jove i les obligacions que tenen els padrins envers les filloles virtuals estan encara per escriure. De totes maneres, quan vam saber que aquest diumenge passat aterrava a Barcelona des de Helsinki per prendre un tren a València poques hores més tard, vam tenir clar que calia anar-la a trobar i protegir-la dels perills de la Gran Encisera.

La recollírem a l’estació de Sants i, com que la Comtessa no té vocació urbana, la vam dur a passejar pels carrerons de Gràcia, que eren plens de festa i d’olor de flor de tarongina. Van ser tres hores ben agradables que vam aprofitar per conèixer-nos una mica millor, gràcies a aquesta barreja d’intimitat, curiositat i confiança que també es pot trobar a internet.

Si féssim cas a la visió periodística d’això que en diuen “xarxes socials” (i que, de fet, per altres mitjans, són més velles que l’anar a peu), tot el que s’hi pot trobar són mitjans per fer negoci, frivolitat, narcisisme i algun “serial-killer” com a guinda del còctel. Però, com estan demostrant les recents desvirtualitzacions primaverals, potser són també un nou mitjà d’arribar al mateix lloc de sempre: a la costellada al camp, a la cervesa o el “ristretto” al sol d’una terrassa, a la conversa relaxada amb els amics de tota la vida.

Sí, he dit amics de tota la vida.

Me'n recordo (XVI)

"Fantasia" o quan Disney esdevingué experimental.

Me’n recordo que al programa de ràdio que feien els dissabtes Mr. Belvedere (Jaume Figueras) i Maruja Torres se sentia un fragment de “La Consagració de la Primavera”.

[En aquest assaig de l'Orquesta Simón Bolivar dirigida per Gustavo Dudamel el fragment arriba cap al minut 8:40].

Resum en C

Rose Selavy

catalanitat, consum, civisme, comerç, cofoisme, conspiració, cultiu (de la rosa), consens, caixa, ciutadania, cèntims, cacau (xocolata desfeta), cues, cansament, cafarnaüm, Cervantes-Chespir-Chabokov, congregació, compradors, celebritats, caigut a Canaletes, cobertes (de llibre), Casa Gran, Casa del Llibre, cens, color (local), coc de Sant Jordi, Corte Inglés, catalanitat

curiouser and curiouser

L'apunt de Sant Jordi

{Començar amb explicació sobre el motiu del retard en la publicació de l’apunt. [Ets home d’horaris fixos i qualsevol variació produeix alarma] Potser lligar-ho amb el tema de l’apunt d’ahir i les confusions que això podia provocar.}

El serrall de Mozart, una música que indueix a la felicitat/una invitació a la felicitat. L’inefable atractiu eròtic que exercien els turcs a l’Europa del XVIII.

[Encara no has decidit si parlaràs o no d’aquest rapte que has vist dijous a la nit].

{Consideracions generals sobre la diada}

Llibres que no es llegiran (interpretació paternalista i de dubtosa certesa)/l’únic llibre que compraran en tot l’any/la púrria dels escriptors mediàtics/la púrria de la novel·la històrica/roses per a les dones/llibres pels homes

(no diuen que la majoria de lectors són lectores?)

{ironia sobre la novel·la negra escandinava} {o nòrdica} {o bàltica}

“És l’únic dia de l’any que no em compro cap llibre”.

(però la frase no és meva, i a més no és veritat)

{Algunes notes d’ambient al carrer} Meteorologia: plovia, feia sol. La coneguda circulació flebítica a la Rambla.

{Sarcasme polític?} Xocolatada al Pati dels Tarongers. Els funerals de Samaranch a la Catedral.

No. Crec que no. Dues vegades no.

{Final de dia, els previsibles resums}

Declaracions d’un escriptor gal·lès que assistia per primer cop a la festa i que es mostra al·lucinat (tot seguit se l’emporten a un fals pub irlandès per desintoxicar-lo).

A TV3: tres milions de roses consumides, els llibres més venuts a l’apartat de ficció han estat…

Mortadelo y Filemón, com cada any.

{Acabar amb un no, però sí. Deixem-ho en bon rotllo.}

“Un bon Sant Jordi per a tots!”

[No, massa genèric…]

“Celebreu Sant Jordi llegint, no comprant llibres!”

[Ara vas d’anticonsumista?]

“I malgrat tot, passeu una bona diada!”

[Ho has fet perfecte per no mullar-te]

#I si ho deixo córrer i passo de l’apunt de Sant Jordi? Algú altre ho farà millor.#

Com cansen aquestes coses.

Crisi o similar

Foto de batigolix vista a Flickr

No voldria fer un apunt ploramiques o sigui que demanaré d’entrada que us estalvieu els copets a l’esquena abans de confessar que darrerament estic una mica desanimat amb això del bloc. Potser la culpa la té l’astènia primaveral, com diria la Clídice, o és només una mera crisi de creixement. Perquè la veritat és que cada dia que passa em sento més ben acompanyat.

I potser en part és això; quan assoleixes un èxit modest, el teu ego demana més i es pregunta: i ara què? Quin ha de ser el proper pas? Aspirar a una conselleria? Rebre la Creu de Sant Jordi? I, la veritat és que no sé què respondre’m. De vegades, aquest món virtual que tantes bones estones ens ofereix, se m’apareix fútil i egocèntric. Altres vegades, però, penso que tots els món possibles són bastant fútils i egocèntrics, segons com te’ls miris. L’activitat humana és un quefer de formigues, que guanya amb la perspectiva.

En el fons el problema és que sóc un perfeccionista, terrible espècie que tendeix a l’esterilitat: res del que faig està a l’altura de les meves excessives expectatives. Mentre el bloc va ser un exercici d’escriptura lliure i inconscient, no em vaig haver de preocupar gaire del seu nivell de qualitat; però ara començo a sentir massa parells d’ulls fixats en la meva esquena, una situació que m’immobilitza i fa evidents les meves carències. Com puc escriure alegrement sobre coses de les quals en tinc un coneixement molt deficient? De fet, no crec que pugui considerar-me especialista en res, sóc l’amateur ideal, i amb aquest bagatge em moc pel món amb més pena que glòria. És possible que pugui enganyar-vos temporalment, però enganyar-me a mi mateix eternament ho veig més difícil.

Podria escollir el camí fàcil, les notícies de cada dia ens ofereixen motiu pel comentari irònic i fins i tot sagnant, com aquesta defensa del pollastre de pagès, reserva espiritual de la virilitat còsmica. Però jo preferiré quedar-me al costat rar.

Parlem de tipografia, per variar? Els tipus de lletres es poden separar entre les que s’anomenen de “pal sec” i les que tenen als extrems unes formoses cuetes, que en anglès s’anomenen serif i en català es diuen “gràcies”. A continuació podeu contemplar un mot escrit en Arial (pal sec) i en Times Roman (serif) per comparar les diferències.

VI VI

Les lletres de pal sec tenen un bon problema per fer distingir la “i” majúscula de la “L” minúscula. Avui he descobert que la tipografia Verdana, que és de la família pal-sec, guarda una anomalia i presenta “gràcies” en la seva “i” majúscula, com aquí es veurà:

VI

Posem-nos cínics. Amb el vell esperit de matar el porc i treure’n tot el profit possible, potser he estat escrivint un apunt de manual, del tipus “crisi del blocaire i reflexions que se’n desprenen”. El que equival a dir que aquest bloc gaudeix de bona salut. Encara que Alícia ja no visqui aquí.

Alícia ja no viu aquí

Els dibuixos són de Tim Burton, és clar!

Sabíem des de fa temps que la pel·lícula “Alice in Wonderland”, que Tim Burton acaba d’estrenar, no era una adaptació dels llibres de Carroll, sinó més aviat una mena de seqüela que aprofitava els seus personatges principals per explicar tota una altra història. De totes maneres, el títol pot induir a engany i encara resulta més absurd quan descobreixes que tots els habitants d’aquest món fantàstic l’anomenen Underland.

Les dues aventures de l’Alícia carrolliana no compten amb un argument pròpiament dit i són més aviat un seguit d’episodis inconnexos presidits per la paradoxa enfollida i l’humor cerebral, per tant, la seva translació al cinema s’ha revelat sempre problemàtica, el que no ha impedit que s’hagi intentat una vegada i una altra. El guió de Linda Wolverton ens presenta una Alícia de 19 anys que, enfrontada a un matrimoni de conveniència, fuig de la festa-parany que li han preparat i, tot perseguint un conill blanc, cau dins d’una llodriguera. Encara que ella no ho recordi, anirà retrobant vells coneguts de la seva visita anterior: el gat de Cheshire, l’eruga, Tweedledee i Tweedledum, el Barretaire Foll, la Llebre de Març, el Lliró… Però les coses no són ben bé com havien estat i, apart que tots els personatges tenen nom de fonts i que el Lliró ha passat per una reassignació de sexe i ara és Llirona, l’indret ha esdevingut molt més sinistre. La Reina de Cors s’ha fet amb el poder i els caps rodolen de debò en un règim de llagoteria i terror. Per restablir l’harmonia serà necessari que Alícia esdevingui un paladí i talli el coll al mític Jabberwock.

El que segueix és l'enèsima versió de l’eterna lluita entre les forces del Bé i les del Mal, una història que ens l’han explicada moltes vegades molt millor (al cap venen d’immediat “El Senyor dels Anells” i, sobretot, “Les Cròniques de Nàrnia”) i que no té res a veure amb el món literari de Carroll, un món on precisament els dilemes morals són absents. Si els personatges de la Terra de les Meravelles eren impertinents i imprevisibles, però en el fons llunàtics inofensius, ara es respira una veritable agressivitat: hi ha sang, caps tallats i ulls punxats (una veritable obsessió), apareixen monstres terrorífics i el Jabberwock, que fins ara havia estat la paròdia d’una llegenda medieval, aquí té molt males intencions i es reserva la seva aparició per la inevitable batalla final.

Es podria parlar, per tant, d’una traïció de l’esperit dels llibres, cosa que no seria necessàriament greu, si no fos perquè el que se’ns explica té tant poc interès. La visió de la pel·lícula s’aguanta només per l’indubtable geni visual de Burton que ha portat l’estètica de la Terra de les Meravelles cap a uns àmbits decadents i un punt macabres que li són habituals. En aquest sentit hi ha idees certament bones, com el pas pel fossat del castell caminant sobre caps tallats, i també el disseny d’alguns dels personatges.

En aquest tipus de films basats en els efectes especials i on, a més, el guió dóna poc joc, els actors solen ser meres peces funcionals. L’Alícia de Mia Wasilkowska, que recorda a una jove Gwyneth Paltrow, m’ha semblat força bé, potser perquè no és la típica rossa bufona i prou. La desaprofitada Ann Hathaway fa de Reina Blanca, absolutament petarda i Johnny Depp, en un rol clarament inflat, ja comença a cansar amb els seus histrionismes habituals. Si veieu la versió original, podreu sentir les veus d’Alan Rickman (l’eruga), Stephen Fry (el gat de Cheshire) o Christopher Lee (el Jabberwock). A mi qui més gràcia m’ha fet és l’Helena Bonham-Carter com a Reina de Cors. Amb el seu cos artificialment disminuït i el seu cap de bombeta, fa una fila memorable (a aquestes altures, imaginar-se com deu ser la seva vida conjugal amb Burton és inevitable). [Nota erudita: Geraldine James i Tim Piggott-Smith, que fan el paper de fallits sogres d’Alícia, foren els protagonistes de la mítica sèrie de televisió “La joia de la corona”.]

Com que no volíem marejar-nos i preferim apreciar els colors naturals, hem evitat la versió en 3D. Potser per això la sala estava pràcticament buida. Si, com sembla, el cinema que ve serà en 3D o no serà, ja ens podem preparar per un nou tipus d’estètica que es percep fins i tot al tradicional 2D. Així, en qualsevol escena d’exteriors l’aire ha de ser ple de coses que volen com ara insectes, ocellets, fulles d’arbre o vapors de boira. I en tots els casos, tant si ve a tomb com si no, caldrà llençar projectils en direcció a l’espectador, siguin fletxes o tasses de te. No vull pensar què pot succeir quan adaptin les novel·les de Jane Austen.

Si teníeu algun dubte, al final Alícia es calça una armadura, mata el drac i guanyen els Bons. Un cop retornada a la societat victoriana que la va parir, esdevé una protofeminista dona d’empresa. Sí, tot molt políticament correcte. I, si explico el final, és perquè no té la menor importància, que aquí cal mirar i no fer-se gaires preguntes. Definitivament, la meva Alícia no viu aquí.

L’ofensiva Carroll il·lustrada

La portada original em sembla superior a...

...la versió en castellà. Per què ho han hagut de fer?

Tothom ha acabat assumint que sóc un carrollià les 24 hores del dia, quan la veritat és que no hi dedico a l’ítem Alícia ni un moment del meu temps lliure, que prou feina tinc en donar marxa al bloc. Darrerament són els meus (sempre amabilíssims) lectors els que em proporcionen material per anar alimentant la sèrie i així aniré tirant fins que la seva generositat s’estronqui.

Amb motiu d’una recent celebració familiar, i com a prova de la previsibilitat que se’m suposa, em van regalar per duplicat el llibre “Alicia en Sunderland” de Bryan Talbot (Mondadori, 2010). Com que l’original és del 2007 i el seu possible interès ve matisat per un marcat localisme, sospito que la seva publicació ha obeït a l’imparable efecte comercial de l’estrena de la pel·lícula de Tim Burton.

No sabia res d’aquest dibuixant que, tot llegint la seva carrera, sembla haver estat un dels pares de l’underground britànic, ha fet escapades a la literatura de superherois (Batman, Judge Dredd, aquestes coses), matèria que m’és en general indiferent i, fins i tot té sèrie pròpia (Luther Arkwright).

Aquest monumental totxo (més de 300 pàgines) que és “Alicia en Sunderland” parla tant de l’Alícia, a la que a hores d’ara hauríem de conèixer prou bé, com de la ciutat de Sunderland, situada a la costa nord-est d’Anglaterra, propera a la frontera escocesa. De Sunderland no n’havia sentit parlar mai i d’entrada em pensava que era només un joc de paraules amb Wonderland; però no, resulta que allí hi viu des de fa quatre anys el dibuixant i això l’ha portat a fer-ne un homenatge sense rebre ni un cèntim de les corporacions locals.

El còmic és un collage de narrativa lliure, on es barreja tot tipus de material gràfic amb retalls d’història de la regió, dins dels quals s’hi entafora la vida de Carroll quan sembla convenient (pel que diuen el nostre amic victorià tingué molta connexió amb aquesta zona del país). El resultat és una mica espès, ja que no hi ha argument pròpiament dit, sinó una acumulació de dades històriques lligades per lliure associació d'idees. Hi trobarem des de personatges de còmic molt ben caracteritzats (semblen ser l’autor i els seus amics), instantànies passades per Photoshop, facsímils de documents històrics, els clàssics dissenys de Tenniel i fins i tot una (per)versió d’Hergé. El conjunt és gràficament interessant i narrativament impossible, repetitiu i narcisista. El final, un alegat antiracista amb glorificació de la Union Jack i focs artificials inclosos, és vergonyosament delirant.

El més curiós és que, en el seu afany per presentar el major nombre de dades possibles, Talbot repeteix moltes de les referències que jo he anat mencionant a la meva “Ofensiva Carroll”. Així hi trobareu el quequeig de Carroll, els dibuixos de Tenniel, l’esnob senyora Liddell, la Morsa i el Fuster, Poe i el seu “A dream within a dream” i, fins i tot, Lennon amb “I’m the Walrus”. Perquè el copyright és del 2007, si no l’acusaria de plagi. De totes maneres, i és una opinió totalment objectiva, a Talbot li ha quedat un llibre que és pur empatx. Oi que l’Ofensiva Carroll en píndoles és molt més fàcil de pair? (Ara digueu tots a cor que sí).

G-8

Aquest diumenge, just passat, ha tingut lloc un esdeveniment d’importància mundial (almenys al pati de ma casa, que és molt particular). No, no en trobareu menció a cap dels mitjans de comunicació convencionals, que ja se sap que estan venuts a foscos interessos econòmics; però per això precisament existeixen pàgines com aquesta que expliquen tot allò que realment importa. L’acte, impulsat per la iniciativa de l’epicuri i inconscient Leblansky, ha aplegat en una mansió dels encontorns de la metròpoli una part del bo i millor que es pot trobar a la catosfera (modèstia, molt i molt apart).

Jutgeu vosaltres mateixos el privilegi de compartir una estona amb figures tan estimulants com les següents:

• la melòmana Llum de Mainoestard
• la sal i el pebre que és la Clídice d’Un tel als ulls
• l’esteta feréstec que és en Girbén des de Foravial
• l’entomòleg de les imatges, Carles Hernando i el seu Gabinet Negre
• el jubilat roba-escenes, Ernesto Niebla que ens diu Per on camino
• el nostre bibliòfil de capçalera, Sant Galderich amb el seu Piscolabis Librorum
• i l’amfitrió, Mr. Feelgood Leblansky d’Enceneu els llums!

Afegiu-hi una nodrida representació de resignades princeses i prínceps consorts, més la lluminosa visita de l’Elena qui, després de veure tanta vellúria, ha optat per anar a una altra banda a menjar una pizza.

Hi ha hagut una absència notable, precisament la del blocaire que motivava la trobada. Però malauradament en Salvador Macip no ha pogut volar des d’Anglaterra. No sé si he entès bé la seva excusa; crec que uns natius l’estaven sacrificant a un volcà d’Islàndia. Coses de ser mediàtic.

Tot i que no era l’objectiu principal de la cimera, també s’ha menjat i s’ha begut, per allò de no fer un lleig. Ha estat un menú d’allò més heterogeni: espaguetis a la tinta de calamar, bistec de jubarta (pescada al jardí per Leb l’hivern passat), albergínies amb alfàbrega, amanida, croquetes de l’Ernesto (preparades abans que aquest plat entrés a la decadència) i les cèlebres olives salvatges de Galderich (utilitzades a moltes tribus com a ritual d’iniciació). Els postres han arribat des de tots els punts cardinals del país i, de passada, hem robat uns sorbets de maduixa i kiwi als confiats veïns. S’ha begut cervesa corsa de castanya i de maquis, que en Girbén ens ha dut de contraban, vins del quasi-Penedés, cava de Tiana i, sobretot, ha corregut l’aigua de València que ha preparat l’alquimista Carme J.

Però, és clar, el que realment importava, la raó de la trobada, era l’intercanvi d’opinions sobre qüestions de la màxima rellevància entre algunes de les ments més preclares del planeta. Ha obert la part més transcendent de l’acte la radiofònica veu de Clídice, que ens ha llegit els goigs de Sant Perfecte. Amb això hem aconseguit 50 dies d’indulgència plenària. No sé per a què serveix. Però, oi que sona bé?

A continuació s’han iniciat els debats en sessions d’un perfecte desordre. Les neurones encara em bullen davant del record de tanta intel·ligència desplegada. En un resum d’urgència diré que s’ha parlat, entre moltes altres coses que lamentablement he oblidat, del següent: de l’Alícia de Tim Burton (que ningú no ha vist), de l’audiovisual, el karaoke i les esglésies sardes, de la decadència de la croqueta, de l’erotisme (o més aviat la manca de) als partits polítics, de la millor manera de cremar un llibre, de si l’arrós de la paella ha de ser blanc o groc, de la hibernació de Walt Disney, de la higiene als lavabos de dones, de la nova escriptora d’èxit J. K. Bowling, de l'apostassis i la crema d’esglésies, dels cadenats al pantalà de Badalona, de xuclar insectes per un tub…

Res, aquest G-8 (que havia de ser G-9) marcarà un abans i un després. Ja veureu com, de mica en mica, els del fòrum de Davos vindran a buscar-nos. I els direm que no, oi xatos?

[He intentat fer un reportatge fotogràfic i he descobert que les persones es mouen més que el que mengen. Disculpes!]

Me'n recordo (XV)

Me’n recordo de sopar al 7 Portes a un metre de Lauren Bacall.

David Byrne troba la seva “Evita”

Quan un artista gasta massa frases en explicar els motius de la seva obra, mal senyal. Almenys això és el que vaig pensar en llegir el llarg text que presenta l’últim disc de David Byrne, “Here Lies Love”, una col·laboració amb el geni del “dance” Fatboy Slim.

Sabem que el format àlbum està condemnat a passar a la història, que ara els consumidors de música prefereixen baixar-se els dos “hits” que sonen i oblidar tota la resta. No sé si presentar el disc com un cicle de cançons (els termes “òpera rock” i “òpera pop” són absoluts tabús, desprestigiats des de fa dècades), amb les seves continuïtats i els seus lligams interns atraurà més públic a descarregar-se l’obra sencera. Jo ho dubto.

Més discutible és l’elecció de “tema”. A Byrne, pel que confessa, fa anys que l’encaterina la figura d’Imelda Marcos i ara s’ha decidit a fer una col·lecció de tonades discotequeres que relaten la biografia d’aquesta senyora, des dels seus inicis provincians, enmig d’una prestigiosa família vinguda a menys, fins el seu exili de l’any 1986, tot passant pels seus fulgurants anys presidencials. [Voluntàriament deixa fora les anècdotes dels 18 abrics de visó i els més de 3.000 parells de sabates, que es descobriren a posteriori.]

Byrne hi troba en la figura d’aquesta atractiva ex-miss una barreja d’ambició, poder i fabulació. Es pregunta, un tant retòricament, què és el que mou aquest tipus de personatges. Jo, la veritat, m’ho miri com m’ho miri, no hi veig en la senyora Marcos cap grandesa shakesperiana. Només l'enèsima història de polítics populistes que accedeixen al poder de forma (diguem-ne) democràtica i que després, enllaminits per les delícies de la corrupció, no hi ha manera de fer-los fora.

A partir de frases realment dites per la primera dama, Byrne ha construït un fil argumental en el qual a l’ascensió d’Imelda s’hi contraposa la caiguda de la seva minyona i primera confident, Estrella Cumpas. Argumentalment, pel meu gust, té el gruix del paper de fumar.

Musicalment, és tota una altra cosa. Byrne s’ha inspirat en la música disco dels anys 70 que podia sonar al Studio 54, on Imelda era una de les reines de la pista, i per interpretar les cançons s’ha envoltat de dives de generacions diverses. Així, apart de Byrne, que canta dos temes, i de Steve Earle, que en canta un, les 20 cançons restants presenten veus femenines per a tots els gustos. Hi ha veteranes com Cyndi Lauper, Sharon Jones o la Kate Pierson de The B-52s, representants de la generació intermitja, com Tori Amos o Natalie Merchant (ex 10.000 Maniacs) i gent més nova com Sia Furler (que ha col·laborat sovint amb Zero 7), la interessant St.Vincent o la chansonière Martha Wainwright. Hi ha també un munt d’artistes que només em sonen de nom o que he hagut de buscar directament a la Wiki. Entre les primeres, l’electrònica Róisín Murphy (ex Moloko), Florence Welch (de Florence and the Machine) i Shara Worden de My brightest diamond. De les segones, la sueca trasplantada a New Orleans Theresa Andersson, la cantautora Nicole Atkins, la francesa Camille, la cantant de jazz filipina Charmaine Clamor (déu n’hi do quin nom!), la cantant i actriu Nellie McKay, la cantant country Allison Moorer, les britàniques Candie Payne i Alice Russell o la novíssima Santigold.

Si això us sembla una petardada absoluta, no anireu gaire errats; però amb els anys confesso que vaig desenvolupant una feblesa per certes petardades, sobretot si estan fetes amb la varietat, el gust i la marxeta, com és el cas. Una col·lecció d’omple-pistes ideal per una festa o senzillament per fer les feines de la casa amb peus alats.

Miscel·lània municipal

Colom de Ferran Martín vist a Flickr

Com que és universalment sabut que visc a la millor ciutat del món, si em queixo per algun detall de no res, puc passar per un ploramiques. Però, mira, avui dec tenir un d’aquells dies d’escriure “Cartes al Director”.

El detonant ha estat tota aquesta colla que es cola en el transport públic. Bé, no exactament ells, que de la seva existència ja feia anys que en tenia coneixença. La provocació ha arribat més aviat des de Transports de Barcelona que ha iniciat una campanya per dissuadir aquests incívics. Alguna llumenera, que probablement ha cobrat per la feina, ha decidit que la millor manera de combatre aquestes actituds és col·locar uns cartells encapçalats per l’agressiu eslògan “Et creus molt llest?” A sota, en lletra petita, s’adverteix que, si no pagues, tinguis en compte que una pila de càmeres t’està retratant i que, a més, no gaudiràs dels incomptables avantatges de l’assegurança de viatge. Com amenaça és més aviat tova, cal reconèixer-ho. Però el pitjor és que, almenys als autobusos, l’advertència està col·locada sobre la màquina d’obliterar (bonic gal·licisme!) el bitllet. No crec que ningú que pretengui colar-se al bus s’aturi a llegir-lo, però els honrats contribuents sí que ens hi veiem confrontats cada vegada que piquem religiosament el nostre bitllet. “Et creus molt llest?” No, jo només intento passar desapercebut.

Una altra bobaeta. L’ajuntament envia mensualment a casa una revista on t’expliquen tot allò que han fet i què contents n’hauríem d’estar. Una de les seccions fixes d’aquesta publicació és una pàgina on es recull democràticament l’opinió del grups municipals, encara que estiguin a l’oposició. Confessaré que no hi dedico cap atenció, però l’altre dia la vista se m’escapà (com sempre que em cau a prop un grapat de lletra impresa) i, per uns instants, vaig creure que hi havia algun error editorial. Però no, ara ja he comprovat que es tracta d’una estratègia premeditada. El senyor Alberto Fernández Diaz, portaveu del PP a la Casa Gran, per aquelles coses de la defensa del bilingüisme, resulta que escriu la meitat del seu text en català i la resta en castellà. Ignoro si empra algun raonament disglòssic per decidir quins conceptes queden més ben expressats en una llengua o una altra, tampoc m’he molestat en comptar quina de les dues llengües ocupa un paràgraf més llarg; en tot cas, jo l’aconsellaria, per afavorir un tracte igualitari, que anés alternant una paraula en castellà i una altra en català. I, si en el saldo final guanya l’una o l’altra per un mot, no li ho tindrem en compte.

I tres. A Barcelona sobren coloms. El cens actual és de 256.000 plumífers grisos. Sembla que amb la quarta part de la població passaríem. No sé com ho mesuren això; jo, amb que en deixessin un parell a la Plaça de Catalunya, un de cada sexe com diria Noè, em conformava. Amb tal motiu, l’ajuntament ha convocat un concurs d’exterminadors. Donada la magnitud de la tasca, els emoluments no es poden menysprear: 118.000 euros a canvi de l’eliminació de 64.700 aus. Com ens ha tocat viure temps sostenibles i solidaris, aquest holocaust caldrà efectuar-lo sense provocar estrès en els ocells. A més, la matança haurà de ser “indolora, ràpida i irreversible”. A mi l’adjectiu “irreversible” fa dies que em ronda pel cap i és que ho trobo molt raonable. Que no és cosa d’omplir la ciutat de coloms-Llàtzer.

Il se souvient

Joan-Daniel Bezsonoff amb la germana i els avis a Cànoes.

“Els anys passen. Els catalans es moren. Arriben gent del nord de França, d’Àfrica, de Rússia. Com els senegalesos i els russos podrien aprendre una llengua vergonyosa que es parla només entre amics i parents? Els darrers catalans llegeixen “L’Indépendant” cada dia, segueixen els partits de la USAP i desapareixen, un per un, com els sons i les paraules de la nostra llengua. Llurs néts aprenen un català de laboratori —el català de TV3 i de “Digui, digui”— que pronuncien amb un accent llenguadocià. Ni saben el nom dels pobles, dels rius i de les muntanyes. No és culpa seua. Per qualsevol reclamació, adreceu-vos a la república francesa que ens ha anorreat i a l’exèrcit espanyol incapaç de recuperar aquestes terres perdudes…”

A “Una educació francesa” (L’Avenç, 2009) Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) recull records de la seva infantesa i primera joventut en una mena d’exercici massiu del gènere “Je me souviens”. L’autor, nascut a una família d’arrels catalanes i russes, va viure uns primers anys força itinerants degut a la professió de metge castrense del seu pare. Així, sempre movent-se pel territori francès, el jove Bezsonoff va anar coneixent el Rosselló, l’Alsàcia, la Provença o els suburbis de París. Un altre vailet, menys amant de les llengües i menys sentimental, hauria acabat renunciant a la llengua dels seus avis catalans, conformat sota el pes de la tan centralista escola francesa. Per fortuna, en Bezsonoff, potser en un gest romàntic, va decidir als 20 anys que volia ser un escriptor català (amb la complicada genealogia de la que disposa, podria haver escollit ser un escriptor rus, francès i, fins i tot, àrab), i ben contents que podem estar de comptar amb ell i amb la seva enriquidora llengua.

Però aquest llibre, com ja indica el títol, parla sobretot del que significa néixer, créixer i ser escolaritzat dins de la cultura francesa i n’és en certa manera un homenatge afectuós. Articulat a partir de fragments breus, que podrien ser perfectament apunts de bloc (jo és que ara veig blocs pertot arreu), cadascun amb un tema monogràfic i ordenats de forma aproximadament alfabètica, com a un diccionari de la memòria, es fa un repàs a les escoles, als amics, al cinema, la televisió, les biblioteques, les noies, la política, la religió, l’exèrcit… Sempre vist des dels ulls d’algú que es troba en plena formació i que, per damunt d’idees i dogmatismes, es deixa dur per les impressions.

El conjunt pot semblar lleuger i una mica desordenat, com si en Bezsonoff arreplegués a corre cuita materials heterogenis abans que el seu passat sigui inundat per l’oblit. Però entre l’acumulació de records no sempre connexos, apart del bell llenguatge (que, en la meva ignorància, identifico amb el rossellonès), brilla de tant en tant alguna frase que il·lumina el seu entorn.

L’escriptor que, com ja he dit, és un boig de la poliglòssia, constata de passada la decadència a l’estat francès de les llengües no oficials (el català, l’occità, el provençal, el picard) i data en els anys 70 del segle XX les seves últimes raneres. En aquest sentit la crònica no pot evitar tenyir-se de melangia, un sentiment que en tot cas escau al to del llibre.

“Els anys han passat. Ara escric llibres. Encara llegeixi a la nit però el meu entusiasme juvenil s’ha esbravat. Tots els llibres recents em deceben. Llavors rellegeixi els llibres que van il·luminar la meua joventut, esperant, serè, la mort, amb una copa de xampany damunt de la tauleta.”

Sí, algunes vegades, l’autor clou el capítol amb una frase tremenda (serà reminiscència de les tòpiques arrels eslaves?), però la passejada és en general plasent, tan agradable com una conversa en un cafè a una plaça de Nimes o de Valença. I no cal dir que, pels que tingueu una edat com ara la meva, i estudiéssiu francès al batxillerat, hi podreu trobar alicients suplementaris.

Tot i que no l’he llegit, sembla que Bezsonoff continua burxant en les seves arrels catalanes a “Un país de butxaca” (Empúries, 2010). I sempre podeu trobar més informació a la seva pàgina agosaradament taronja.

La decadència de la croqueta

foto de La Kodama vista a Flickr

La dona que va obrir la porta devia de tenir una edat similar a la seva, any més, any menys, i la seva aparença la d’una mestressa de casa ordinària a la que haguessin interromput mentre mirava la telenovel·la de la tarda. Merceneta va sentir-se decebuda perquè, sense ser capaç de precisar en quin sentit, sota el fabulós nom d’Adelaide Nazgul s’havia esperat algú diferent, una persona que, en veure-la, deixés ben clar que es tractava d’un ésser amb poders ocults. Tampoc la saleta on les va convidar a passar contenia res que pogués suggerir misteri o inquietud. Al contrari, hi predominava una quotidianitat vulgar amb alguns tocs de mal gust. Aquelles flors de plàstic en un gerró de vidre tallat! Merceneta va esgarrifar-se i començà a pensar que potser estava cometent un terrible error; però era tard per tirar-se enrere. A més, una retirada hauria estat un reconeixement tàcit de les reticències d’Isabeló, que l’havia acompanyada a desgrat i que no es molestava en dissimular-ho.

Adelaide va convidar-les a seure al voltant de la taula rodona del menjador, mentre enretirava la làmina de plàstic transparent que protegia el tapet de ganxet. Després va abaixar la persiana fins que la llum de la tarda va quedar prou tamisada per evocar una atmosfera íntima. Merceneta va allargar a la vident la bossa de plàstic que contenia un dels mocadors de coll de la seva mare. Aquell de seda, morat i negre, del qual no es desempallegava sempre que havia de sortir de casa els últims anys de la seva vida. Adelaide va treure el mocador de la bossa i l’acaronà reverencialment.

—Entenc que aquesta peça va estar en contacte íntim amb la seva finada mare, Mercè Boixeda, oi?

—Com ha estat capaç d’endevinar el seu nom? —preguntà Merceneta sorpresa.

Adelaide esbossà un somriure:

—No es pensi el que no és. El nom me’l va dir vostè mateixa per telèfon, quan concretàrem la sessió. No tinc poders endevinatoris, prou que m’agradaria; però compto amb una bona memòria, això és tot. Han de tenir present que la meva única capacitat és la de transmissora amb el més enllà. Sóc una mena de mitjà transparent que, per ètica professional, no elimina ni afegeix res al que li arriba del món d’allà. Estan preparades? Volen que comencem? O tenen alguna pregunta? Un cop començada la sessió, els pregaré que no s’adrecin a mi en cap circumstància: si es troben aquí és per parlar amb la seva difunta mare.

Merceneta va remoure el cul, neguitosa. Isabeló, a la seva esquerra, continuava sorruda i no havia obert la boca des que entraren al pis de la mèdium.

—Miri, li he de confessar que la meva germana Isabeló no volia venir. Ella no creu en aquestes coses i es podria dir que l’he haguda d’arrossegar fins aquí. Ara em pregunto si el seu escepticisme no pot interferir en l’èxit de… de la cita aquesta amb la mamà.

Adelaide somrigué tranquil·litzadora, com si estigués acostumada a respondre aquesta mena de preguntes.

—No cal que pateixi, se’n faria creus de la quantitat de persones que arriben plenes d’energia negativa i que surten d’aquí absolutament convençudes. Jo només li demanaria —i aquí la mèdium mirà la Isabeló amb posat comprensiu—, que es relaxi i que intenti buidar el cap de qualsevol altre pensament que no es refereixi directament a la figura de la seva estimada mare.

Merceneta intentà recordar si durant la conversa que havia mantingut quinze dies abans amb Adelaide en algun moment havia qualificat la seva mare com “estimada”. Li estranyà, però no pogué dedicar-hi gaire estona a aquestes perplexitats, perquè l'espiritista les interrompé, decidida a anar per feina.

—Serà millor que comencem, veuran que tot és més senzill del que sembla. Som aquí per invocar Mercè Boixeda, la seva mare enyorada, i per tant vull que recuperin la seva imatge tal com la recorden. Quant de temps fa que els falta?

Mentre la filla gran intentava entendre el sentit del què li estaven preguntant, Isabeló ja responia maquinalment:

—Onze anys i gairebé tres mesos.

Adelaide va passar darrera d’elles i va fer lliscar el tacte de la seda per les seves nuques mentre recitava amb una certa solemnitat:

—Mercè, Mercè Boixeda, tens aquí les teves filles estimades que no desitgen altra cosa que retrobar-te. T’estan esperant deleroses, volen saber de tu, no les decebràs, oi que no? —la mèdium havia segut ara a la cadira lliure que quedava enfront de les dues germanes i continuava parlant amb les mans planes sobre l’horrorós tapet—. Ja sé que et trobes molt lluny d’aquí i que el camí per arribar a nosaltres serà tortuós i ple d’entrebancs; però, què no farà l’amor per superar qualsevol obstacle?

El llarg silenci que seguí semblava l’anunci d’un fracàs. Merceneta sentí el refilet d’un ocell, una veu inesperada en qualsevol pis de ciutat, després una moto que espetegava tres pisos més avall, i començà a ensumar-se l’ensarronada. Però Isabeló, en contra del que havia previst, tancava els ulls amb força i semblava que intentava convocar ella sola el fantasma de la mamà.

Com explicaria després Merceneta a tothom que se la volgués escoltar, hi hagué un moment màgic. Fou com la rateta miraculosa que el reflex d’un vidre dibuixa sobre un envà, però aquest ectoplasma lluminós s’alçà sobre la taula rodona, gairebé tridimensional i de formes que podien ser humanes, si feies alguna concessió als poders de la imaginació.

—Mercè —va murmurar la senyora Adelaide—, veig que l’amor que sents per les teves filles és més fort que les barreres que et separen de nosaltres.

—Mamà! —va sospirar Merceneta, sense poder reprimir-se.

—Mamà? —va dubtar Isabeló.

—Si la seva idolatrada mare els ha fet l’inapreciable favor de prendre cos davant seu, no perdin l’ocasió de preguntar-li tot allò que no van gosar preguntar-li en vida.

Sense pensar-s’ho dues vegades, per pura educació, Mercè va dir:

—Mamà, estàs bé?

L’estrany reflex solar vibrà uns segons i després una veu esquerdada, remota, que podia o no ser la de la seva mare respongué.

—Apart de morta, mira, no em puc queixar.

—Has vist el papà?

—Sí —respongué l’ectoplasma—, corre per aquí.

—Mamà, ens pots donar algun consell, ara que et trobes al país d’on ningú no torna?

—Això sí que és una novetat, que precisament tu, Merceneta, em demanis consell. Està vist que cal morir-se, perquè et comencin a fer cas. I ara, què coi vols que t’expliqui? Que quan vegis la llum al final del túnel cal tirar a la dreta? Sou vosaltres les que m’hauríeu de donar explicacions. Qui us va donar permís per llençar a les escombraries tota la meva col·lecció de mussols de ceràmica?

—Mamà —implorà Merceneta—, fes el favor, no et posis estupenda.

—Mercè, li prego que ens centrem, no desaprofitem una oportunitat que potser no es repetirà.

—I aquesta dona, qui és? Una d’aquestes amigues vostres?

—Disculpi, senyora Mercè, potser m’hauria d’haver presentat.

—Deixem-nos de compliments —tallà Isabeló—, si t’hem invocat és perquè ens aclareixis un dubte important. A les teves croquetes hi posaves nou moscada o no?

L’espectre va vibrar intensament. Merceneta va témer que, una vegada més, la Isabeló amb la seva brusquedat tragués la mare de polleguera i que, ofesa, decidís sublimar-se per on havia vingut.

—Ara em vens amb aquestes? Haver estat a la cuina quan les preparava! Que mira que us ho vaig dir de vegades, que el dia que jo faltés ja us planyia…

—Mamà, què et costa respondre? És només un sí o no.

—Sí, hi posava un polsim —confessà la immaterial a la fi.

—Però un polsim com? Gran? Petit? Les hem fet amb nou moscada i sense, però no tenen el mateix gust que les teves.

—Ja saps, nena, que jo no he tingut mai gaire idea de mesures. I ara, aquí dalt, encara pitjor! Hi poseu també fetge de pollastre?

—Sí, els fetgets no hi falten mai —es veié obligada a intervenir Merceneta, una mica ofesa perquè Isabeló estava agafant un inesperat protagonisme— i tampoc la gallina rostida.

—Potser hi posava patata… —apuntà Adelaide.

—Patata?!? —s’escandalitzaren simultàniament les dues germanes i la fantasma.

—Nenes, qui és aquesta desconeguda que no deu haver cuinat en sa vida?

—No te l’escoltis —respongué Isabeló—, fes com si no hi fos.

—Però és que de patata a les croquetes no se n’ha posat en la vida, almenys si es tracta de croquetes com déu mana, que de les que venen congelades a La Sirena no cal ni que en parlem. S’ha de ser molt i molt ignorant per suggerir una cosa així!

—A veure, mamà, segons els meus apunts, hi posaves dos pits de pollastre... —Merceneta estava intentant reconduir la situació.

—Mercè, no vulguis fugir d’estudi, qui és aquesta amiga vostra tan ruca? Aquest ha estat sempre el vostre problema: heu fet més cas als de fora de casa que a la vostra pròpia mare. Doncs, apa, pregunteu-li a ella, que us expliqui com prepara aquestes fabuloses croquetes de patata, ha! La molt idiota…

—Senyora, no cal insultar.

—Calli, beneita, que vull parlar amb les meves filles. Es pot saber per què no vau conservar almenys aquell mussolet tan mono que vam comprar a Riells?

La sessió hauria pogut perllongar-se indefinidament, si Adelaide no hagués decidit pujar la persiana perquè hi entrés la llum solar i estroncar així la loquacitat de la mare espectral.

El comiat fou tens. Merceneta passà el sobre amb els diners a la vident Adelaide, mentre murmurava unes disculpes poc sentides. Isabeló, encara aferrada al seu bolso, sortí cap a l’ascensor sense dir ni adeu.

—Merceneta —digué la germana petita mentre baixaven—, la mamà és inaguantable fins i tot morta. Jo diria que ha empitjorat.

—No, no era la nou moscada. Li havíem d’haver preguntat per la beixamel, ara ho tinc clar.

Benvinguts a Coconino

Com hauria de saber tot nen en edat escolar, el comptat de Coconino és l’escenari de Krazy Kat i els seus (o les seves) comparses. Aquest paisatge lunar, que canvia molt més que els gestos dels seus habitants, pot semblar-nos una versió estilitzada i mig metafísica de Monument Valley, però el fet irrefutable és que Coconino County existeix de debò. I jo he estat el primer sorprès davant de la notícia. No, no es tracta d’un parc temàtic, malgrat el seu nom ridícul que remet a fantasies animades d’ahir i d’avui, més que no pas a una geografia real. Només cal que consulteu la Wikipedia i quedareu convençuts.

Coconino County es troba al centre-nord d’Arizona i és el segon comptat més extens dels Estats Units contigus (o sigui, deixant fora Alaska). Amb uns 130.000 habitants i capital a Flagstaff, aquest territori àrid conté el famós Grand Canyon National Park, o sigui que jo devia passar per Coconino sense adonar-me quan vaig visitar aquesta descomunal rasa l’any 1991. I de segur, algun dels meus amables lectors també hi haurà passat en la seva aventura americana.

No he trobat cap explicació del perquè George Herriman, el llunàtic creador de Krazy Kat, es va sentir atret per aquests horitzons tan despullats, ell que havia nascut a la quasi tropical New Orleans un agost de 1880. Fill d’una família criolla (els seus pares eren oficialment mulatos), segurament no tingué uns inicis fàcils en aquells temps de racismes a flor de pell. La seva colla aviat emigrà cap a Los Angeles, per escapar dels prejudicis tan arrelats al Sud. Sempre procurà amagar els seus cabells arrissats sota un elegant barret, de manera que molts dels seus col·legues el prengueren sovint per grec.

Als 17 anys (o sigui, cap a 1897) va començar a treballar com a il·lustrador al Los Angeles Herald-Examiner. Hi dibuixava caricatures polítiques i tires còmiques que es poden considerar precursores dels nostres actuals còmics. L’any 1900 es trasllada a Nova York on continua produint tires per la premsa. En una d’elles, una comèdia domèstica anomenada “The Dingbat Family” publicada pel diari de Hearst “The New York Evening Journal”, començà a aparèixer una ficció paral·lela que ocupava la part inferior de les vinyetes, protagonitzada per un gat i un ratolí. La sèrie fou rebatejada com “The family upstairs” (la família de dalt). L’any 1913 els personatges animals s’independitzaren, primer com “Krazy Kat and Ignatz”, després simplement com “Krazy Kat”. La resta és història. Una altra manera de dir que esdevingué un clàssic.

Poques dades biogràfiques més he trobat. La muller de Herriman morí en un accident d’automòbil l’any 1931. La seva filla morí sobtadament als 30 anys. No es tornà a casar i visqué fins a la fi envoltat de gossos i gats. Morí als 63 anys en 1944, a causa d’una cirrosi no deguda a l’alcohol (així ho declara el seu certificat de defunció). Les seves cendres foren escampades des d’un avió sobre Monument Valley, com no podia ser d’una altra manera. No serà aquesta la darrera vegada que el trobareu al meu bloc.

Hopper a Roma

"Second Story Sunlight", 1960

La segona gran exposició que vam veure durant la nostra estada a Roma estava dedicada al pintor americà Edward Hopper i, com a contrast, va ser impecable, perquè es tracta d’un artista completament diferent a Caravaggio, gairebé la seva antítesi. Tot el que a les obres de l’italià és excés, drama i anècdota és el que precisament manca a les obres de l’americà. Si amb Caravaggio s’han d’interpretar i extreure els significats del quadre, amb Hopper cal que sigui l’espectador qui hi introdueixi el significat. Deia Hopper que ell només pintava allò que era incapaç d’expressar amb paraules; però, curiosament, pocs artistes han tingut tantes recreacions literàries en contes i poemes com ell, ja que les seves escenes intriguen i conviden a imaginar possibles motius per aquests íntims desarrelaments.

Estudi per "Morning Sun", 1952

L’exposició, organitzada per la Fondazione Roma i que es pot visitar fins el 13 de juny a la seva seu del cèntric carrer del Corso, conté 170 obres del pintor que abasten totes les etapes de la seva carrera. Si bé aquest nombre impressiona d’entrada, cal aclarir que abunden els dibuixos preparatoris de les pintures pròpiament dites. Hopper devia de ser un artista metòdic, que es guiava poc per l’impuls, ja que podia arribar a fer cinc i sis esbossos del quadre (fins i tot amb indicacions escrites dels colors que utilitzaria per cada part) abans d’abordar la pintura definitiva, el que queda perfectament documentat a l’exposició.

"Morning Sun", 1952

En aquest sentit la mostra és molt instructiva i, com sempre que és possible contemplar un conjunt representatiu d’obres d’un artista, se’n surt amb una idea més exacta del paper que representa dins de la història del art. Potser l’exposició està enquibida en unes estances una mica claustrofòbiques i s’hi pot trobar alguna concessió al parc temàtic, com una instal·lació que et permet fotografiar-te a l’interior del bar del mític “Nighthawks” (quadre que, per altra banda, no figura a la mostra), però no deixa de ser per això una visita absolutament recomanable.

"At the Theater", 1916-1922

Les primeres sales segueixen el jove artista en els seus anys d’aprenentatge, en els quals ja es podien intuir les llavors del seu geni. S’hi poden descobrir els seus estudis en la tècnica de l’aiguafort, així com les seves il·lustracions per premsa i publicacions periòdiques amb les quals es guanyà la vida fins que no va poder viure de la pintura a mitjans dels anys 20. Malgrat la seva competència, és aquesta la part més convencional de la seva producció, potser perquè sempre va detestar aquest tipus de treballs.

"Soir Bleu", 1914

Hopper només va sortir dels Estats Units tres vegades, sempre per viatjar a París, sempre en els primers anys del segle XX. Allí, apart de descobrir la llum solar, que tant important seria en la seva pintura posterior, va fer una sèrie d’escenes, mig caricaturesques, mig costumistes, força inusuals en la seva producció.

"South Carolina Morning", 1955

Però les seves lluminoses i vibrants vistes del Sena aviat quedarien enrere i Hopper esdevindria en els propers anys un dels grans retratistes de l’Amèrica del segle XX. Pintor d’àmbits públics i privats, de factories, cinemes i cafès, però també d’interiors d’un immaculat despullament; però sempre pintor d’arquitectures. Fins i tot en les seves escenes rurals, els edificis són presents i en molts casos en són els protagonistes. Les figures humanes, quan hi apareixen, semblen entotsolades, meditatives, encara que estiguin en companyia. De fet, mai no estan en companyia, només comparteixen espais, cadascuna d’elles perduda en els seus propis pensaments. Dones sovint mig nues, amb el lleu erotisme que provoca l’absència, potser l’espera…

"Seven A.M.", 1948

Ja ho deia en començar, amb Hopper és fàcil perdre’s fent el pitjor tipus de literatura. Seria desitjable que estigués prohibit fer-ne retòrica barata i que, com volia ell, els quadres parlessin per si sols.

"Pensylvania Coal Town", 1947