L’escola de la vida

Londres, 1961, les restriccions i les grisors de la postguerra encara cuegen en una societat que mai no s’ha caracteritzat especialment pel seu hedonisme. Jenny, una noia de 16 anys, bonica, intel·ligent i esnob, com ho deuen ser totes les noies brillants de la seva edat, es prepara pels exàmens d’entrada a Oxford, mentre somia en una vida bohèmia (versió existencialista) als cafès de la “Rive Gauche”. Jenny coneix un home atractiu que la sedueix pel seu carisma cosmopolita i la possibilitat d’una vida plena d’art, viatges, diversió i bellesa. Caldrà prendre una decisió entre la cultura de l’esforç i la mediocritat de classe mitja en la qual ha viscut tota la vida o un “modus vivendi” de satisfaccions immediates i dubtós fons moral. Enfrontada al primer dilema important de la seva existència, prendrà el camí equivocat, però per això mateix assolirà una nova maduresa. Precisament el tipus d’educació que no se sol impartir a l’escola.

La directora danesa Lone Scherfig, de la qual ja coneixia les seves excel·lents “Italià per a principiants” i “Wilbur es vol suïcidar”, dos brillants exercicis que barrejaven amb mestratge la tragèdia amb la comèdia, presenta en el seu darrer film “An education” un material bastant més convencional. La història es basa en un text autobiogràfic de la periodista Lynn Barber que l’amic Nick Hornby ha convertit en guió. Per la meva sinopsi inicial, ja es veu que el que s’explica és una típica història de formació amb un final del tot previsible, el que no impedeix que el film es contempli amb gran interès i fins i tot plaer.

Són nombrosos els factors que contribueixen a fer agradable l’experiència començant per l’atractiva estètica d’època, on l’austeritat britànica contrasta amb la disbauxa nocturna d’un Londres que aviat seria “swinging” i París apareix com una postal per on passeja Juliette Greco. El guió de Hornby m’ha semblat bo, perquè deixa que cadascun dels personatges defensi les seves raons i no esdevinguin meres siluetes morals. Fins i tot el llop amb pell de xai que sedueix Jenny, té un rerefons patètic que l’humanitza. I el fet que la protagonista sigui una persona intel·ligent, capaç de justificar els seus errors, fa que el seu fracàs sigui doblement interessant.

Òbviament la pel·lícula pertany a Jenny, i la relativament desconeguda Carey Mulligan està brillant en el paper. Encara que tenia 22 anys quan la va rodar, resulta creïble com a adolescent, i la seva bellesa il·lumina d’autenticitat i emoció tot el decurs del film. No sorprèn que la seva interpretació fos guardonada amb múltiples premis (BAFTA, British Independent Film, National Board of Review) ni que estigués nominada a l’Òscar.

Cal rendir-se una vegada més a l’eficàcia de l’escola d’interpretació britànica que fa de cadascun dels personatges un model de credibilitat. Alfred Molina broda un pare de relliscós comportament, que pràcticament empeny la seva filla a la gola del llop, mentre Cara Seymour, la mare, sense pràcticament obrir la boca és una mestra de l’eloqüència gestual. Olivia Williams, a qui vam veure fa poc més d'una setmana com a transsumpte de Cherie Blair, continua demostrant ser una actriu molt intel·ligent i, fins i tot, Rosamund Pike dóna calidesa a un paper de rossa espavilada i amb poques llums que fàcilment podria caure en el tòpic. Peter Sarsgaard, l’astut seductor, és l’únic americà de la troupe i el millor elogi que es pot fer de la seva actuació és que sembla britànic. Ah, i surt l’Emma Thompson, que també ho fa tant bé com sol.

En resum, una pel·lícula que, tot i amagar tramposament els aspectes més sòrdids de la història, té emoció i (com diria la protagonista) “charme”.