diumenge, 2 de maig de 2010

Imatges d’Alícia: Mervyn Peake


Una il·lustració de l'Illa del Tresor, com a aperitiu.

Per si algú ho dubtava, Alícia encara viu aquí. I ho farà mentre trobi companyia tan interessant com la de Mervyn Peake, novel·lista, poeta propens al “nonsense” i il·lustrador nascut el 1911 i mort prematurament el 1968. Al Regne Unit la seva reputació està perfectament assegurada, especialment a partir de la seva mort (ja passa). Al nostre país em temo que és molt menys conegut, tot i que té els seus llibres principals editats a Minotauro.

De l’obra literària de Peake, segurament el seu llegat més perdurable serà la trilogia entorn del castell de Gormenghast formada per “Titus Groan”(1946), “Gormenghast”(1950) i “Titus Alone”(1959). Tot i que l’autor era contemporani de Tolkien i que els llibres s’adscriuen al gènere fantàstic, en ells no es produeixen fenòmens sobrenaturals, ni hi apareixen éssers de races imaginàries. El cicle, que en principi havia de constar de més títols i que va ser estroncat per la desaparició de l’autor, se centra en la vida al solipsista castell de Gormenghast, una mena d’univers autònom perdut en el no res, on la família reial conviu amb una nodrida cort carregada de rituals i d’intrigues.

Tweedledee i Tweedledum, "amigos para siempre".

Confesso no haver-los llegit, em guio només pel que altres diuen, però aquest castell que sembla un epígon del de Kafka i la confessada admiració de Peake per Dickens i Stevenson, em fan pensar que segurament m’interessarà aquesta trilogia. Si algú en sap més, si us plau que m'ho digui.


El missatger de la reina de cors.

Però Peake va iniciar la seva carrera com a pintor i aviat va gaudir d’una excel·lent reputació que li permetria durant els anys 40 i 50 il·lustrar alguns dels seus autors favorits. Així podem gaudir de les seves meravelloses interpretacions de “L’illa del tresor” i el “Dr Jekyll” de Stevenson, d’”El Casalot” de Dickens, dels Contes dels Germans Grimm i (aquí és on volia arribar) del primer llibre d’Alícia i de “La caça de l’Snark”.


La Morsa i el Fuster (o Bouvard i Pécuchet)

No sé si la menció conjunta de Carroll, Dickens i Stevenson (tres dels meus déus tutelars) m’ha obnubilat, però trobo aquests dibuixos superiors!


El barretaire foll i la llebre, per si calia dir-ho.

A través del mirall.

Party time!

Escena no gaire identificada del Snark. Espero que no sigui el Boojum!

Aquest sí, és el Campaner.

12 comentaris:

  1. El desconeixia i la fama és justa. És molt bon il·lustrador, una meravella.

    ResponElimina
  2. Sí, Galde, molt bo. Caldrà veure que tal escriu...

    ResponElimina
  3. fantásticamente fantástico

    gracias Allau, que gente desfila en tu blog¡¡¡

    ResponElimina
  4. Des de la més profunda ignorància, que és molt i molt atrevida, diré que, en algunes de les imatges que mostres, no pas totes, li trobo un cert regust al gran Apel·les Mestres, un pèl anterior en la línia temporal.

    ResponElimina
  5. Gracias, Pilar, contrato a los mejores!

    ResponElimina
  6. Puig, ara no el tinc gaire present, però el Campaner sí que té uns aires com del Maresme.

    ResponElimina
  7. m'ha encantat la llebre tan ... comme il faut :P

    ResponElimina
  8. Sí, sembla que vagi amb sabatilles de ballet.

    ResponElimina
  9. Em declaro (mal que em pesi) desconeixedora de Peak, però estic amb tú,
    són uns dibuixos sensacionals! Jo m'he enamorat de la granota missatgera
    i el seu foulard de topets...

    Apuntat queda.
    Carme

    ResponElimina
  10. M'encanten (tot i que la llebre té cara de camella), gràcies per l'apunt!

    ResponElimina
  11. No gosava dir-ho, Santi, però jo també ho he trobat.

    ResponElimina