Fa uns mesos ja vaig parlar de Martin Gardner, a propòsit de les seves edicions anotades dels llibres d’Alícia. En torno a escriure en assabentar-me de la seva mort el passat dissabte 22 de maig a la seva Oklahoma natal. Tenia 95 anys i fins a l’últim moment sembla que dugué una vida plenament activa. Gardner va ser una ment inquieta i incansable a qui cap experiència humana era indiferent. Tot i haver-se doctorat en filosofia, esdevingué un dels divulgadors científics més importants del món, precisament perquè escrivia amb el llenguatge propi d’un profà, com ell es considerava. De fet, ell es definia com un mer periodista. Amb les seves columnes de jocs matemàtics fou el causant de moltes vocacions, però fou també moltes més coses: un anotador de clàssics literaris, un inventor de trucs de prestidigitació, un novel·lista d’una sola novel·la, autor de títols divulgatius tan interessants com “Izquierda y derecha en el universo” i un incansable lluitador contra les pseudo-ciències.
Precisament voldria recordar-lo com un dels fundadors del moviment escèptic modern, un corrent més necessari que mai ara que venen mal dades. Els temps de crisi i d’inseguretat afavoreixen allò que de més irracional tenim els humans. Segurament veurem proliferar la demagògia, el messianisme, el racisme i la xenofòbia, el renaixement dels més estranys cultes religiosos o l’augment de les creences paranormals. Escrivia Gardner en un del seus llibres contra la pseudo-ciència:
“I un efecte encara més lamentable produït per la publicació de brossa científica és la confusió que sembra a les ments dels lectors crèduls sobre el que és i el que no és coneixement científic. I quant més confós està el públic, més fàcilment cau en mans de doctrines pseudocientífiques, les qual poden en el futur rebre el recolzament de grups políticament poderosos. Com veurem en capítols posteriors, un renaixement de la quasi-ciència alemanya fou paral·lel a l’ascens de Hitler. Si el poble alemany hagués estat més ben educat per distingir la ciència bona de la dolenta, s’haurien empassat tan fàcilment les dements teories racials dels antropòlegs nazis?”
O potser no té res a veure amb la crisi, i es tracta simplement que en el model de societat que hem fabricat no es valora el coneixement profund ni el raonament formal i acceptem acríticament l’allau de dades que constantment ens arriba.
La recepta que donava Gardner per solucionar-ho no era altra que la de l’alfabetització científica: “Necessitem una millor educació científica a les nostres escoles. Necessitem més i millors divulgadors de la ciència. Necessitem millors canals de comunicació entre els científics i el públic. Etcètera.”
Senzill de dir i segurament molt complicat per dur-ho a terme. En tot cas, em sembla mentalment molt saludable dedicar-li un pensament de tant en tant a l’estimat amic Gardner que ens acaba de deixar.
Precisament voldria recordar-lo com un dels fundadors del moviment escèptic modern, un corrent més necessari que mai ara que venen mal dades. Els temps de crisi i d’inseguretat afavoreixen allò que de més irracional tenim els humans. Segurament veurem proliferar la demagògia, el messianisme, el racisme i la xenofòbia, el renaixement dels més estranys cultes religiosos o l’augment de les creences paranormals. Escrivia Gardner en un del seus llibres contra la pseudo-ciència:
“I un efecte encara més lamentable produït per la publicació de brossa científica és la confusió que sembra a les ments dels lectors crèduls sobre el que és i el que no és coneixement científic. I quant més confós està el públic, més fàcilment cau en mans de doctrines pseudocientífiques, les qual poden en el futur rebre el recolzament de grups políticament poderosos. Com veurem en capítols posteriors, un renaixement de la quasi-ciència alemanya fou paral·lel a l’ascens de Hitler. Si el poble alemany hagués estat més ben educat per distingir la ciència bona de la dolenta, s’haurien empassat tan fàcilment les dements teories racials dels antropòlegs nazis?”
O potser no té res a veure amb la crisi, i es tracta simplement que en el model de societat que hem fabricat no es valora el coneixement profund ni el raonament formal i acceptem acríticament l’allau de dades que constantment ens arriba.
La recepta que donava Gardner per solucionar-ho no era altra que la de l’alfabetització científica: “Necessitem una millor educació científica a les nostres escoles. Necessitem més i millors divulgadors de la ciència. Necessitem millors canals de comunicació entre els científics i el públic. Etcètera.”
Senzill de dir i segurament molt complicat per dur-ho a terme. En tot cas, em sembla mentalment molt saludable dedicar-li un pensament de tant en tant a l’estimat amic Gardner que ens acaba de deixar.
Avui, quan li he comentat al professor de Física de l'escola la mort d'aquell que feia problemes matemàtics... perquè ho havia vist a un altre bloc tot seguit m'ha dit el seu nom i ha fet una lloança semblant a la teva.
ResponEliminaSi ell i tu ho dieu, no hi ha cap dubte que és una pèrdua important, em refio del vostre criteri tant en el pla científic com en l'estètic, pel·lícules (amb algunes disidències!)...
El text que ens retalles, ens deixa intuir que encara ens feia falta, encara que no el coneguessim.
Galde, de gent com en Gardner no n'hi haurà mai prou. Busca i trobaràs que avui som molts els que tenim la llagrimeta fàcil.
ResponEliminaDe Gardner no podem dir que hagi marxat abans d'hora (com sí que va passar amb Sagan). Biològicament, no podem; però èticament sempre és aviat perquè ens desapareguin els referents. Confiem que això suposi una redifusió del seu pensament. Gràcies pel record.
ResponEliminaLa cita de Gardner em fa pensar molt i veig que estem en un moment molt difícil i que tot l'equilibri és pot perdre. Moviments pseudocientífics en tenim moltíssims.
ResponEliminaAllau, ja saps com la ciència encara defuig les coincidències i les casualitats però mira aquesta d'avui:
ResponEliminaEl diari poema amb què començo cada dia avui era del sufí Hal·lag que, fa més de mil anys, deia:
La ciècia guanya adeptes; en la fe hi ha graus;
la ciència i els seus homes necessiten proves.
Dues menes hi ha de ciència; l'una és rebutjable l'altra s'adquireix;
Així com hi ha dos mars: l'un, plàcid i navegable; l'altre, aterridor.
no sé perquè però davant de cites com la d'avui, amb les que em sento totalment d'acord, no puc evitar pensar, alhora, que s'obvia alguna cosa important. Probablement sigui partir de la base que tots som iguals i oblidant, també, alguns components inherents a l'ésser humà i al seu comportament social. Em fa por la ciència com a religió també.
ResponEliminaPuig, per això n'he parlat, perquè tota excusa és bona per recordar el seu missatge.
ResponEliminaRes, Ernesto, calma i seny!
ResponEliminaSí, Girbén, és una bona coincidència; però no crec que la ciència (la bona ciència) defugi res, ni tan sols les coincidències.
ResponEliminaClídice, no acabo d’entendre què dius. No crec que el pensament científic negui la realitat humana i si la ciència es pren com una religió, ja no se la pot anomenar ciència; precisament la ciència és l’antítesi de la religió.
ResponEliminauf! seria molt llarg, millor em convides algun dia a un gin-tònic i en parlem :)
ResponEliminaEstic del tot d'acord; tanmateix, t'ha calgut obrir un parèntesi aclaridor.
ResponEliminaCada vegada que he tingut tractes amb l'obra de Gardner m'ha vingut la imatge d'aquell gegant del conte que deixava jugar els nens del veïnat al seu pati i els ajudava a créixer segurs i alegres.
ResponEliminaMartin Gardner, un veritable gegant.
Sap greu, el traspàs del teista i matemàgic.
ResponEliminaNo sé el perquè, tinc tendència a les associacions estranyes, però he pensat en Noam Chomsky, que ja deu ser major, també. Una altra ment inquieta.
Rosquillas anadudas!! és un dels meus crits de guerra. Homenatge.
Bona comparació, Santi!
ResponEliminaPrecisament, Matilde, Chomsky (un jove de 81 anyets) va escriure un cop, “La contribució de Martin Gardner a la cultura intel•lectual contemporània es única per la seva amplitud, penetració i comprensió de qüestions difícils i importants”.
ResponEliminaUna pena, no me'n havia assabentat. Tot i que a aquesta edat no hi res a objectar, de vegades pensem -una mica egoistament, perquè els que ens quedem més sols som nosaltres- que hi ha persones que no s'haurien de morir mai. El moviment escèptic del CSICOP (em resisteixo a anomenar-els per les noves sigles -CSI- que suggereixen una serie de TV) que, amb Gardner, varen fundar Randi, Kurtz, Sagan, Asimov i d'altres, ha fet molt en la lluita contra les pseudociències; sobre tot a Amèrica, tant moderna en unes coses i tant endarrerida en altres.
ResponEliminaBrian, riem sovint de la credulitat i la ignorància científica de molts americans, però amb tants astròlegs, tarotistes i polseres magnètiques que proliferen a casa nostra també ens caldria aquí gent com la del CSICOP.
ResponEliminaDe fet ja existeix, es diu ARP; entre dáltres activitats editan una revista "El Escéptico". Jo els vaig freqüentar, mitjan de la seva llista de correu, una llarga temporada. Peró -reconec que soc un cul de mal assento- va arribar un moment que en lloc de dir-els "escépticos" els deia "dogmáticos"... :)
ResponEliminaGràcies per l'enllaç, Brian, m'ha semblat molt interessant. El que passa amb aquest tipus d'associacions, tot i simpatitzar-hi, és que res em sembla més tediós que dedicar-hi hores a demostrar que el monstre del llac Ness no existeix o queel feng-shui no serveix per res.
ResponEliminaAquesta es la qüestió, Allau, aquesta gent s'ho prenent com una mena de militància (i potser ha de ser així, si es vol aconseguir alguna cosa, no dic que no) i jo ja no estic per militàncies. I després es el que et deia, que és molt fàcil caure en la radicalització i el maniqueisme.
ResponEliminaSempre és bo parlar d'algú com en Gardner. I sempre serà un plaer llegir-lo.
ResponEliminaJo, Leb, ja l'estic rellegint.
ResponEliminaTot i admirar l'obra de Gardner, no se si estic gaire d'acord amb la cita que has escollit. Les ciències alemanyes, al primer terç del segle XX, eren capdavanteres en matemàtiques, química i física, com a mínim. I això no va servir de vacuna per l'ascens del nazisme!
ResponEliminaCert és que les teories racials van acabar impregnant el cor d'alguns científics (el cas de Bieberbach és paradigmàtic) però em sembla que cal buscar les raons per altres bandes i no pas en l'existència de pseudo ciències.
Max, sense dubte, la ciència alemanya era capdavantera durant el primer terç del segle XX i precisament, amb l'ascens del nazisme, molts dels científics emigraren a Estats Units amb el que fou aquest país el que recollí la primacia de la ciència mundial. Però això no vol dir necessàriament que el poble alemany en general tingués accés a aquests coneixements. Sense ser cap especialista em sembla que el nazisme es va envoltar d'una faramalla de pseudo-ciències com l'astrologia, les teories racials, la recerca de Thule...
ResponElimina