Per coincidències de la cartellera, acabem de veure “Fish Tank” d’Andrea Arnold, una pel·lícula que podria ser la versió hiperrealista de “An education” de Lone Scherfig. Les concomitàncies: pel·lícules britàniques, dirigides per dones, amb una protagonista adolescent que manté una relació predestinada al fracàs amb un home adult, experiència de la qual en surt en certa manera enfortida.
Deixant de banda aquests punts en comú, no es pot imaginar dues pel·lícules més antitètiques. Si al film de Scharfig se li podia retreure un edulcorament que llimava les evidents asprors de la trama, a “Fish Tank” no hi trobarem cap complaença, tant sols fragments de realitat, gairebé documentals, sobre vides d’horitzons molt estrets.
Mia, la molt convincent no-actriu Katie Jarvis, viu en uns blocs-rusc a Essex amb una mare, que no sembla tenir altra ocupació que anar als bars, emborratxar-se i conèixer homes, i una germana petita i molt mal parlada. Mia no és precisament una noia popular, té problemes de relació amb tothom, un evident fracàs escolar, i la cohesió familiar s’ha establert entorn de l’agressió mútua. L’única cosa que sembla interessar Mia és assajar en solitari danses hip-hop. No és un panorama engrescador, almenys fins que no apareix el nou xicot de la mare, un home atractiu, atent i que sembla preocupar-se sincerament per les inquietuds de Mia…
La càmera de vídeo segueix els passejos de la noia pel sòrdid paisatge suburbà i el format accentua la claustrofòbia d’aquestes vides amb poc futur. Els diàlegs són escassos, no es tracta de personatges que acostumin a resoldre els seus problemes parlant; per tant, tot es basa en l’observació, en el petit gest o el somriure que s’escapa involuntari. I, si al principi pot semblar que no passi pràcticament res, de mica en mica es va acumulant una tensió que desemboca en unes escenes finals que tenen tot l’aire d’un malson, tractades tanmateix de forma totalment creïble. El desenllaç es pot considerar esperançador, amb totes les cometes que faci falta, però, vista la matèria primera, no es podia demanar més.
Amb alguns minuts de menys i l’eliminació de dos simbolismes obvis com són l’euga encadenada i el globus en forma de cor que s’eleva sobre el barri, m’hauria semblat una pel·lícula perfecta. Dura, modesta, però perfecta.
Deixant de banda aquests punts en comú, no es pot imaginar dues pel·lícules més antitètiques. Si al film de Scharfig se li podia retreure un edulcorament que llimava les evidents asprors de la trama, a “Fish Tank” no hi trobarem cap complaença, tant sols fragments de realitat, gairebé documentals, sobre vides d’horitzons molt estrets.
Mia, la molt convincent no-actriu Katie Jarvis, viu en uns blocs-rusc a Essex amb una mare, que no sembla tenir altra ocupació que anar als bars, emborratxar-se i conèixer homes, i una germana petita i molt mal parlada. Mia no és precisament una noia popular, té problemes de relació amb tothom, un evident fracàs escolar, i la cohesió familiar s’ha establert entorn de l’agressió mútua. L’única cosa que sembla interessar Mia és assajar en solitari danses hip-hop. No és un panorama engrescador, almenys fins que no apareix el nou xicot de la mare, un home atractiu, atent i que sembla preocupar-se sincerament per les inquietuds de Mia…
La càmera de vídeo segueix els passejos de la noia pel sòrdid paisatge suburbà i el format accentua la claustrofòbia d’aquestes vides amb poc futur. Els diàlegs són escassos, no es tracta de personatges que acostumin a resoldre els seus problemes parlant; per tant, tot es basa en l’observació, en el petit gest o el somriure que s’escapa involuntari. I, si al principi pot semblar que no passi pràcticament res, de mica en mica es va acumulant una tensió que desemboca en unes escenes finals que tenen tot l’aire d’un malson, tractades tanmateix de forma totalment creïble. El desenllaç es pot considerar esperançador, amb totes les cometes que faci falta, però, vista la matèria primera, no es podia demanar més.
Amb alguns minuts de menys i l’eliminació de dos simbolismes obvis com són l’euga encadenada i el globus en forma de cor que s’eleva sobre el barri, m’hauria semblat una pel·lícula perfecta. Dura, modesta, però perfecta.
Allau, m'agrada la teva crítica cinematogràfica. Des de que et segueixo ja sé quines pel·lícules he d'anar a veure i m'ho passo molt bé. :)
ResponEliminaMoltes gràcies, Ernesto!
ResponEliminaHe llegit algun comentari de la peli, i diu que és un Ken Loach actualitzat i millorat. Hi estàs d'acord? Jo de tant en tant remiro Sweet Sixteen i segueixo veient una obra mestra, tot i que carrega una mica massa els elements melodramàtics.
ResponEliminaSí, Lluís, l’han comparat amb Ken Loach tot i que veient les darreres obres d’aquest director, “Fish Tank” em sembla més crua i real.
ResponEliminacaxis! res es perfecte, un globus en forma de cor? tse! :) un dia d'aquests, ho prometo, aniré al cine i tot. I serà per culpa teva!
ResponEliminaAllau,
ResponEliminaJo sóc cinèfila de pro des de la meva, ja llunyana, infantesa i gaudeixo molt amb les teves cròniques així que, si puc, també aniré a veure la pel·lícula de la qual parles en el teu post d'avui.
Ja t'avance que no faré com la Clidice i suggeriré la possibilitat d'anar al cine.
ResponElimina;)
Clídice, el gremi dels exhibidors t'ho agrairà de tot cor, que la cosa està molt malament.
ResponEliminaGlòria, si et serveix d'estímul suplementari, va rebre el premi del jurat al festival de Cannes l'any passat.
ResponEliminaJa sé, Rasoir, que tu estàs abduït per les sèries de TV i per l'inefable Boyero.
ResponEliminaAquesta me la salto; amb aquest tipus de histories no soc capaç de distanciar-me suficientment i ho acabo passant malament.
ResponEliminaLlavors faràs bé en evitar-la, Brian.
ResponEliminaSí, es buenísima, yo también la había reseñado, ya la vi hace mucho...http://escrituraleatoria.blogspot.com/2009/11/una-condicion-femenina.html
ResponEliminaAquí no se ha estrenado hasta ahora, Miriam. Corro a leerte.
ResponEliminaOstres, em va agradar moltíssim i no sé si podré tornar a escoltar 'california dreams' com abans. Em va sobrar l'euga a mi també, això sí. Encara canturrejo la cançó del final (i no m'agrada el hip hop) però espero oblidar aviat aquesta pel·lícula pq el tema que toca m'afecta i la vida és massa bonica i massa breu per patir per gent que actua de mala fe. Ara, em va anar bé veure-la per sentir que algú denunciava 'allò'.
ResponEliminaD'altra banda, conclusió esperançadora? I tant que sí. I el ball mare i filles una escena preciosa pel meu gust.
No conec les comparacions que feu, a mi aquesta pel·lícula em va recordar Kids, tot i que era diferent pq allà no intervenia la mala fe sinó la temeritat, però en tot cas les dues son 'retrats de joves'. I Harry, un amigo que os quiere, pel punt de 'normalitat'.
Marta, el ball de la mare amb les filles també em va agradar molt. Vist el "percal", era el més proper a una reconciliació que es podia esperar.
ResponElimina