El senyor Miró comet adulteri (i 2)

D’acord, escollim Cecília, s’ha dit. Caldrà trobar el moment, millor que sigui un d’aquells dies que el treball s’allarga fora d’hores. Ens hi aproximarem en un lloc propici, davant de la màquina del cafè o al quarto de la fotocopiadora, intercanviarem algunes nicieses, fins que poc a poc ens endinsarem en qüestions més íntimes. No preveu una victòria fàcil, caldrà cautela, ella podria espantar-se davant d’una brusquedat. El procés pot ser llarg i problemàtic: trobades en cafès discrets, mitges mentides, “arriba un moment que el matrimoni perd tot el sentit”, “la meva dóna m’ha deixat d’entendre”, “ja no em fa cas”, fer-la entendrir amb les seves misèries, fins que ella li posi una mà sobre la seva per donar-li consol. El senyor Miró es fatiga pensant en tots aquests treballs, fa una el·lipsi i assumeix que ella ha cedit per fi.

A continuació s’imposa un encontre carnal, que tampoc és qüestió de fer les coses a mitges i quedar-se amb un mer pecat de pensament. No sap si Cecília, ran de la separació, viu sola o ha tornat a casa dels pares, i encara si viu sola, serà d’aquell tipus de dones que t’obren la porta de casa a la primera ocasió d’intimitat? Hauran de buscar un hotel? I quin tipus d’hotel? Ha de ser un lloc digne, confortable, amb un plus de disseny, la mena de detalls que realcen una primera vegada. Però ell, d’hotels a Barcelona no en coneix cap, per què n’hauria de conèixer si ja té casa seva? Se n’haurà d’informar per internet, seria impensable demanar consell a ningú, la seva empresa no vol testimonis.

Passa ràpid pel moment del sexe, l’incomoda pensar-hi ara. Posem que va bé. I llavors? Ben mirat, seria preferible que, un cop al llit, descobrissin la seva incompatibilitat sexual, que ella no arribés a l’orgasme, que volgués fer marxa enrere al darrer moment, que ell patís una impotència nerviosa… Qualsevol petit desastre que justifiqués la fi de la història.

Perquè, si l’encontre és un èxit i queden amb ganes de repetir, serà necessari trobar nous moments, inventar noves coartades, canviar d’hotel per evitar la rutina (o ella li obrirà les portes del seu pis? li donarà una còpia de les claus?). I sempre amb la por de ser descoberts per algun conegut que passava, per una mentida que fa aigües, una possibilitat que s’incrementarà amb els dies. I si s’enamoren de debò? O ell s’enamora? O es ella la que ho fa? Si perden el cap l’un o l’altre, o tots dos alhora, les conseqüències poden ser terribles: l’odi de Natàlia, el menyspreu dels fills, el divorci, la pèrdua de la casa i de l’apartament, el rebuig de bona part de la família, els comentaris sorneguers a la feina… Sense oblidar la incògnita de l’exmarit. Qui li diu que no serà un psicòpata gelós i venjatiu?

Davant de tot aquest gavadal de calamitats que li ve al damunt, el senyor Miró comença a tremolar violentament. Només mig recupera el capteniment quan sent la clau que gira a la porta del pis.

—Què hi fas a les fosques? —pregunta Natàlia, tot encenent el llum—. Tant tard fent migdiada?

El senyor Miró s’alça, procura ocultar el seu trasbals i fa un petó que vol molt dolç als llavis de Natàlia.

—Com és que has trigat tant?

—Tant? Són tot just les vuit, hi ha dies que arribo més tard, no sé perquè t’estranyes. Fas mala cara, et trobes bé? Potser és que tens gana. Per això m’has trobat a faltar. Tranquil ara m’hi poso amb el sopar. Et vindrà de gust un trinxat de col i patata? I és clar que sí, quan m’has dit que no a un trinxadet fet com a tu t’agrada?