Destret a l'editorial

L’editor Lanau estava contemplant amb satisfacció el diagrama de barres de creixement exponencial que tenia a les mans, quan entrà Ricard Linares, de màrqueting, amb el rostre trasmudat.

—Acaba d’arribar la Queraltó —anuncià.

—Ja pot entrar. Passa alguna cosa, Ricard? Fas molt mala cara.

—Jutja-ho tu mateix.

La porta s’entreobrí un pam i una veu aguda s’anuncià:

—Amb permís!

Una esgarrifança recorregué l’espinada de l’editor: res no l’havia preparat per aquell so que recordava tant al d’una forquilla que gratés una pissarra. Va quedar uns segons en blanc.

—Passi, passi, sense compliments —el rescatà Linares.

I llavors va fer la seva entrada al despatx la senyora Queraltó i a en Lanau li caigué l’ànima als peus. La Piqui Queraltó era un tap de bassa grassonet, instal·lada a la seixantena, amb un vestuari rònec i un aire de tieta rància, talment com sortida dels temps de la ràdio. I lletja, lletja com un mussol lleig, o pitjor encara. No l’estranyà que ningú no hagués gosat presentar-se-la abans. Paralitzat per l’atordiment, va haver de ser Linares qui convidés l’escriptora a seure.

—No voldria ser una molèstia, que vostès deuen tenir coses més importants a fer —s’excusà la doneta.

—De cap manera, teníem molt d’interès en aquesta entrevista, oi Òscar?

—Sí, sí, i tant! —respongué Lanau, ben bé per dir alguna cosa.

—Són vostès tan i tan amables!

—Després de l’èxit que està tenint la seva primera novel·la, el senyor Lanau no podia perdre’s l’ocasió de felicitar-la i aprofitar per conèixer-la una mica millor, oi Òscar?

—Sí, sí, i tant!

—Sí, sembla que està tenint bastant èxit, oi? Una veïna em va dur un retall de “La Vanguardia” on deien que jo era l’autora-revelació de la temporada, o una cosa així. Qui s’ho podia pensar? No me’n sé avenir —i per demostrar-ho, envermellí tota fins esdevenir una amenaça apoplèctica.

Lanau tampoc se’n sabia avenir. Èxit havia dit? Més de cent mil exemplars venuts de “Sesenanda i les malvestats del comte” i amb les xifres de venda encara pujant! Allò no es podia considerar un mer èxit, es tractava d’un fenomen editorial d’aquells que et trobes un cop a la vida. I a més, havia sorgit sense que ningú no hi hagués fet cap esforç. Havien publicat el llibre per omplir un forat de la col·lecció de novel·la històrica, aconsellats per un membre fiable de l’equip lector, i després se n’havien desentès: ni un cèntim en promoció, l’esperança de vendre uns quants exemplars per la inèrcia del públic adepte al gènere i la confiança que amb l’ajut de les subvencions l’acabarien amortitzant. I al principi tot havia succeït com era de preveure; però mesos més tard, quan ja ningú pensava en aquella Sesenanda de nom impossible i calia començar a esperar les devolucions de les llibreries, s’esdevingué tot el contrari i el que començaren a arribar foren les comandes. Les recomanacions boca-orella, fenomen incontrolat del que tots els editors voldrien conèixer-ne les lleis, havien estat fent la seva tasca subterrània i eficaç i, així, s’havien trobat amb el regal d’un best-seller que ningú no havia buscat. Una veritable gallina dels ous d’or.

I ara en Lanau tenia la gallina al seu despatx i s’estava comportant com un estaquirot. Decidí reaccionar per demostrar que, si més no, era capaç d’articular una frase:

—Tenia curiositat per preguntar-li quin nom s’amaga darrera d’aquest “Piqui” tan graciós. És Victòria? Pilar? Paqui, potser?

—No, res d’això, coses del papà. Que al cel sia. Jo em dic Encarnació, però ell sempre em va dir així. És un motiu afectuós. Espero que no els molesti, és que a mi això d’Encarnació no m’ha agradat mai. A més, trobo que això de firmar “Piqui” és una manera de fer un homenatge als meus papàs, perquè és gràcies a ells que sóc escriptora. Com que sóc filla única i a casa hi havia poques joguines, des de ben petita vaig haver d’entretenir-me imaginant històries tota sola. No pensi que el papà i la mamà no van fer tot el que van poder per fer-me créixer feliç i estimada, però era una llar humil, feien el que podien. El papà treballava en una drogueria a Sant Andreu, de fet era el mosso del magatzem, però molt i molt bona persona, que hi ha veïnes al barri que encara el recorden i m’ho diuen pel carrer…

L’editor interrompé aquell discurs erràtic que li evocava el so d’un torn de dentista:

—I vostè, senyora Queraltó, imagino que deu d’estar jubilada.

—Encara no, em falten dos anys per la jubilació. Sóc funcionària de correus, si ho volen saber. Treballo a l’estafeta del carrer Aragó. Si han de menester alguna cosa referent al servei que jo represento, ja saben. O qualsevol altre favor que pugui fer per ajudar-los, encara que (pobra de mi) no sé què podrien voler d’aquesta pobra vella.

—Ho preguntava per pura curiositat, per allò d’anar-nos coneixent, i no digui que és vella que està vostè a la flor de l’edat. No cal que li digui que ens agradaria molt comptar amb vostè pels nostres futurs projectes editorials.

—Aiii! No em digui aquestes coses, quina vergonya!

Piqui Queraltó escenificà la seva vergonya posant-se les mans a les galtes i envermellint com un rave. Linares mirà les plaques del sostre, Lanau, les seves sabates.

—Té alguna novel·la entre mans?

—Sempre en tinc una o altra; però, no passin ànsia, entre amoroses, històriques i detectivesques, al calaix en tinc quinze d’acabades. De la sèrie de Sesenanda en dec haver escrit unes set. La que ve després de “Sesenanda i les malvestats del comte”, que es titula “Sesenanda, favorita a Damasc”, jo crec que pot tenir sortida, perquè és d’ambient exòtic i hi surt molta morisca. A més, està molt ben documentada històricament, que jo l’Enciclopèdia Espasa de la biblioteca del barri la consulto tantes vegades com calgui.

—També té el Google i les wikipèdies —apuntà Linares, per no quedar-se enrere.

—Jo, és que escric amb una Lettera, com en Javier Marías, i no entenc de modernors.

Aquell martiri es prolongà encara més del que Lanau podia suportar. Finalment, mentre Ricard Linares acompanyava la gallina Queraltó fins els ascensors, l’editor enfonsà el cap entre les mans, les barres en creixença exponencial davant seu. Quin desastre!, pensà una vegada i una altra.

—Quin desastre! —repetí Ricard, sense molestar-se en ser original, quan va tornar al despatx—. Tota la campanya a fer punyetes!

—No hi podem trobar remei? Un canvi de vestuari, perruqueria, maquillatge…

—Però, te l’has escoltada bé? Encara que li poséssim un passamuntanyes… Ella mateixa és la seva pitjor publicitat.

—Ai, sí, aquella veu! —l’editor revisqué l’esgarrifança de pocs minuts abans.

—I l’ABC, El País, El Periódico, La Vanguardia, El Punt volen entrevistar-la. I TV3 i la 2, i potser la “Quatro”. Per què hem hagut d’ensopegar amb aquest tros de zona catastròfica?

Lanau es mirà l’esvelt i atractiu Linares. Sense necessitat de gaires explicacions, sempre havia pensat que, si li agradessin els homes, Linares seria un bombonet.

—Ricard, i si penséssim en un doble de cos que la suplanti en les seves aparicions públiques?

—Caldria que s’hi avingués, encara que ella no crec que suposi cap problema: és evident que pateix de pànic escènic. Però, qui estarà disposada a fer el paper de Piqui Queraltó?

—Disposada o disposat, Ricard, que amb aquest nom tan ambigu podem escollir. No és moment de ser sexistes.