17 anys

Agraït haurà d’estar en Marc Cerdó a El Llibreter per la concessió del premi “Exhaurim-lo!” a la seva novel·la “Males companyies” (Club Editor, 2010). Em consta que ran d’aquesta proposta un mínim de dos lectors vam acceptar la seva invitació i vam comprar la novel·la el passat dia de Sant Jordi. Potser sembla poca cosa, però en el nostre migrat mercat, tot suma.

M’he llegit fluidament les seves 180 pàgines en tres o quatre sessions, el ritme és ràpid i el seu llenguatge no m’ha ofert cap dificultat, però he assolit el final del llibre amb una certa frustració, potser perquè no hi he arribat a connectar. Intentaré explicar-me.

“Males companyies” és el relat en primera persona d’un noi de disset anys que viu en un poble prop de Pollença. De la seva vida no sabem més que alguns detalls que ens revela esporàdicament, al seu caprici: viu amb els pares i els avis, té una xicota, té un amic, participa en alguna “rave”, no s’entén amb el pare, de tant en tant comet alguna maldat gratuïta... A l’inici de la novel·la el narrador declara el seu propòsit de fugir de casa, però abans està decidit a fer-ne una de grossa. Mai no explica els seus motius, potser no en té i es limita a actuar, ell contra el món. Aquesta amoralitat de Joan, el protagonista, ha suscitat comparacions amb les figures centrals de “L’estranger” de Camus o “El guardià en el camp de sègol” de Salinger. No em sembla desencaminat com a tret descriptiu, tot i que no és una dada que es pugui prendre en un sentit qualitatiu.

Trobo a “Males companyies” una estructura disjunta, fragmentària, on de vegades perdo la il·lació. És possible que es tracti d’una decisió estilística que vulgui comunicar urgència i aspror; en tot cas, l’autor no té intenció de ser “còmode” pel lector. Encara així, no he sabut descobrir la coherència en l’aplicació d’aquests recursos. Fins i tot el narrador manca d’una veu coherent, de vegades col·loquial, de vegades quasi lírica. No sé si és un estirabot, però sorprèn que un noi d’un mitjà rural que fins al moment no ha mostrat especials inclinacions intel·lectuals, sigui capaç d’identificar els títols i els autors de quatre estampes japoneses que acaba de descobrir en una habitació.

Un dels comentaris que més he llegit a propòsit de la novel·la, es refereix a la seva abundància de “diccionarismes”, és a dir, paraules que ens obliguen a interrompre la lectura per anar a consultar el diccionari. No crec que n’hi hagi per tant. Cerdó va néixer a Pollença l’any 1974, però des del 92 viu i treballa com a professor de català a Barcelona. Per voluntat explícita ha evitat tant l’estàndard com el dialectalisme balear i el resultat és una llengua híbrida completament seva, mèrit que cal aplaudir. Si algú s’ennuega amb la seva lectura, més que a l’autor, caldria culpar a la nostra proverbial mandra per explorar les geografies de la nostra llengua.

“Males companyies” ha estat, en general, molt ben tractada a la catosfera. Em pregunto si, en part, no ha estat com inconscient homenatge a la mare d’en Marc, l’escriptora i estimada blocaire Xesca Ensenyat, desapareguda ara farà un any. Sigui com sigui, el que m’ha quedat és una sensació d’arbitrarietat, d’episodis encadenats sense més propòsit que el de fer avançar la trama. Potser sí que totes les grans històries ja han estat comptades i que, si no vols repetir-les, estàs condemnat a enfilar fets dispersos. Potser sí que aquesta manera de procedir ofereix un reflex més fidel del món que la narrativa clàssica. Però no em satisfà. I tanmateix, no sé perquè, em sento una mica culpable que el llibre no m’hagi agradat.